Blog d'en Xavier Mir

Al darrer apunt publicat, algú que va fer un comentari amb el nom de Marià em deia: “ERC torna a tenir un projecte seriós, i s’equivocaria si li agafa por que sigui CiU qui piloti la nau cap a la independència, i és això el que detecto a vegades en alguns sectors d’ERC (…) La qüestió és que aquest “descol·locament” en part es reflecteix en els teus últims articles.” Tot i que hauria preferit que en Marià signés amb una identitat real i reconeixible, com que allò que diu és argumentat i respectuós no tinc cap problema a respondre-li.

Pot haver-hi més persones que hagin perdut l’interès en aquest bloc pels motius que exposa en Marià al comentari, però en cap cas això em farà desdir de la meva militància a l’Esquerra Republicana. Ell diu que “els partits són instruments que ens han d’ajudar a assolir l’objectiu” i hi estic d’acord, però potser no coincidim en els objectius. Ja vaig intentar explicar no fa gaire que ens equivocaríem si no començàvem a pensar en el model d’estat que volem tenir, perquè jo vull un estat propi, sí, però no vull que aquest estat sigui el model europeu i mundial del neoliberalisme. Vull un estat del qual em pugui sentir orgullós en termes de justícia social, benestar, cultura, repartiment de la riquesa, solidaritat, etc. I si els qui volem això deixem d’organitzar-nos políticament per defensar-ho, estarem donant un avantatge potser insalvable als qui, mentre s’omplen la boca d’independència per tenir contents els seus sectors sobiranistes, treballen dia a dia, en la política de fets, per construir el seu model de societat. Per tant, ERC és un mitjà per assolir la independència del Principat, és clar que sí, però també ho és per continuar treballant després pel projecte del conjunt dels Països Catalans i per construir un estat modèlic en els termes que abans expressava. I aquest objectiu és molt més de llarg termini. I si mai s’arriba a assolir, el repte és mantenir-lo.

Deia Joan Tardà en una piulada: “En un debat a Rubí em pregunten si a Madrid els amoïna la independència. Dic que sí, però que encara no del tot. Confien en CIU.” És exactament la idea que intento transmetre a l’independentisme des d’aquest bloc. Intento alertar de la possibilitat que el discurs de l’estat propi no sigui més que un mitjà per mantenir fidelitzats votants i militants que potser s’haurien sentit decebuts si CDC continuava resistint-se a assumir aquest objectiu que ja fa anys que és al bell mig del debat i que aviat farà un any sabem que és voluntat de la majoria del país. No estic gelós, doncs, que sigui Artur Mas i no Oriol Junqueras qui proclami la independència. És clar que preferiria que fos en Junqueras, amb qui la connexió política i emocional és molt més intensa, tal com ahir mateix vaig tornar a constatar en l’homenatge a Víctor Torres i Heribert Barrera, però si és Mas qui ho fa, la qüestió és fer-ho i que finalment puguem concentrar els nostres esforços polítics en els temes que cal, desempallegats d’aquest llast que és tenir un estat en contra, decidit a morir matant.

El problema que m’angoixa persisteix, però. Aquesta mateixa setmana, al Parlament de Catalunya, Joana Ortega deia, responent una interpel·lació, que el govern de CiU no ha d’estar condicionat pel que pugui haver sortit d’un congrés de CDC, en referència al famós viratge cap a l’estat propi. Àngel Colom s’afanyava a fer-me saber, l’altre dia, que CDC farà a partir de maig una intensa i extensa campanya a favor del pacte fiscal, però en la seva intervenció al Parlament Artur Mas només va tenir paraules per insistir en la necessitat de l’austeritat amb la coneguda imatge del Costa Concòrdia. No va saber o no va voler aprofitar per fer pedagogia de la necessitat d’un estat propi i, de fet, no en va fer ni del concert econòmic, sinó sobretot de les retallades.

També fa poc em preguntava què passarà si, com preveuen a Vilaweb, Espanya és intervinguda. El full de ruta d’Artur Mas passa per demanar un pacte fiscal a un Estat espanyol al llindar de la intervenció, l’excusa perfecta per negar qualsevol “reivindicació victimista autonòmica”, que en dirien ells. Però amb quin posat ens podrem plantar davant la troica de la intervenció per dir “perdonin, senyors, és que nosaltres teníem una reivindicació pendent amb el govern espanyol”? Si Espanya és intervinguda no tindrà cap sentit marejar la troica amb reclamacions autonomistes i caldrà, més aviat, plantejar la voluntat de ser estat amb tota la claredat i contundència, que això sí que tindria sentit per a Europa i el món.

Avui, però, apunta un nou risc. L’Ara ens sorprèn amb la notícia dels socialistes madrilenys, que sembla que aposten per l’abdicació de la monarquia. Això, combinat amb un descens brusc en intenció de vot del PP que el PSOE no capitalitza, fa emergir de sobte un horitzó d’un PSOE disposat a obrir el meló de  la república. I això ens afecta, afecta el nostre procés d’independència, perquè comportarà més cants de sirena, més promeses i esperances d’una Espanya diferent “quan junts sortim de la crisi”. Només si ho tenim clar i hi estem decidits podrem fer-nos els sords davant d’aquests cants de sirena.

Estem madurs, tenim la majoria social i no hem de creure que el temps jugarà a favor nostre de manera indefinida. Hi ha qui té molt clar que cal allargar com sigui aquest moment fins que el context sigui més favorable per acabar de desactivar el procés d’independència, perquè tots aquells que finalment havien entès que no hi ha més camí tornin a creure’s el discurs d’una Espanya diferent.