Efectivament, sospito que Artur Mas, si no se n’ha adonat ja, no trigarà a fer-ho. Entendrà que es va equivocar de valent quan va dir el que va dir del referèndum i de la maduresa. La idea d’assegurar-nos la victòria en el referèndum la podem compartir molts, però en cap cas això havia de portar a la guillotinada de decidir per nosaltres que no estem madurs per decidir. Entre altres coses, perquè ha deixat més de la meitat de la militància amb el cul a l’aire. Vull pensar que ell no és com Montilla, que per sort nostra no reacciona ni a la de tres i per això podem estar segurs que ens ajudarà a acabar d’ensorrar el PSOE-C.
La blocaire Elsa Àlvarez, de
La síndrome de Stendhal, cridava l’atenció
en un apunt sobre un
article de Carles Ribera que deia “L’argument, doncs, és diàfan: Catalunya només hi guanyaria si sortís un
sí a la independència. Interessant. Perquè d’aquí se’n desprèn, primer,
que Mas és independentista. Segon, que el dret a decidir de Catalunya
només ho és a decidir que sí. I, tercera, i en conseqüència, que els que
votessin no, farien perdre a Catalunya. El dret a decidir, senyor Mas,
és una altra cosa. És poder escollir per nosaltres mateixos. El que
sigui. I surti el que surti, Catalunya hi guanyarà, perquè ningú no
haurà triat per nosaltres. O és que Catalunya només som els que votaríem
sí?”
Artur Mas, que havia tingut molta feina per desempallegar-se de la imatge de robot, d’home que mai no es despentina, ha caigut ara en un altre parany: el del paternalisme. Ell ens estima tant i és tan bo que… decideix per nosaltres. I a més d’això, ens alliçona sobre el dret de decidir. La pífia és tan evident, que si no la reconeix ràpidament i ens assegura que tots i cadascun dels diputats de CiU votaran que es faci el referèndum quan la IP els ho demani, passarà a la història com el candidat de CiU que, tenint la mel als llavis, va acabar rebent una plantofada sonora.
Com a molt dirà que no se’l va entendre bé. Que ell volia dir que, però es va entendre allò altre. Que sí que és independentista però ara no, però sí. O alguna cosa semblant.
Afortundament, l’independentisme no para de créixer i ho fa per totes bandes. I ara vindrà com el TC rebenta l’Estatut. També vindrà l’intent d’Espanya d’aniquilar el dret de decidir dels catalans. El procés de declarar inconstitucional la IP ja ha començat i és obvi que ho aconsseguiràn perque es basen en les SEVES lleis. Des de el punt de vista econòmic, com més passa el temps més obvi és que viure dins l’Estat espanyol és ruinós. La crisi econòmica ens ho ensenya dia si dia també.
Per tot això, és molt probable que l’independentisme continuarà creixxent els propers mesos i cada vegada és i serà més transversal. Fins i tot dintre el PSOE de Catalunya com deiea ahir en Partal.
Per tant, la pressió popular anirà a més i aquesta és clau. I no més per en Mas i CiU sinó perquè a la resta de partits també hi haurà canvis imoportants.
Però anem pas a pas. Objectiu inmediat: Aconsseguir 1 milió de signatures per a la IP.
Moltes persones confien en Convergència –menys en Unió– per fer camí (ràpid) cap a l’estat català. CIU té un bon dilema: guanyar vots de l’independentisme i perdre vots de la dreta no independentista, o bé conservar el vot de la dreta no independentista i tancar les portes a l’independentisme. Tan rellevant que és a l’hora de fer pinya al parlament amb els altres grups independentistes! El dia que CIU faci el pas tenim la independència.