Manel Cuyàs publica avui un article a El Punt en què afirma que el fet més important d’aquest 2007 ha estat la manifestació de l’1 de desembre i que un dels fets més importants del 2008 seran les eleccions del proper març. I a propòsit d’aquestes eleccions i de l’1-D es pregunta si perdonarem o no perdonarem. Més enllà d’una oposició indignació-perdó o català emprenyat – català optimista, a les eleccions del 9 de març hauríem de pensar quina és la millor manera de no perdonar. Hi ha un problema conjuntural, és cert, on les infraestructures tenen un pes important. Però més enllà d’això els problemes persisteixen. Iceta presenta un llibre que es diu Catalanisme federalista però alhora admet públicament que Zapatero no és federalista. Ja no existeix cap mena de pudor ni de reserva. La presa de pèl ja és pública i descarada. El perdó té sentit quan hi ha penediment, però quan s’evita la reprovació de la ministra, quan no ve d’una barra a l’hora de pintar senyeres, quan es defensa el federalisme i s’admet alhora que no hi ha ningú amb qui federar-se, què s’ha de perdonar?
Segons El Singular Digital, Iceta coincideix amb Duran (nova bufetada per als sobiranistes de CiU) a l’hora d’afirmar que la independència no és el camí per a Catalunya i diu que “hi ha tot un sector a qui ens agrada molt la idea d´Espanya com a nació de nacions”. I Europa? A Iceta no li agrada la idea d’Europa com a nació de nacions? A mi sí. No és amb la resta de nacions europees que ens hauríem de federar? En tot cas, un cop més convé recordar a Iceta que, al marge del que ell consideri que és o no és la via, hi ha una cosa que es diu democràcia i que consisteix a deixar parlar els altres. Ell i Duran no creuen que la independència sigui la via. Molt bé. Però altres sí que ho creiem, i no podem decidir-ho en un referèndum perquè no ens deixen i perquè el partit d’Iceta no vol desobeir aquesta llei tan poc democràtica que no ens deixa.
Per tot això, que perdonem o que no perdonem esdevé secundari. A mesura que s’acosten les eleccions la presència d’opinió política va en augment. Avui, per exemple, la secció de Bústia de l’Avui comença amb una carta d’Albert Malaret on es posiciona en contra de la proposta d’Heribert Barrera de votar en blanc. El lector assegura que “si s’elegissin 40 diputats conjurats a defensar els interessos de Catalunya, aquests contribuirien en més del 20% dels 176 diputats necessaris per obtenir la majoria al Congrés i governar. Llavors, les nostres perspectives serien més falagueres”. És lícit creure això, però cal pensar una alternativa a aquesta unitat idíl·lica que ara com ara no es veu per enlloc. El missatge de fons és que si els catalans hem d’intentar treure el maxim de representants possibles, això passa perquè l’Estat, la resta de representants, no ens poden representar a nosaltres. No volen. I aquesta batalleta cansa. Una altra carta, ara de Dídac Fuster, denuncia l’operació federalista com un parany de l’unionisme. I una darrera, la de Xavier Martín, denuncia la manca de pluralitat a TVE. El debat gira al voltant de l’oposició unionista-independentista, i davant de les eleccions del 9 de març ens hem de plantejar què convé més al procés que tenim en marxa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’estat espanyol (altres n’hi diuen Espanya) no és una nació de nacions. Ni ho diu la seva constitució, ni cap força política espanyola ho defensa, ni ho tenen en els seus programes. En tot cas, és una nació, malgrat que no coincideix amb els límits que diu tenir, i que confon amb els seus límits estatals.
Tampoc l’EU és una nació de nacions. És un estat d’estats, malgrat que algun d’ells sigui alhora una nació.
Com diu el senyor López Tena, els federalistes (i confederalistes, ho dic jo) catalans quan i com volen tirar endavant aquesta idea a l’estat espanyol, i d’on treuran els vots necessaris al parlament espanyol, perquè puguin canviar la constitució espanyola en federal? Si, per no poder, no poden ni canviar l’article que fa referència a la missió de l’exèrcit dins l’estat.
Les eleccions del 9 de març les faran servir per denigrar i dividir, un cop més, la nació catalana. Molts des de fora de Catalunya i alguns des de dins. CiU podrà fer valer els vots com a força sobiranista? Del PP i del PSC no cal dir-ne res, ells fan tot el que cal per demostrar qui són, però… aquesta demostració només arriba als catalanocèntrics. Als hispanocèntrics (podem dir unionistes) no els interessa Catalunya com a nació lliure, ni els arriben les nostres veus, ni alguns les volen sentir. I són milions de vots. Durant el franquisme els andalusos, per exemple, emigraven a Catalunya. Ara són ciutadans espanyols com els altres catalans (vull dir els que han nascut a Catalunya i ho volen ser). Els emigrants que arriben ací només són estrangers (i els espanyols no ho són d’estrangers, segons gairebé tots els mitjans de comunicació).
I ERC i les CUP, com poden organitzar un mínim pacte d’acció, inclús comptant amb l’esquerra independentista (que molts de cops està més per qüestions internacionals que per les pròpies nacionals)? I les plataformes com poden articular el moviment ciutadà català que existeix i l’estat l’ofega?
Dispensa, però m’ha sortit de cop. Endavant Xavier, que tinguis un bon any 2008 i que l’estat propi que volem ja no s’acosti, perquè ja el tinguem. Ei i el senyor Zapatero va dir que aquest seria el darrer estatut i, ara amb l’AVE, que servirà per estructurar Espanya (vol dir convertir el seu estat en una nació, la castellana).
Jo és que alucino per un tubo… si, els sociates cada cop mes descarats… i nosaltres, cada cop més d’acord: hauriem de tenir un grup de diputats (d’un o mes partits) que estiguessin d’acord amb un mínim de punts… sobre els quals estem tots d’acord: Espanya no dona més de si, els del PP i del Psoe s’hi assemblen cada cop més, dret a decidir, aeroport, trens, papers… uf, mai tants haviem estat tan d’acord. Però no hi ha manera de saber com es fa això, perquè tots d’acord menys els que han de rebre el nostre vot, els partits, que segueixen cadascú a la seva, amb els seus discursos defensors de la seva petita parcela, incapaços de pactar el més mínim dels programes… i això que van aconseguir, una vegada, pactar aquell famós estatut del 30 de setembre…
I jo cada dia tinc la sensasió que mes i mes gent estem d’acord, i no sabem a qui votar, o si fer-ho en blanc, si abstenir-nos… que el temps passa i o canalitzem la nostra força, o els espanyols ens la tornaran a fotre. De fet, crec que per això són tan descarats, perquè se senten segurs davant de la manca d’acords bàsics entre els partits catalans.