Blog d'en Xavier Mir

Navegant, navegant, el passat 18 d’abril em trobo aquesta piulada d’en Xavier Altadill: “Inversions de Catalunya a Argentina: 450M€ Empreses exportadores: 2.348 Però @JoanTarda està a favor de l’expropiació de #YPF” Altadill es referia a aquest apunt al bloc del diputat d’Esquerra Republicana. La seva crítica del posicionament de Tardà em sorprèn, i no pas per la seva condició de convergent que ataca un republicà, que forma part de la dinàmica política del país ara i en el futur, sinó per l’argumentació emprada. Sembla que es tracta de defensar les empreses catalanes com a dogma.

Immediatament penso que Altadill deu estar en contra de la insubmissió als peatges que aquells dies acabava d’esclatar. Des del meu punt de vista, aquests conflictes denuncien situacions que són legals però no legítimes, un tema tan antic que a la Grècia clàssica ja va generar el mite d’Antígona. De fet, la nostra voluntat de tenir un estat propi també respon a un conflicte entre la legitimitat de la nostra voluntat política i la legalitat espanyola que ens nega aquest dret, oi?

Si es tracta de defensar els interessos de les empreses catalanes com a dogma polític nacionalista, és evident que la campanya “No vull pagar” atempta contra els drets de la corporació catalana Abertis i per tant entenc que Xavier Altadill hi deu estar en contra i potser CiU també, cosa que trobaria d’interès. És des d’aquest punt de vista que ho comparo amb YPF salvant totes les distàncies que calgui. Com a resposta, però, rebo un cop de porta categòric que rebutja tota crítica i tot debat. Altadill em diu que no barregi naps i cols. Punt final. “No ha lugar”, que diuen els veïns. El to amb què em respon em sembla carregat de menyspreu i dedueixo que, simplement, he posat en evidència alguna contradicció que fa de mal gestionar. Li responc amb la mateixa moneda i enterro el tema.

Passen els dies. El Govern de CiU diu allò que se sent “proper” als revoltats contra els peatges. Sembla, doncs, que CiU no és pas contrària a la campanya #Novullpagar encara que perjudiqui el capital català. Ahir dijous, però, llegeixo una altra notícia que em recorda la conversa amb Altadill: Abertis compara la negativa a pagar peatges amb l’expropiació d’YPF. Guaita!, penso, si és Abertis mateixa qui barreja naps i cols! La casualitat em fa gràcia i li faig arribar l’enllaç per si hi vol dir la seva. La resposta que en rebo aquest cop supera l’anterior: “Si dediquessis el teu temps a tocar els collonets als espanyols tots hi sortiriem guanyant, tu el primer.”

I jo em pregunto: creieu que és això el que hem de fer? Hem de tocar els collonets als espanyols? O bé hem d’anar a la nostra, oimés ara que ja tenim la majoria social independentista, i pensar en positiu i ser propositius i no victimistes o provocadors? I d’altra banda, creieu que són maneres de respondre?

Segons un article de Toni Aira, Altadill és “un politòleg que al seu dia va militar a La Crida i a ERC, va recalar a CDC via Casa Gran i, des de fa uns mesos, ha elaborat un pla estratègic per al partit dels pròxims anys”. Quina mena de pla estratègic pot parir una persona que té aquesta mena de reaccions i que gasta aquest to? Estem parlant del pla estratègic que ha de permetre que CiU i ERC fem junts el pas a la independència? Si s’ha pensat des d’aquest menyspreu, dubto que tingui gaire bones intencions i m’agradaria que tothom ho tingués en compte. Ja hem conegut una CiU maquinadora i manipuladora, amb una gran capacitat per convèncer la gent de coses que no són bones per al país, però que només ho reconeixen quan ja han passat molts anys; aquella CiU que voldria que ERC li signés un xec en blanc i que si no ho fa li etziba una campanya de setge per acusar-la d’antipatriòtica, de deslleial i de no sé quantes coses més; aquella CiU que es nega a fer junts un nou Estatut i que obliga ERC a fer front comú amb ICV i PSC; aquella CiU que fa campanya per un Estatut retallat que ara dóna la raó a ERC, però que en el seu moment va servir per fer-li la pinça.

Altadill és autor d’aquest article i de piulades com aquesta en què diu que no veuria malament que la gent es pogués vendre la sang. Val més que ens anem coneixent, oi? Tranquils, però, que malgrat aquesta desconfiança mútua i tot i haver d’anar amb peus de plom, quan ells finalment estiguin per la feina farem junts el camí que hàgim de fer junts. No siguem ingenus, però, perquè ells no s’estan de res. Ja heu vist que si poden convocar eleccions anticipades per tenir la cobejada majoria absoluta ho faran. Ens van preparant el terreny.

PS: Evidentment, el Sr. Xavier Altadill sí que pot tocar els collonets al diputat Joan Tardà.