Dilluns al matí començaven les reunions de partit i les declaracions públiques per marcar les línies del debat. Moment de ser curosos i honestos. Per desgràcia, vam veure els primers intents de segrestar l’esperit del 10 de juliol. Allà hi havia partidaris de l’estatut i partidaris de la independència. Tots darrere d’una pancarta, l’única que ens podia unir: NOSALTRES DECIDIM. I la clau d’aquesta unitat és la mateixa que cal buscar al Parlament. Els partits tenen diferents propostes, però un denominador comú que no és la defensa de l’estatut com de manera tramposa ha fet circular el PSOE-C, sinó el dret de decidir, la democràcia. En aquest sentit, Joan Puigcercós ha estat més honest que el PSOE-C, perquè podia haver dit que el mandat és la independència i posar-se a l’alçada dels socialistes, però no: Esquerra proposa el punt de trobada.
També remarcable l’article de Xavier Antich a La Vanguardia, en el qual es poden llegir coses com aquestes: ” España tiene un problema: Catalunya se ha salido del guión” (…) “¡qué gran metáfora!: la manifestación sólo echó a andar cuando la
cabecera institucional abandonó la calle” (…) “Ni un grito en favor del Estatut. Al contrario, uno recorrió toda la
manifestación: in-inde-independència. Quien no sea sordo, pudo oírlo” (…) “Gran equivocación en España durante estos últimos meses: interpretar el
Estatut como una ofensiva del independentismo. Era al contrario: los
partidarios del Estatut todavía creían en España. Y son ellos los que
han quedado desmentidos” (…) “a pesar del cinismo de algunos dirigentes (como Iceta, poniendo en
cuestión el genitivo plural), Òmnium representa, en nombre de casi mil
quinientas asociaciones, lo mejor que tenemos“
I en l’àmbit estrictament polític també hi ha avenços a cada instant., però amb matisos que cal denunciar. Tal com recollia dilluns Vilaweb, Joan Herrera està d’acord amb la proposta que Carod feia diumenge a l’Entrevista de Catalunya Informació d’una assemblea de parlamentaris per acordar un full de ruta que reculli l’esperit del 10 de juliol, cosa que no és poc, però no és honest perquè també diu que el denominador comú és “el rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional i la defensa de la
totalitat de l’Estatut“. Tant de bo que en les properes hores CiU s’incorpori a aquest consens i que ho faci amb honestedat, perquè aleshores només hi faltarien els socialistes. Però de moment, a l’entrevista de Nació Digital, Artur Mas no diu absolutament res que no digués abans de la manifestació i abans de la sentència, com si no hagués passat res, com si no volgués sentir l’esperit del 10 de juliol, com si volgués fer-se el sord al mandat. Espero que això canvïi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Home, sí que ha dit una cosa clarament diferent després de la manifestació en Mas: que les aspiracions de Catalunya ja no caben a la Constitució. I no ho diu per tot seguit dir el que diuem molts i·lusos, que cal reformar la Constitució. I ja defensa sense embuts que s’ha d’anar cap al dret a decidir, i ja no diu que cal decidir “només sobre coses de consens”, com el concert econòmic. I diria que ara ja no s’atrevirà a dir que no estem madurs. Jo crec que en Mas està preparant el camí per anar canviant el discurs de CiU, però CiU és una maquinària molt pesada a la qual li costa fer viratges, és el més similar a un transatlàntic que hi ha a la política catalana. El seu article del “Espejo roto” a La Vanguardia era més contundent que mai, em va sorprendre.
Jo no he perdut l’esperança amb CiU, al contrari (ep, no oblidem en López Tena), perquè el dia que “gent d’ordre” com ells (ja m’enteneu) es sumin al vaixell independentista, crec que ho tindrem pràcticament guanyat. Si a més hi ha un constant degoteig de conversions des del PSC, com està passant, crec que estem clarament en el bon camí. A ICV hi ha postures cada cop més clares a favor de la independència (Camats, Romeva…), i ERC i RCat + DC no ens fallaran. Coincideixo amb alguns que és important que CiU no tregui majoria absoluta.
En fi, la traca final serà quan el Pujol i el Maragall diguin que ja no queda altre camí que l’Estat propi, i estic bastant segur que tard o d’hora passarà.
que vigilem bé i atent. Entre les converses a la manifestació de
dissabte en destaco una.
Tornant cap a l’autobús trobo un grup de
gent que deu haver vingut de l’Índia, em va semblar. Ens saludem i
expressem solidaritat, i els pregunto: vosaltres voleu la independència
de Catalunya? I em varen respondre que sí, que i tant, i que com s’ha de
fer això.
Els responc que entre altres coses cal tenir clar el vot a
les properes eleccions al Parlament, a la tardor, i votar només amb qui
així es comprometi.
Aleshores m’assenyalen una xapa de CiU que duen
a la samarreta i em pregunten: aquests s’hi han compromès? I vaig
respondre-hi: no, de moment no, ahir no, però cal veure si després
d’això demà ho facin o no. Això, cal vigilar.
Mas ha dit que : “L’esforç durant 30 anys d’encaixar Catalunya dins la Constitució, s’ha acabat” “Catalunya ha d’iniciar una nova via bassat en el dret a decidir”
Això acaba de dir Mas i significa un abandonament de l’autonomisme i un pas definitiu cap a la sobirania. Això és molt possitiu però encara té que donar un altre pas: Que abandoni l’absurda idea de les majories molt àmplies i de la bajanada de dividir el país en dos i bla, bla, bla i reconegui que si, democràticament, guanyem per 51 a 49 val igual que si guanyem per 90 a 10.
Això és el que ha fet i el que li falta per fer.
Encara que no parla d’independència explicitament però si que diu que Catalunya ja no es pot encaixar dins Espanya. No ho diu cantant però ho diu xiulant…
que es vulgui federar amb els catalans per construir un estat en igualtat de condicions, ja ens ho diran.” Ho trobo molt encertat.
Estic amb tu que cal denunciar la indecent manipulació dels socialistes i de IC per a convertir el 10-J en un clam a favor de l’estatut. Dius que els manca honestedat, jo els dic clarament pocavergonyes i “sinverguenses”. Com es pot tergiversar d’aquesta manera el que tots vèiem en les pancartes i el que cridàvem ininterrompudament?