Si no portéssim unes quantes tandes de consultes en què hem demanat a la gent que vagi a les urnes a mostrar el seu suport al dret de decidir sobre la sobirania i no sobre collonades, i si no fos que 510.650 persones –entre el 20,5 i el 23 % del cens segons com es compti– ja han votat a l’espera d’actualitzar les dades de la tanda de demà, veuria molt bé que una recollida de signatures servís, més enllà del seu objectiu concret, per demostrar alguna altra cosa.
Estem parlant de recollir un milió de signatures entre un cens de més de cinc milions d’habitants. Estem parlant, doncs, i en el millor dels casos, de la mateixa proporció de persones que ja s’han manifestat a les urnes. No cal tornar-ho a demostrar. Si hi ha algú, com l’Artur Mas, que no li dóna la santa gana d’admetre que el país està madur per ser consultat, ni amb un milió de signatures ni amb dos milions no canviarà d’opinió.
Una altra cosa ben diferent seria que Artur Mas es comprometés públicament que tots els diputats de CiU votaran afirmativament la convocatòria si les signatures arriben a una xifra concreta. Aleshores tindríem un bon motiu per fer-ho. Però si no és així, l’expectativa de tenir la gent al carrer recollint signatures durant mig any perquè després vingui el Sr. Mas amb els seus diputats i ho engegui tot a fer punyetes més aviat m’horroritza i, com comprendreu, em continua preocupant. El Sr. Mas hauria d’aclarir aquesta qüestió i dir una xifra si no és, un cop més, demanar massa a una persona tan important com el futur president de la Generalitat.
Si això no passa, jo plantejaria les coses d’una altra manera. Si del que es tracta no és d’anar a demostrar res sinó de complir els requisits que la llei ens demana per arribar al punt on volem arribar, jo presentaria les signatures un cop assolit el mínim que es demana o, si voleu, 250.000 o 300.000 per evitar repeticions o errors. I per aconseguir-lo no vendria la idea de la quantitat sinó la de la qualitat. Organitzaria una recollida llampec, una mena de repte amb la voluntat de generar impacte mediàtic. Un o dos caps de setmana de recollida simultània de signatures a cada municipi amb activitats de lleure al llarg del dia.
Digueu-me egocèntric i vanitós i tot el que vulgueu, però m’agradaria que hi hagués debat públic sobre això que estic plantejant. M’agradaria llegir opinions en molts més blocs i als mitjans digitals, impresos i audiovisuals. Estem parlant de fer treballar desenes, centenars o milers de voluntaris que es mereixen un respecte i una resposta.
PS: Ho sento si l’apunt torna a ser massa llarg. La preocupació deu fer que tingui més necessitat d’escriure.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ho tinc clar la recollida llampec, i al Ple del Parlament. Si no és que CiU fa el que li proposes (però que explicitin públicament i sense jocs conceptuals el compromís, no me’n refio). Respecte, una molt bona clau.
A mi em fa molta gràcia que gent que MAI DE LA VIDA votaran a CiU li diguin el que ha de fer.
Xavier Mir, si t’has lleguit el que tu mateix has escrit. Si en mas ha dit que la independència ara no es el mes important, perqué ens dius quantes firmes hem de portar ?? Que no has escoltat els liders del teu partit ?? I un altre pregunta.. si tu ets independentista i ets a ciu i votaràs ciu, ens ho pots explicar que no ho entenem ??
Penso que hem d’apurar els vuit mesos que marca la llei i intentar aconsseguir el màxim possible de signatures, siguin 700.000, siguin 1 milió, siguin 1.644.323 signatures. Quantes més signatures, més força tindrem. Així de simple.
Estic convençudíssim que si el nombre és molt elevat, CiU canviarà d’actitud. No en tinc cap dubte. Mas no tindrà collons de dir NO davant d’1 milió de signatures o més. Sobre tot perquè quedaria més que demostrat públicament davant tothom que Mas no té raó i si estem prou madurs per la independència. Es això.
I ha una altre raó: Amb 1 milió de signatures, aniriem al referendum amb la moral tant alta que la victòria estaria quasi assegurada. I la nostra legitimitat seria també altíssima.
I això també ho dic per el govern espanyol, i per europa, és clar.
I si observes aquesta campanya electoral, veuràs que TOTS els partits, repeteixo, TOTS, parlen de la independència com el tema central.
Res, home. En Mas, que el bombin.
Aconsseguim 1 milió de signatures i a veure qui té collons d’aturar això.
Potser sí que ha arribat el moment de les accions ràpides, organitzades, coordinades i eficients. Entre altres raons per no marejar excessivament als pobres i “immadurs” ciutadans. Per això caldria una campanya -si pot ser també mediàtica- i una gran conjunció de forces a tots nivells.
No estaria pas malament, Xavier, però jo preferiria que llampecament aconseguíssim el milió de firmes (sí, utòpic amb el poc temps que queda, però mai se sap si la sentència podria donar un cop de mà). Ni que hàgim d’anar porta per porta.
El milió de signatures a més a més del suport de les consultes, donaria peu a què l’opinió internacional es posicionés davant del fet democràtic més rellevant dels últims decennis al món. Seriem imparables, i ni Convergència podria dir que no (sempre ho pot fer, però la seva imatge…).
Un detall remarcable: els polítics paternalistes inspiren valoracions també paternalistes del ciutadà.
Problema doble. Fins ara assenyalava el paternalisme del representant, i hi veia ben clar la irresponsabilitat del ciutadà a aquest associada. Ara veig que cal afegir el problema de la condescendència com a acompanyant i provocació de paternalisme del representant, del ciutadà. bf