Si abans de les eleccions municipals de diumenge escrivia sobre certes visions apocalíptiques que considerava preocupants, passat el 24M no tinc pas menys motius per intentar fer-vos arribar la meva visió personal d’aquesta situació tan crucial en què estem immersos quan falta ben poc pel 27S, tot i ser conscient del limitadíssim abast que actualment tenen les meves publicacions.
Des del vespre mateix de les eleccions estem presenciant un seguit de discursos que, de manera volguda o no, confonen el resultat d’un partit o un alcalde amb el del conjunt del procés que ens porta cap a l’estat que tanta falta ens fa. Ja va passar una cosa semblant el 2012 quan Artur Mas aspirava a treure una majoria absoluta i es va trobar amb una pèrdua d’escons important, però que quedava compensada per un augment d’ERC i la irrupció de la CUP. En aquesta ocasió no és exactament el mateix, però podem fer un seguit de consideracions en aquesta línia:
1. En aquestes eleccions municipals, la suma de partits favorables a la independència ha augmentat i la dels contraris ha disminuït. Per tant, és bo no badar ni relaxar-se, però el pessimisme no té raó de ser. No és tan sols ERC qui està remarcant això per evitar caure en el desànim o la confusió. També ho fa l’ANC. Per tant, puc entendre perfectament la tristor de Trias, de Mas i de tot CiU, però els demanaria que fossin una mica curosos i que treguin les forces d’on puguin per encomanar una mica més d’entusiasme, perquè el procés continua ben encarrilat si sabem llegir el que l’electorat ens ha volgut dir.
2. Si Ada Colau ha rebut més suports que Xavier Trias o que la resta de candidats deu ser perquè les qüestions socials també preocupen i potser preocupen més que els plantejaments NACIONALISTES (que no és el mateix que la independència). Per tant, CAL parlar de qüestions socials. Sacrificar aquest debat en nom del procés acaba sent perjudicial per al procés perquè hi ha una part de la població que se’n desvincula emocionalment i tria altres opcions. I d’això també n’havia parlat en aquest blog.
3. Si resulta que al llarg del procés, on fins ara està tenint més pes CiU, hi ha un canvi de majories i la societat tira més cap a l’esquerra, això no hauria de ser motiu, en cap cas, per frenar. Estic convençut que qui ho fes ho pagaria molt i molt car.
4. Tots plegats, i sobretot la gran majoria que és partidària de la independència des d’un plantejament transversal i apartidista, hem d’assumir que al nostre país hi ha moltes persones que no poden veure ni en pintura un dels partits que impulsa el procés (CiU) . Hem de donar una sortida a aquestes persones. Si no trobem la manera de fer-los sumar amb nosaltres, potser seran els seus vots els que ens faltaran el 27S. I quan dic això penso en una pila de persones que des de fa mesos m’acusen de partidisme i que em demanen que deixi estar les dretes i les esquerres i que primer hem de ser independents. Costa molt de fer entendre que només serem independents si mantenim aquesta doble o triple línia (que CiU, ERC i CUP arrepleguin el màxim de vots possibles del seu segment potencial) i que la unitat, si no volem que se’ns giri en contra, no pot ser i no ha de ser més que unitat d’acció (llegeixi’s “diputats que voten sí a la proclamació d’independència”).
I acabo amb un comentari arran del pas del MHP Artur Mas pel Matí de Catalunya Ràdio: em preocupa una mica que faci veure que només sap tractar els símptomes i no les causes. La qüestió no és fer càlculs sobre els vots emesos, sinó fer tot el possible per crear les condicions que permetin que els vots siguin uns i no uns altres. És el que ha fet sempre l’independentisme: intentar, insistentment, canviar la realitat, i no limitar-se a comptar. Sempre ens deien que no podíem ser independents perquè no érem majoria. Ens ho deia el PSC quan a CiU encara eren autonomistes i ens feia ràbia i ens feia mal perquè tenien raó, però el que hem fet ha estat treballar i forçar les condicions (sí!, és clar que sí!, tripartit inclòs!) perquè CiU acabés sent independentista. Per això som on som. Perquè hem sabut convèncer CiU, hem posat el PSC i ICV entre l’espasa i la paret, hem sumat MES, hem creat l’ANC, etc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amic meu, no mes dit que dintre meu ja algo que rebutja a Artur Mas, perque ancare avui no ha pronunciat la paraule Independencia. Despres voldrìa dir lo siguent; mireu a la persona de Joan Laporta que clarament parla sense embuts, jo que mes voldrìa que ell siguesi el President de Catalunya.