Blog d'en Xavier Mir

Si el tema de la independència no us fa ni fred ni calor; si penseu que tot plegat és una comèdia; si tant se us en dóna de pagar 3.000 euros l’any a l’Estat (aquests dies estem presentant l’IRPF, oi?); si penseu que sou persones insignificants que no teniu cap mena d’incidència en el vostre entorn i que mai no hi ha res a fer i que tot està perdut i que això no ho veurem mai i que això no serveix per a res i bla, bla, bla…, no cal que continueu llegint aquest apunt. Estalvieu-vos la pallissa i busqueu-vos un entreteniment ben lleugeret i refrescant. Però si voleu l’estat, tingueu en compte això que us explico tot seguit.

La independència és al nostre abast. Podem encetar i tancar el procés sencer a la propera legislatura. Ho dic seriosament. En els quatre anys llargs que porto penjant apunts al bloc, sempre hi ha hagut gent que m’ha dit que sóc un ingenu o un optimista, però m’agradaria saber si totes les persones que han pensat això de mi, quan ara fan un cop d’ull a la situació política d’avui, 30 de juny de 2010, pensaven que tindrien les sensacions, les percepcions i les intuïcions que tenen. No la realitat numèrica dels diputats que hi ha al Parlament ni l’evidència que encara no som independents, sinó la tendència que presenta tot plegat i la celeritat amb què s’esdevenen les coses i es cremen les etapes.

El dia 23, dimecres passat, us deia, fent la paràfrasi del “si volem, podem”, que “si votem, podem“. Però hem de votar amb el cap absolutament fred i prioritzant el nostre objectiu polític número u. Deixem-nos d’estètiques i d’inèrcies que ja no vénen al cas. A les properes eleccions al Parlament decidim si donem prou força als diputats dels diversos partits compromesos amb la independència per declarar-la directament o per condicionar la legislatura en aquest sentit.

La publicació de la sentència del TC ha estat una nova onada de producció d’independentistes. En el darrer any n’hi ha hagut diverses. Han estat fets com el referèndum d’Arenys de Munt i la reacció per part de l’Estat o com les diverses tandes de consultes. Però també coses com l’emissió del documental “Adéu Espanya?”, l’efecte del qual va quedar reflectit l’en l’enquesta d’El Periódico. La sentència ha tingut sens dubte el mateix efecte i això quedarà reflectit a les enquestes que es publiquin al juliol. Tot plegat genera un mainstream independentista cada cop més difícil d’aturar.

Ara, però, Òmnium ha convocat una manifestació. Serà una gran manifestació. Històrica. Probablement la més multitudinària de totes. Pensem que els principals partits han hagut d’anar pujant al carro progressivament. El 18 de febrer de 2006 hi havia Esquerra. L’1 de desembre de 2007 s’hi va afegir CiU. I ara Montilla en persona ha demanat a la ciutadania i als seus votants que també hi vagin. Perquè això fos possible, per sumar el màxim de forces, s’ha hagut de buscar un lema que ha d’haver estat fruit d’un procés de refinació quintaessencial. Al final: “SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM“

Dic que tenim deu dies perquè el repte és damunt la taula. Està convocada i serà massiva. I al capdavant hi haurà persones que voldrien acatar la sentència i persones que ens voldrien fer un referèndum perquè decidim si estem d’acord amb la retallada del TC i altres plantejaments sense cap ni peus. Això no podrem pas evitar-ho, però hem de saber-hi veure l’oportunitat. L’impacte d’una manifestació es mesura a través de dos sentits: la vista i l’oïda. Imatge i so ens diuen quin és el missatge. El missatge de Montilla sostenint una pancarta que diu que nosaltres decidim és confús, difícil d’entendre i fins contradictori. Però aquest, en tot cas, és el seu problema.

L’oportunitat, i aquí és quan apel·lo a la situació que es va produir a Arenys de Munt quan ens amenaçaven d’enviar-nos una manifestació de falangistes per atemorir i inhibir el personal, és fer d’aquesta manifestació un clam per la independència. Cap altre crit és capaç d’obtenir un suport més gran. Cap altre símbol que l’estelada –i el blau, en aquest cas, resulta més efectiu– no pot donar un missatge més clar. No tingueu cap dubte que si hi som tots els independentistes amb un sol crit, fins a quedar-nos afònics, i amb una sola bandera, la que ens recorda que encara no som lliures, ens menjarem la capçalera amb patates.

La visita dels falangistes a Arenys de Munt va quedar com una anècdota per riure perquè una munió de gent conscient de la seva força col·lectiva va saturar la riera. Aquesta és la clau. Preparem la documentació gràfica de la manifestació. Assegurem-nos que fem vídeos on es vegin centenars de milers de persones expressant la seva voluntat de ser estat. Per molt que el dia 11 El Periódico publiqui una portada amb la qual pretengui manipular la realitat, el missatge haurà quedat claríssim.

I anirem a votar havent passat per les urnes de les consultes, havent vist el documenttal “Adéu, Espanya?”, havent obtingut el cop de porta del TC i havent protagonitzat la manifestació independentista més massiva de la nostra història. En aquest estat de coses, en aquest batec col·lectiu, serem moltíssims els qui votarem independència. I la composició del Parlament de Catalunya farà que la legislatura vagi cap on volem que vagi.