(Disculpeu que aquest apunt sigui més llarg d’allò que és habitual aquí.)
En Francesc Jubany, d’altra banda, planteja també dubtes sobre la conveniència de renunciar als lideratges: “D’altra banda, permeteu-me que us digui que transversalitat no
necessàriament s’ha de contraposar a lideratge, o lideratges. Perquè no
oblidem que els lideratges poden ser compartits, i no és només la
figura de Joan Carretero qui el pot assumir. O és que estem plantejant
la idea de presentar una candidatura “muda”, sense cares, sense noms?” És cert que la transversalitat no s’ha de contraposar necessàriament al lideratge, però la idea de lideratge comporta una verticalitat que s’oposa a l’horitzontalitat de la proposta. La clau de Sumem per la Independència no són les persones sinó els escons. Per tant, sí, més aviat seria una candidatura “muda”, on hi hauria cares i noms perquè la llei hi obliga, però no hi hauria cap diferència entre aquestes cares i aquests noms. No serien les persones sinó la funció. Sabeu com es diu el conductor de l’autobús o el tren que agafeu cada matí? No us cal saber-ho perquè es digui com es digui fa una funció. Aquesta és la clau.
Quina diferència hi ha, aleshores, respecte de la proposta que es fa des de Reagrupament? En un altre comentari Manel Bargalló, membre de Reagrupament, ens remetia als continguts de la causa ja existent i respecte de la qual no troba diferències:
“En la causa PER UNA CANDIDATURA INDEPENDENTISTA UNITÀRIA I
TRANSVERSAL: REAGRUPAMENT, els punts definits són:
1. Proclamar la Independència unilateralment al Parlament per després fer la ratificació amb un referèndum
2. Cercar la unitat entre tots els independentistes sigui quin sigui la seva ideologia
3. Per un boicot dels diputats catalans a les Corts espanyoles a totes les iniciatives del govern espanyol
4. Referents de l’honestedat política i de l’ètica republicana: Nova llei electoral
5. Una vegada la independència és aconseguida, s’autodissol el grup parlamentari i no es presenta a les noves eleccions.
Pel
que fa al que diu en Xavier de que el grup parlamentari no ha de fer
política, és un punt totalment obert a debatre dins de Reagrupament.
Però no fer política ja és política!“
Hi ha coincidència en el primer punt. Quant al segon, Sumem per la Independència no busca la unitat de tots els independentistes, ja que reconeixem que l’independentisme té altres opcions i altres estratègies ben legítimes i que no som ningú per qüestionar-les. Tampoc no volem fer cap boicot a les Corts espanyoles perquè no se’ns hi ha perdut res. Igualment, no ens calen al·lusions a l’honestedat perquè no és un atribut que tinguin els escons; proposem una mena de contracte amb els candidats i candidates a ocupar-los perquè es limitin a fer-hi una tasca ben senzilla i delimitada. Per acabar de manera cíclica, també hi ha plena coincidència al punt cinquè.
Finalment, i per tornar amb en Manel Bargalló, escriu en un dels darrers comentaris al grup (més de cinquanta, per cert): “La proposta d’en Xavier pot ser perfectament la que es defineixi a Reagrupament. Jo mateix hi estic d’acord i com jo penso que molts dels milers d’associats que s’estan apuntant. (…) Per això jo demano generositat i
predisposició d’entrada per tal que tothom s’impliqui de veritat
associant-se, com més siguem més possibilitat de trobar la solució. Hem
de ser intel·ligents, no podem fallar de nou una altra vegada i potser
per ser independents ens cal ser valents i alhora enginyosos. Les
solucions clàssiques han demostrat que no valen.“
Sumem per la Independència no és una proposta que s’hagi fet per acabar integrant-se en una altra. Si les més de dues-centes persones que integren el grup volen formar part d’altres iniciatives tenen plena llibertat per fer-ho. En qualsevol cas, i espero que s’entengui, el que no podem fer és associar-nos a un grup i que després la solució que trobi aquest grup no coincideixi amb la que proposem. Sumem per la Independència deixa molt clar què es vol. I si no ho fa és perquè encara no ens hem explicat prou, però no perquè calgui més debat. La proposta és tan simple que només cal pensar-se si donar-hi suport.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Xavier, amb tot el carinyo i respecte per totes les opcions que hi ha sobre la taula: això comença a semblar “La vida de Brian”: tants caps, tants barrets. És evident que cadascú de nosaltres té la seva pròpia fòrmula secreta per assolir la secessió, però el que cal fer és sumar, sumar, sumar. I, per comptes d’això, el que tenim ara és una fragmentació cada dia més gran: partits polítics convencionals, corrents dins de cada partit, escisions, “partits” encara sense definir, fundacions, cases grans, centres d’estudis, mil grups al Facebook i moviments de diversa denominació.
Potser és a l’inrevés i jo no sé veure-ho: quants més grups, més possibilitats de sumar sectors socials. No ho sé… L’ebullició actual és molt emocionant i engrescadora, però, amb tantes plataformes, un ja no sap on apuntar-se. I les diferències són de vegades tan subtils…
Entenc que la discussió sobre com ha de ser el full de ruta cap a la secessió generi tantes postures com persones hi intervinguin. Els escons insubmisos que proposes tu, l’associació encara
poc definida que proposa RCat i altres, el posicionament ideològic i els mètodes dels partits convencionals, etc. són postures d’entrada massa oposades. Intentem aparcar tants desacords com sigui possible i quedem-nos només amb el que sí estem d’acord. Un programa de mínims.
Segurament estem en una fase de transició que haurà de cristal·litzar (aviat?) en alguna cosa concreta que encara no ha nascut i que encara no ens podem imaginar: alguna mena d’Assemblea per Catalunya 2.0. liderada (o no!) per diversos personatges políticament neutres i de consens, persones respectades i admirades amb més o menys grau per tothom (necessàriament amb ideologia pròpia, Sònia, però sense fer-ne bandera).
Mentre això no passi, mentre no quedi ben cuita aquesta escudella que tenim bullint als fogons, modestament penso que l’estratègia ha de ser l’aglutinació de tants esforços diversificats. El primer objectiu, des del meu punt de vista, no ha de ser posar-nos a escriure fil per randa tots els punts definitius i inalterables del full de ruta, perquè això ens pot portar a la confrontació, sinó intentar convergir tots en un únic lloc. Llavors sí serem forts.
D’acord, Xavier, però crec que obvies un detall: l’objectiu d’una candidatura d’aquesta mena ha de ser esdevenir majoritària, o si més no intentar-ho. I per fer això, els missatges han de modular-se a diferents públics objectius. Per entendre’ns, una candidatura anònima, sense lideratges, pot ser vàlida per algú com tu o com jo, per exemple, però molta gent es mou en unes altres coordenades i si en un cartell, en una papereta o en un míting no hi veu cares conegudes i solvents (del món de la política, la cultura o on sigui), potser no s’hi aproparà.
Hi ha qui potser ho troba trist, però són coses del màrqueting, i en tota estratègia política hi intervé un component de màrqueting. I sense lideratges i cares conegudes, aquest component no pot existir, lamentablement. Quan vam organitzar la marxa a Brussel·les, tot i que es tractava d’una iniciativa de la societat civil, volgudament anònima, també hi va ajudar la presència puntual d’un seguit de cares conegudes i respectades en el món sobiranista, com en López Tena, en J. M. Terricabras o en Miquel Strubell, per exemple.
Com podem aspirar a esdevenir majoritaris sense referents que tothom pugui identificar a l’instant? Si no, ens condemnem a viure en la marginalitat, i des d’aquesta posició tampoc no podem servir als objectius marcats.
Ho sento, després de llegir-ho tot, continuo pensant que és una divisió innecessària i inconvenient per l’independentisme amb ganes d’assolir l’independència per davant d’altres ideologies. Abans del neixement de Reagrupament com a moviment polític independentista transversal que vol arribar al parlament, ho hagués trobat interessant, però ara tal com estan les coses, és un impediment més pels objectius que crec que compartim.
Xavier,
no t’equivoquis amb mi, perquè jo he estat crític des del primer dia amb un aspecte de la proposta de reagrupament: he defensat que els reagrupats no es donessin de baixa dels partits nacionals als quals pertanyien per poder-los reformar l’endemà de la patacada/sacsejada que ens cal.
El que vull dir-te, Xavier, és que la teva proposta és innecessàriament més restrictiva que la de reagrupament. No ens emboliquem amb tot això dels escons i no les persones: hem de votar un programa! ¿I quin programa ha de tenir una candidatura transversal per la independència? Doncs que en totes les comissions que participi, en totes les resolucions que es votin, en totes les sessions de control que es facin ha de reclamar sempre el màxim autogovern, és a dir, la plena sobirania. L’estratègia que ha de seguir una candidatura així és fer servir cada instrument del legislatiu autonòmic per posar el sistema contra les cordes i això no s’aconsegueix fent absentisme. Hem de fer bellugar els partits nacionals en cada pas que facin per obligar-los a definir-se i a treballar per la sobirania.
En les votacions que impliquessin una tria entre dreta i esquerra (són realment marginals les divergències entre tripartit i convergència), els nostres diputats es podrien abstenir o votar per consciència. Es pot decidir. El que vull dir, Xavier, és que aquest és l’esperit de Reagrupament i es pot plasmar millor si compta amb gent com tu.
Xavier,
Dos punts:
–Llegint-te, qualsevol diria que només és
“ideologia” ser de dretes o d’esquerres, i només actuar en conseqüència és fer “política”.
Fas un ús inadmissiblement banalitzador de certa terminologia política. I tant
que l’independentisme és una ideologia i que ser independentista és fer
política! Hom és independentista, d’antuvi, perquè és patriota; per això, i no
per cap altre motiu, tenim en contra els espanyolistes. Deia que, en principi,
tot independentista és patriota; sempre que parlem de la independència
_nacional_, és clar. T’ho he dit alguna altra volta: quin és l’objectiu de la
independència, i quin n’és el subjecte? Perquè si no tenim clar ambdós punts
–com sovint sembla que no teniu molts dels autodenominats “sobiranistes”–,
igual podria ser que aconseguíssim la independència, sí, però a la irlandesa
(nacionalment tèbia o claudicant) o a la bielarrussenca (directament
desnacionalitzadora). És a dir: la independència, de quin territori? Per a
fer-ne què? Essencialment, la independència de la nació catalana, de Salses a
Guardamar, i la independència perquè hi tenim dret i perquè la _necessitem_ i
la volem de cara a garantir la supervivència nacional del nostre poble, així
com la dignitat i autogovern col·lectius, un nivell de vida digne, etc. I, si
no, mira’t l’actitud dels unionistes, començant pels votants del PSOE, màxima
expressió del vot acrític: per damunt de tot els importa “España una, y no
cuarenta y una”, amb Maleni o sense.
–Estic a favor de la unió interclassista per
la independència, però sempre que es basi en un acord de mínims sobre una sèrie
de qüestions essencials, és a dir, un mínim de garanties nacionals
(lingüístico-culturals incloses), democràtiques i socials; la garantia d’un
mínim de vida digna, precisament. Per exemple: ¿es pot plantejar la
independència sense que l’oficialitat exclusiva del català, amb normalització
lingüística activa i efectiva, sigui un dels elements centrals de l’actuació del
nou Estat? Continuarem colonitzats per l’espai espanyol de comunicació? Serà
legal la botifleria? Bastirem una autèntica democràcia avançada, o imitarem la
misèria actual? Muntarem un Estat del benestar, o una selva neoliberal? Sense
un programa clar entorn de punts com aquests –ni que sigui a grans trets–,
difícilment hom pot obtenir l’adhesió de gaire ningú. Crear un nou Estat és
qüestió molt seriosa, i no s’hi pot anar a cegues, tant més que la indefinició
tendeix a vehicular-se com a xec en blanc per a les classes dominants. Ni
tampoc no té sentit amagar el component nacional de la qüestió (que és el
component central) per tal de sumar-hi gent que, o bé tergiversaria el
projecte, o bé no s’hi apuntarà de cap manera.