Apunt sense imatges. Ja me’n disculpareu l’eixutesa i l’extensió. A vegades et fan nosa les imatges i necessites que les paraules entrin per via intravenosa o que no passin de llarg si així ha de ser. I ja em disculpareu també la rima suggerida amb allò de Portugal. Ens en sortirem! I tant, que ens en sortirem! Si som capaços de reaccionar, és clar! I, en la meva humil opinió, no pas en el sentit que escriu avui en Pere Cardús. Estic realment sorprès de llegir el que llegeixo, coses com “és imprescindible que a Barcelona hi hagi un govern de Xavier Trias amb el suport d’ERC i de la CUP”. Puc entendre per què ho diu i què vol dir, però la manera com finalment ho diu i la visió que hi ha al darrere és precisament el que ens ha portat a aquesta situació en què ell veu el procés “tocat de mort”. Ell diu això avui i dilluns Vicent Partal deia que “és un error presentar les municipals com la primera volta del 27-S“. Després dels anys que m’he passat escrivint en aquest blog i identificant-me al cent per cent amb els editorials d’en Partal i de bona part dels articulistes que hi escriuen, em sap molt de greu tenir ara aquesta percepció que ens allunyem. Però si ha de ser, que sigui. El que realment és important no és amb quins articulistes o amb quina premsa t’identifiques, sinó quina és la visió global que hi ha al país respecte del procés. I és cert que cal una reacció, però no pas la que apunta en Cardús.
Per mi, el model ideal és el que ens havia permès arribar a posar data al referèndum d’independència, el que havia de ser el 9N. Dos partits oposats (o fins i tot tres si podia ser, amb la CUP) polaritzant el debat social i sumant vots per la independència. No té res de nou. El meu plantejament d’independència de tota la vida (i em sembla que el de molts i molts més) ha estat convèncer CiU que l’única solució era aquesta i anar-hi plegats, sumant els nostres vots per declarar-la, cadascú amb la màxima bossa de suports parlamentaris possible. I tot plegat, genialment relligat per una entitat transversal com és l’ANC. Així hauria de ser fins al final. Ens hauríem de poder dir el nom del porc en el model de país i, alhora, mantenir una encaixada de mans ferma, pètria i embolcallada per l’ANC per fer la independència. Per això vaig defensar que el millor resultat per a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012 era que CiU i ERC fossin les dues forces més votades. Per això vaig defensar que ERC, malgrat tota la pressió que va rebre per part de la maquinària opinaire convergent, no havia d’entrar a governar amb CiU, perquè això desdibuixava el model que us explicava abans. (I el bo del cas és que al final es va veure clar que qui no volia que entréssim a governar era CiU perquè temien que els petés la coalició.)
La tardor de 2014 va passar el que va passar amb el 9N, cosa que ara no entraré a valorar, i després va arribar el moviment letal, el que realment va tocar de mort el procés mentre uns llançaven els coets de la unitat i altres celebraven la jugada magistral de no sé quin tauler d’escacs. De sobte, la unitat que teníem, que era una unitat d’acció que ens havia dut on érem i ens estava projectant cap a l’embranzida final, va patir una depreciació en picat. Allò ja no valia ni un ral. El MHP Artur Mas va decidir que la unitat havia de ser en uns altres termes i que no ens podíem barallar pel model de país. El principal actiu del procés, aquest model que ens havia permès arribar on havíem arribat, va anar a parar a la brossa i tothom n’estava d’allò més content. Allà van canviar les regles del joc i la resta ha estat qüestió de temps. Allà es va decidir que la unitat havia d’anar molt més enllà i es va generar una expectativa molt perillosa perquè, si no es satisfeia, podia generar… Què? Potser el que hem tingut tots aquests mesos?
El 4 de desembre vaig intentar explicar com ho veia en un apunt, però la meva capacitat d’arribar a la gent ja no és la que havia estat fa uns quants anys en aquest mateix espai, sincerament. I, cosa molt pitjor, moltes persones estaven tan i tan convençudes que la proposta del MHP Mas era una genialitat, que no volien sentir ni llegir res més. I ara passa que Ada Colau podria ser la propera alcaldessa de Barcelona i n’hi ha que s’esquincen les vestidures. Doncs torno a provar d’explicar-ho amb l’esperança que ara que la gent visualitza aquesta eventualitat s’entengui una mica millor: si en nom del procés es demana a ERC que no critiqui CiU o al revés; si en nom del procés es demana deixar el debat social de banda, congelar les diferències entre partits, hi ha un sector de població que es busca la vida i va cap a altres opcions que no hagin de callar i que els serveixin per castigar el partit que no volen veure ni en pintura.
Reconeguem-ho i reaccionem, perquè si no no ens en sortirem: a Catalunya hi ha una bossa de població molt important que no vol saber res de CiU, de la mateixa manera que hi ha gent que no vol saber res d’ERC, en tos dos casos per raó del model de societat. En Duran i les seves plataformes poden ser el millor exemple del segon cas, però aquests vots no em preocupen perquè tot fa pensar que no son gaire quantitat. El problema el tenim en l’altre grup, el dels qui hem de sumar al procés i no volen saber res de CiU. Aquests són la clau perquè són molt més nombrosos. I des del novembre de l’any passat ens estem oblidant d’ells. I ens n’estem oblidant malgrat una dada històrica i brutal com van ser els resultats de les eleccions al Parlament Europeu. Fixem-nos que el moment de més suport social a la independència va coincidir amb el moment en què ERC va tenir uns resultats històrics en certes ciutats de l’àrea metropolitana. És la dada més sucosa que ha tingut mai el procés: si incorporem aquests ciutadans al SI, tenim la majoria assegurada. I, per contra, tothom feliç com unes pasqües i exigint que en Junqueras fes una única llista amb en Mas. I ja sé que el MHP Mas no va proposar una llista de CiU+ERC, ho vaig entendre perfectament, però el que compta és com van percebre aquesta idea els qui ara tenen intenció de votar Ada Colau i com va incidir en l’opinió del país.
Per tot plegat, podíem haver tingut sort i que algun Monedero domèstic ens fes la feina, però hauria estat això, sort, perquè el que estem fent com a país des que, després del 9N, vam canviar el model que estava portant cap a la independència no podia tenir un altre resultat. I ara només faltava llegir, a quatre dies de les eleccions municipals, que l’única sortida és que la CUP i ERC ajudin Trias a repetir com a alcalde. Si jo fos anticonvergent a matar i llegís això, crec que ara mateix ja hauria decidit no votar ni CUP ni ERC.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!