Potser en la recta final de les campanyes és quan es nota més que la població es divideix entre els qui més o menys seguim la política i els qui se’n desentenen gairebé del tot o sense el gairebé. Els primers anem saturats d’informació, d’anàlisi, de debat; costa trobar elements nous en les informacions i les opinions. Sobredimensionem aspectes que segurament no tenen tant de pes. Els segons ja fa temps que s’han despenjat de tot això si és que mai han arribat a penjar-se enlloc, i segurament esperen l’1 de novembre per les castanyes i els panallets, i perquè a partir del 2 els deixaran en pau. El discurs de campanya, afegit al que portàvem de precampanya, pot arribar a saturar qualsevol. Agafar el tren cada dia i pensar "què he fet jo en una altra vida per merèixer això en aquesta?"; comprovar que no tindrem casa en la puta vida, com deia el lema de la recent concentració; llegir als diaris que la xifra de mileuristes creix cada cop més (jo mateix en sóc, i treballo a l’Administració Pública!); que l’atenció mèdica està saturada; que els nostres ajuntaments no tenen mai prou diners per oferir els serveis que els ciutadans voldríem; etc. etc. Tot això forma part d’una realitat quotidiana a la qual se sobreposa la imatge d’uns individus que són caps de llista d’uns partits. Els veiem en cartells anant pel carrer; els veiem a la televisió fent debats o propaganda electoral; ens els trobem quan obrim uns sobres que ens han arribat per correu ordinari ara que tot va per correu electrònic. I de tot plegat en construim una mena de pel·lícula que sobreposem a la vida quotidiana
En aquesta pel·lícula sentim a dir que hi pot haver una crisi social si no governa el partit que guanyi les eleccions; que hi pot haver fractura social si hi ha un front nacionalista; que si el tripartit torna a sumar, segur que hi tornen; que si CiU pot, segur que pacta amb el PP; que si ERC pot, segur que pacta amb CiU; que si PSC i CiU poden, segur que fan la sociovergència… És com una mena de cançó de l’enfadós que va sonant al marge de la vida real i a la qual la majoria de gent ja s’ha acostumat i no fa ni cas. Però per què passa això? Com és que en aquesta campanya ha predominat tant el discurs a la contra, amb el DVD com a exemple més evident? Com és que ha costat tant que el discurs dels candidats se centrés en les propostes? Un té la sensació que s’intenta construir un discurs fals, que no pot evitar allunyar-se fatalment de la gent del carrer, perquè per a ells la realitat és tossuda i dipositar l’esperança en l’acció política és posar un peu en fals i prendre mal l’endemà. La gent tira pel dret i no fila prim ni en el vot ni en els discursos si no és que el sorprenen amb alguna idea que resulti creïble com a macrosolució als problemes col·lectius.
Sabem que entre tots paguem molts impostos per al bé comú, que ens retenen una part important del sou, que paguem impostos indirectes, que hi ha un Parlament que legisla per al bé comú, i que està format per persones amb diverses idees que poden interpretar aquest bé comú en un sentit més dretà o més esquerrà. Però tot això queda com desdibuixat per la impressió que hi ha un altre poder, una mena de destí inalterable o de fatalitat, aliè a la nostra voluntat. Alguna cosa fa que els trens no vagin a l’hora, que no ens puguin operar d’aquella hèrnia al cap d’una setmana de diagnosticar-la, que costi molt trobar un lloc per viure dignament, que pocs puguin estalviar. Segurament aquells polítics que sentim i veiem coneixen aquesta realitat, però no en parlen mai i si ho fan és amb vaguetats. Alguna cosa falla. El mecanisme que hauria de fer funcionar el triangle entre individu, societat i representant polític en aquest país falla per alguna banda, s’encalla en algun punt. És com si hi hagués un coll d’ampolla. Les demandes socials pugen, arriben als representants que tenen la possibilitat de solucionar les coses, però sembla que tornen a baixar en forma de discurs aliè a la realitat. Per què? Quin pes té en tot això un estatut com el que acabem d’àprovar? Com és que ja el tenim i ningú té la percepció que les coses hagin de millorar? Com és que continuem allà on érem? Hi ha polítics que saben molt bé que la solució és fora de l’ampolla, però n’obstrueixen la sortida, hi instal·len una mena de punt de control. Potser és hora que entre tots empenyem per veure si trenquem el coll de l’ampolla i entra una mica més d’aire. Si no ho fem ara, haurem d’esperar quatre anys més. La vida és curta i hi ha molta feina per fer.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Qui marca les pautes als politics és la societat civil segons les lleis de "lliure mecat" amb fortes taxes impossitives de les que dispossen el ciutadans.
I a més a més les polítiques de mecat és fan directament des l’Estat i cada cop més des de Brusel.les. Per cert a Alemanya o Anglaterra hi ha més gent que viu tota la vida de lloguer per no poder comprar-se un habitatge que aquí, que ja anem igualat-nos i convergent cap l’Europa més "desenvolupada".
Passem de rebaixar el conflicte entre les nacions europees per augmentar el caos social.
I passa olímpicament de la política general, col.lectiva o de país.
Aquest estatut aprovat; previs, acompanyants i presents; és un tap de suro per a la ampolla.
Si no el treiem, ni aire. I, quan el traurem, potser s’acabin alguns contes.
Salutacions.
Als dos grups que fas: els qui més o menys seguim la política i els qui se’n desentenen gairebé del tot o sense el gairebé; jo n’afegiria un altre grup. El dels que, a banda de desentendre’s, es dediquen a llençar trastos als que no ens despreocupem. En veig de molt tipus; el que diu que ets una ingènua; el que et mira amb cara de estar emprenyat, o el que t’"avisa".