El blocaire L’Argumentari català, que aquests darrers dies ha entaulat un aferrissat debat a través de comentaris a aquest bloc, reflexiona de nou sobre CiU i ERC. Quan aborda el sobiranisme de CiU ho fa en aquests termes: "És CiU un partit sobiranista? És la pregunta del milió. En la meva opinió, els seus militants ho són en gran part, la seva direcció potser ho sigui en el fons però clarament no ho és en la forma, i el partit en el seu conjunt (corpus ideològic, militants i direcció) ho és però a molt llarg termini. Hauria de ser-ho més? Jo crec que no, a menys que vulgui fer crèixer el PP amb votants que fugen d’aventures incertes." Jo diria que aquesta és una de les qüestions bàsiques. La sobiranització del catalanisme provocarà, el dia que CiU s’hi vulgui afegir, una reacció dels contraris. Amb això cal comptar-hi. Tan bon punt es proposi una data per a un referèndum, aquesta oposició unionista s’armarà tant com pugui. Sembla ser que hi ha una estratègia que passa per esperar el moment en què la majoria social sobiranista estigui assegurada. Però allò que cal demanar-se és: quines condicions s’han de donar per identificar el moment històric? Quan podrà CiU fer el pas endavant i plantejar el referèndum d’autodeterminació sense la por que això faci créixer el PP? És creïble que CiU tingui por d’una formació que ara mateix només té 15 diputats?
D’altra banda, el mateix blocaire escriu això referint-se a ERC: "mentre amb les seves accions, CiU ha aconseguit una sòlida base electoral que li permet dominar sense problemes la dreta de l’electorat i competir pel centre (amb més o menys fortuna), sense deixar d’afirmar una vocació catalanista que exerceix més o menys encertadament (crec que en aquest sentit és molt millorable la seva actuació), Esquerra no aconsegueix superar el PSC en cap convocatòria". Potser tampoc és just demanar a ERC que superi el PSC només perquè CiU té acotat el PP. Cal ser realistes i reconèixer l’evolució històrica dels dos partits, PSC i ERC, els darrers decennis. Potser sí que la feina d’ERC des d’aquest punt de vista que planteja el blocaire és prendre vots al PSC-PSOE. I jo diria que l’acord del Tinell va ser el primer assalt seriós en aquesta línia. Ara vénen les avaluacions i veurem què opinen els electors, però si ERC puja, ni que sigui un escó, i el PSC baixa, ni que sigui un escó, la feina s’haurà fet.
El problema és que aquest no és l’únic eix que explica la política catalana ni l’únic plantejament a l’hora de votar. Sense anar gaire lluny, si el que personalment tinc pronosticat s’acompleix, CiU governarà tota sola amb el suport intermitent del PSC, cosa que farà que ni es plantegin certes qüestions i condicionarà molt la política del país. Tindrem un president autoproclamat nacionalista, però que farà unes polítiques porugues que ja coneixem d’altres etapes. I aquesta aproximació no explícita entre CiU i PSC suposarà una alteració de la distribució de què parla el blocaire, de la mateixa manera que ho va ser l’acord entre Mas i Zapatero per l’estatut, que va tenir l’efecte de deixar Esquerra en una posició compromesa havent de demanar el vot contrari a l’estatut que ells mateixos havien promogut. Penso, doncs, que no és certa aquesta distribució, que és fals que CiU s’encarregui del PP i ERC s’hagi d’encarregar del PSC. I a més de fals és interessat, perquè mentre ERC no té possibilitats ni ganes d’intercedir en el transvasament de vot del PP a CiU, CiU ha fet tot el que ha pogut per recuperar vots fugits cap a ERC fent volar tots els ponts per on s’havia de dur a terme el transvasament de vot del PSC a ERC.
El croat català diu encara: "Vaig celebrar el Pacte del Tinell perquè evitava el frontisme entre nacionalistes catalans i espanyols, i perquè permetia a ERC crèixer com a partit de govern, disputant vot socialista a base d’executar polítiques socials. Però no em va agradar el que va venir després: ineficàcia, numerets d’aparador, i intents de fer desaparèixer CiU." Aquest darrer aspecte el trobo exagerat. Una cosa és voler que un partit desaparegui i l’altre és intentar que tingui menys força. CiU ha tingut, en aquesta legislatura, 46 diputats. Això queda prou lluny de la desaparició per intentar que l’epicentre del catalanisme es desplaci cap a ERC a costa de CiU. El partit de Mas no desapareixerà si el seu projecte és liderar el catalanisme de centredreta.
La darrera consideració és per a aquest fragment: "El meu ‘full de ruta’ sobiranista passa per un PSC feble, i a dia d’avui això no s’aconseguirà si un socialista presideix la Generalitat. Crec que el millor que pot succeir l’endemà de Tots Sants és que un nacionalista presideixi la Generalitat, i que un altre nacionalista arreplegui els rèdits de l’oposició, els vots dels descontents amb el govern." Un cop més proposo veure què ha passat aquests tres anys i quina avaluació hi haurà segons les enquestes. Hi ha hagut un president de la Generalitat socialista i hores d’ara no hi ha pràcticament cap enquesta que digui que el PSC s’ha enfortit. I això, malgrat l’aprovació del nou estatut. L’acció d’ERC ha tingut la virtut de trencar l’estratègia de l’ambigüitat tant de CiU com del PSC quan n’ha tingut l’ocasió i els votants els han donat prou força. En el cas de CiU, els van forçar a triar entre dreta i nacionalisme quan tant PP com ERC tenien 12 escons. La tria ja és història. En el cas del PSC, els van forçar a demostrar el catalanisme que havien predicat que tenien. Al PSOE no li ha agradat el catalanisme de Maragall i ara l’ha canviat per Montilla. Ara hi ha molts votants del PSC que volen veure Montilla president de la Generalitat per poder desmuntar el projecte nacionalista, i que també se sentiran decebuts si no se’n surt. Al PSC el pot desgastar més el govern que no pas l’oposició. Aquesta és, si més no, l’experiència empírica que tenim amb Maragall. A l’octubre de l’any 2003 el PSC tenia 52 escons i ERC en tenia 12. Quaranta de diferència. En la legislatura que acaba, el PSC n’ha tingut 42 i ERC, 23. Dinou de diferència. I tot fa pensar que aquesta diferència s’escurçarà encara més l’1 de novembre. N’estàs segur, benvolgut coat català, que ERC no està fent la feina? No dic pas que la seva actuació hagi estat perfecta, però potser certes exigències són desproporcionades. Potser el PSC és més dur de rosegar que el PP i resulta que, proporcionalment, està fent millor els deures ERC que no pas CiU. En tot cas, felicito el croat català per les seves lúcides aportacions al debat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Mantenir a ratlla el PP, electoralment parlant, no és una feina gaire difícil a Catalunya. Aquest partit es troba en una altra dimensió, extramurs de la centralitat política catalana.
D’altra banda m’agradaria informar-vos, per si no ho sabeu, que per primera vegada en unes eleccions catalanes ERC té possibilitats reals de superar el PSC-PSOE a la demarcació de Girona, i situar-se com a segona força política. Si això acabés passant, seria un important pas endavant en el difícil camí de la nacionalització de l’espai d’esquerres a Catalunya.
I CiU és va baixar els pantalons. Trens hi ha pocs i s’els deixa anar-hi.
ERC va fer President a Pujol perquè al país li convenia el nacionalisme,recuperar l’autoestima,en el moment de la recuperació de les institucions catalanes després d’una dictadura que ens va anular com a poble.
ERC va fer President a Maragall perquè al país li convenia una regeneració democràtica,demostrar que Catalunya és de tots els catalans.
La fortalesa d’ERC el dia 1-N demostrarà que el camí a la sobirania és imparable. Que els Ciutadans de Boadella no són una anècdota sinó la primera resposta dels unionistes enfront dels independentistes. Que no és el PP qui canalitza el dependentisme sinó l’escissió que ha patit el PSC. També és cert que ERC baixarà escons dels que creuen que el sobiranisme només és defensable fent de crosa de CiU com a pal de paller.
El dimecres,la resposta. La meva predicció us sorprendrà: CiU baixa a 45, el PSC baixa a 35, ERC baixa a 20, PP puja a 18, ICV puja a 12, i Ciutadans entra amb 5.
Jo també crec que les condicions idònies es van donar amb la negociació de l’Estatut. Que el PSC traís el seu president i la seva tradició catalanista en nom de l’estabilitat del PSOE ho entenc. Que CiU ho fes en nom del senyor Lara Bosch i les seves anticatalanes A3,COpe,Razon etc, o dels capitostos del Cava amb carnet del PP…ves, també ho entenc.
I que el poble acabés votant a favor d’una altra capitulació, també ho entenc. Jo vaig votar-hi en contra i estic en pau amb mi mateix. No sé si tothom pot dir el mateix, és bonic relativitzar i contextualitzar, però arriba un moment per prendre riscos i assumir compromisos. L’agafes o no. I el poble català no el va agafar, què queda ara? És la pregunta que em faig.
Penso que l’actual arc parlamentari ja ha donat tot el que havia de donar i no cal esperar res mes. Han recollit de la democràcia, és a dir, del sistema de partits, la part més barroera del sistema (corrupció, mentides, panxes contentes, baix nivell cultural dels debats i les propostes…). La política es fa per servir i no per aprofitar-se’n i viure d’ella.
Per això el veritable debat cal centra-lo en fer un full de ruta cap a la independència i canviar aquest sistema. Mentre no fem això, morirè sense gaudir d’un minut de llibertat del meu país. Ara bé, morirè en l’intent, perquè no hem quedaré de mans creuades i si és necessari m’aniré amb l’home misteriós del Cat.
De moment el dia 1 aniré a votar en contra de la tortura i em solidaritzo així amb els companys i companyes de Torà.
Com tantes i tantes coses i fariseismes.
Això és el que ha d’acabar passant perque siguem un país normal. Com ?? ERC ha de competir en esquerra amb el PSC-PSOE mentre que CiU ha de competir en dreta amb el PP. I tant CiU com ERC han de ser clarament sobiranistes. I la relació de CiU i ERC hauria de ser semblant a la que tenen PP i PSOE: No governen junts, un és al govern i l’altre a l’oposició, és barallen cada dia, però, en qüestions nacionals, són carn i ungle. Van tots dos a una i es posen d’acord ràpidament.
D’aquí a pocs díes Mas serà president en coalició amb el PSC-PSOE. Espero que, estàn tots dos al govern, debiliti molt al PSC-PSOE. Vull recordar que el que ha donat força fins ara a la sociovergència, ha estat al fet que un estés al govern i l’altre a l’oposició, cosa que els retroalimentava mutuament. A partir d’ara, espero que això comenci a passar amb els partits nacionalistes catalans.
Es a dir, que Mas serà president de la Generalitat i Carod cap de l’oposició i principal referent de l’esquerra catalana.
A.M.
A mi em sembla que les apel·lacions que es fan o s’han fet al PP com a partit que pugui recollir aventures incertes, s’han referit al PP d’Espanya. Un dels eixos de les intromissions del govern central, i de les negociacions CiU-president espanyol.
Per altra banda no he vist mai el partit CiU com un partit nacionalista; si no ens referim a la nació espanyola. De manera que em costa seguir els plantejaments del que en diem front nacionalista.
Hom pot dir-me que és que he vist poca cosa. Jo, però, tinc suficient amb el seguidisme que ha fet en la reforma de l’Estatut; el què veig clarament com a prioritat dels seus interessos, i en el joc que ha seguit d’atacs mediatitzats des d’Espanya, a les nostres institucions.
Pot ser fins i tot tindria suficient amb la manca de respecte amb que les ha tractades CiU soleta al llarg d’aquesta legislatura. O amb el que en dic manca d’abast en la seva mirada als ciutadans d’aquests país.
Les declaracions no em valen. Primer perquè alguna cosa ha de canviar perquè em donin confiança; a banda que ara es referirien al futur. I desprès perquè veig que amb això del sobiranisme, nacionalisme, catalanisme, anem jugant a significats fent veure que juguem a qui la encerta l’endevina. Prefereixo observar les accions polítiques decisives. De moment, en les que he observat, només trobo sobiranisme català a ERC.
penso que s’acosta una sociovergència amagada. A veure que passa finalment…
La pregunta del milió per mi és "i com son els votants de CiU?".
En aquest sentit la frase d’en Sandro Rosell "jo no hagués posat la senyera a la samarreta per vendre’n més a Espanya"…. els deia ben retratats.
El problema amb aquest perfil és la seva continuïtat generacional. Les dades estadístiques sobre distribució del vot per edats haurien de fer despertar a algú a CiU i renovar el discurs.
A molts catalans que van viure la dictadura aquesta mentalitat de "callem, no sigui que molestem" la tenen molt interioritzada. En canvi, les noves generacions de catalanistes no tenen la por gravada a l’ADN i no entenen la política de l’anestèsia nacional de CiU.
Podeu llegir respostes a aquests comentaris en un nou apunt del meu bloc.
Us dono les gràcies, tant al Xavier com a la resta de "comentaristes". El nivell de les vostres aportacions és, en general, excepcional.