Blog d'en Xavier Mir

La manifestació està convocada. En política, hi ha vegades que ets tu qui obre el joc i vegades en què has de decidir com reacciones a les propostes dels altres. Saber fer bé totes dues coses és fonamental. El dia 10 a les sis de la tarda hi haurà una manifestació que serà notícia arreu del món i que condicionarà l’evolució de la política catalana. El lema, “Som una nació. Nosaltres decidim”.

És important remarcar el lema exacte perquè hi ha algunes persones que no n’estan prou ben assabentades i d’altres que n’estan, però que difamen a consciència. La manifestació no diu “Volem l’Estatut” ni res que s’hi assembli. Diu el que diu i no és per atzar que ho diu. És un lema que tots podem assumir i que si fa entrar algú en contradicció és, per exemple, el PSOE-C, que va votar contra l’admissió a tràmit de la IP que ens ha de permetre finalment convocar un referèndum. Que el president de la Generalitat, malgrat les miserables diatribes partidistes contra el PP del seu discurs, ens convoqui a manifestar-nos darrere d’una pancarta que du aquest lema em sembla més avantatjós per a nosaltres, els independentistes, que no pas per a ells, els qui encara voldrien continuar buscant l’encaix a Espanya com si no hagués passat res.

També és cert, i tots ho sabem, que més enllà del lema, la batalla es lliura en la lectura que se’n faci. Tampoc és atzarós que El Periódico ja hagi intentat una primera manipulació a través d’una portada ben llampant en la qual podíem llegir, precisament, “Volem l’estatut”. Aquesta és la lectura que ells faran de la manifestació. Ja hi comptem. Els exèrcits que alguns temien que ens enviés Espanya no arribaran mai. L’autèntica guerra és aquesta, la mediàtica, la de les lectures col·lectives dels fets. I la nostra lectura és “L’autonomia és morta. Volem la independència”. Si nosaltres no treballem per imposar la nostra lectura, si hi renunciem per desconfiances, per angúnies personals, per collonades estètiques o perquè el nostre ego ens impedeix de copsar el que tenim al davant, l’única cosa que passarà és que els altres ho tindran més fàcil per imposar la seva lectura.

Per tant, hem de tenir clar que si no anem a una manifestació on hi serà tothom, si escampem la idea que l’independentisme se n’ha de desmarcar perquè no ens agrada anar amb en Montilla o perquè ens fa ràbia o perquè pensem que no s’ho mereix o que ho intentarà aprofitar ell o la sociovergència o qui sigui, estem encarant un risc gran, molt gran, d’estigmatització i d’aparença de minorització en un moment en què la realitat no és aquesta. Si, en canvi, ens hi afegim, el risc esdevé oportunitat. L’oportunitat de fer el que vam fer a Arenys de Munt davant l’amenaça dels falangistes. No caiguem, sisplau, en el ridícul monumental, històric i gratuït de dir “ni un sol independentista a la manifestació”, perquè cada estelada que s’hi vegi  –i n’hi haurà centenars de milers– deixarà en evidència el nostre descrèdit. Al contrari: posem Montilla i companyia sota un núvol d’estelades que faci esgarrifança. Deixem-los sords i quedem-nos afònics cridant allò que nosaltres creiem. I pensem en la batalla mediàtica de l’endemà. No ens enfadem si treuen aquella maleïda portada perquè ho faran. Hi podeu comptar. Això no depèn de nosaltres. Allò que us deia abans, sí.