Continuen les adhesions i amb noves propostes, com la d’incloure una signatura al final de cada entrada de bloc, i que pot començar a fer-se des d’avui mateix i perllongar-se més enllà del 10 de setembre. Fins que aconseguim el que volem? No us detallo les adhesions perquè les teniu a la vostra dreta. Els qui us assabenteu de la proposta i em feu saber la vostra adhesió amb un comentari al bloc sereu inclosos al llistat. I si em despisto amb algú, aviseu-me, si us plau. Mentrestant, l’actualitat política continua als mitjans. No entro en el tema dels immigrats que l’estat ha deixat caure a Catalunya perquè parla per si sol i en Pau Comes ja s’hi refereix i començo recordant que el president del Congrés està rebutjant les cartes dels alcaldes d’Esquerra que demanen l’ús del català a la cambra. En realitat un ja no sap com posar-s’hi perquè l’estat espanyol reconegui la diversitat lingüística i nacional que conté. Hi ha algú que es dedica, de tant en tant, a desacreditar les propostes d’ERC en aquesta qüestió, però és que no hi ha cap altra iniciativa i continuem clavant-nos trompades cada cop a la mateixa paret. Per tant, és evident que el problema no és ni de procediment ni d’estratègia, sinó de falta de voluntat política per part de Marín i de l’estat. Heus aquí un altre motiu per tenir un estat propi.
També Jordi Pujol és notícia. L’Avui publica una entrevista i li dedica l’editorial. A l’editorial, el diari no s’està d’aprofitar un cop més per fomentar el bipartidisme i parla de les "possibilitats reals dels dos candidats". Pot un diari com l’Avui afirmar que Carod no té cap opció de ser president de la Generalitat? Els resultats de les darreres eleccions fan pensar que difícilment ERC obtindrà ara una majoria absoluta, això ho sabem tots, però assegurar que no serà president només es pot entendre com una manera de seguir el joc als lemes de precampanya de CiU, segons els quals el candidat que guanyi les eleccions ha de ser president (com si fossin presidencials i no parlamentàries) i les dues úniques opcions són tripartit i CiU (quan tots sabem que CiU tampoc obtindrà majoria absoluta).
Això l’editorial, però on realment hi ha suc és a l’entrevista a Pujol. L’expresident tracta també la qüestió a la qual es referia Carod fa uns dies: la dels polítics com a mers gestors. Pujol creu que hi ha d’haver un projecte polític. També admet que amb el flamant estatut no en tenim prou i que cal continuar reivindicant. I és que a CiU impera una estratègia que podríem dir-ne "sempre més però mai massa". Sempre diuen que volen anar més enllà, però si els demaneu on volen arribar no us ho diran. Proposaré a Jordi Pujol que s’afegeixi a la campanya per un estat propi, que seria el punt d’arribada del projecte polític, però m’ensumo que no ens voldrà acompanyar en el viatge. Sobre això, us recomano el comentari que en 4 barres va fer a l’entrada d’ahir d’aquest mateix bloc. Un nacionalisme (així s’anomenen) que no vulgui desembocar en estructures d’estat pròpies no és sinó regionalisme.
Però de tota l’entrevista a Jordi Pujol em quedo amb aquesta joia que fa referència al trencament de les negociacions per l’estatut si era rebaixat: "Potser això hauria estat positiu a mitjà o a llarg termini, però requeria una garantia de resposta política suficient que no hi va ser mai. Perquè fins a l’últim moment va pesar el pecat original del plantejament tàctic i partidista de la petició d’un nou Estatut." Pujol admet amb tota tranquil·litat que l’estratègia de CiU ha estat de curt termini (gran visió de futur per al país) i es treu de sobre la responsabilitat d’aquesta falta de resposta política (que no va ser CiU qui va deixar penjada ERC per un plantejament partidista?), quan un front comú entre CiU i ERC hauria impedit les rebaixes de l’estatut. Però el millor de tot és referir-se a la petició d’un nou estatut com un plantejament tàctic, com si fos una idea dels socialistes per fer la punyeta a CiU; com si només CiU tingués el dret de fer un nou estatut pel bé del país; com si no haguessin tingut ocasió de fer-ho en 23 anys.
Després de llegir l’entrevista és recomanable distreure’s amb el quart lliurament de la sèrie "Perfils electorals" que David Miró publica al mateix diari o amb l’article de Sebastià Alzamora, també a l’Avui.
Per un estat propi!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ei, jo m’he avançat un mica a la proposta, però és que la setembre estaré voltant pel Vietnam i no crec que tingui la possibilitat d’escriure des d’allà.
Felicitats pel bloc i pels bons articles.