Suposo que recordeu allò del
govern a l’ombra de Pasqual Maragall. La idea era que cada
Conselleria tingués designat algú del PSC que en fes el
seguiment i que alhora es pogués postular com a substitut. Era
una operació mediàtica que havia de permetre
visualitzar l’oposició i la determinació a prendre el
relleu del govern. Avui Maragall ha quedat fora de combat i Jordi
Mercader s’ha decidit a explicar-nos els detalls de com va anar
tot plegat. Avui ja no és a CiU a qui cal posar un govern a
l’ombra sinó a aquest PSC. El problema, ara més que
mai, és el PSC. I com deia ahir, determinades actituds com la
de Manuel Mas fan pensar que els socialistes van camí de fer
com el PP quan li va pujar la majoria absoluta al cap. En aquestes
circumstàncies, podria passar que, de manera espontània,
com una reacció col·lectiva del sobiranisme (al qual
s’hi podrien afegir altres sectors interessats), una xarxa de blocs
com la XBS es convertís en un marcatge continu contra el PSC.
Dic que podria passar, no pas que em proposi d’aconseguir-ho, perquè
evidentment sis-cents cinquanta blocs són sis-cents cinquanta
espais de llibertat i sis-cents cinquanta estils personals. I tothom
fa al seu bloc allò que li dóna la republicana gana.
Amb tot, m’hi ha fet pensar la
concentració d’apunts crítics amb el PSC que han
coincidit aquestes darreres hores. D’una banda, Saül Gordillo
explica la seva experiència amb Manuel Mas i la seva fòbia
sobiranista l’endemà de cridar
l’atenció sobre l’article de Ramon Tremosa. I és
que els darrers apunts de Mas són d’antologia de la
prepotència: “La sorpresa de
molts analistes, comentadors, opinadors i tertulians professionals ha
estat gran. Però, a Catalunya
no hi havia una mala maror fruit del “desgavell” en la gestió
del Govern Central dels socialistes? No hi
havia un cabreig que afloraria a les urnes deixant-les mig buides?
Fins hi tot, il·lustres veterans de la política
preconitzaven el vot en blanc (del que n’hi va haver menys que
mai). Què va passar el diumenge? Els catalans/es són en
gran part una colla de “massoques”? O és que realment són
més intel·ligents del que aquells es pensen, i
comprenem millor el què passa i saben destriar el grà
de la palla?” L’Emigdi hi posa el contrapunt en un comentari:
“Un exemple més per no entendre com ERC i ICV donen
suport al PSOE. Un exemple més que els psoecialistes sou
deslleials amb els qui us han donat la Generalitat. Un exemple més
de xuleria. El PSOE es va carregar l’estatut i el president de la
Generalitat, i ara no us donarà ni per sopes, això sí,
els continuareu fent la feina bruta, malgrat no treure’n res.”
D’altra banda, també Jordi
Carbonell es fixa en el paper
del PSC l’endemà de fer la seva aportació
al debat sobre Esquerra en el tema de la comunicació i el
màrqueting. Josep Sort dedica un lúcid article
a explicar les claus dels 25 diputats del PSC amb referències
al Quebec, que va ser objecte d’estudi de la seva tesi,
i adverteix: “De fet, el PSC, és vist per molts sociates
ecspanyols, com un cos estrany adherit com una sangonera a la pell
del PSOE, que històricament ha fracasssat en les eleccions al
Parlament de Catalunya, i s’ha aprofitat de l’empenta dels lideratges
estatals (FG abans, ZP ara) en les eleccions ecspanyoles.”
Conclusió: “Naturalment aquest capteniment farà
que molts dels votants de la por comprenguin que
els han aixecat la camisa.”
Més: Òscar Ramírez
també ens parla del llibre de Mercader a l’apunt Les
ombres del PSC. Joan Almacellas publica una carta
a l’Avui. I també a l’Avui Isabel-Clara Simó
escriu
sobre Alfons López Tena, que continua explicant què ha
de passar els propers mesos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Només cal veure els noms i el perfil dels diputats del PSC per veure
que no són diputats dels PSC, sinó del PSOE. I ells ho saben.
El PSC, al congrés de
Diputats, a Madrid, no existeix. Exemples: Teresa Cunillera (només cal
recordar l’abrandada defensa de la Maleni), el Manuel Mas de Mataró, el
Daniel Fernández, el Jordi Pedret. Per no mencionar la Chacón,
partidària de la recuperació de competències per part de l’estat a la
canadenca. Tots aquests són totalment i absoluta espanyolistes. Algú
creu que aquests s’arriscaran a perdre-ho tot contrariant als seus caps?
Els
mitjans de comunicació pro-socialistes simularan discussions per
enganyar la tropa i permetre que l’actual esquerra pugui seguir al
govern empassant-se els gripaus.
Aquestes eleccions només s’ha promocionat cap a una participació presidencialista i bipolar amb el dos grans partits de l’Estat espanyol.
Mentre s’ha abandonat el motor per part dels aparells politics dels partit d’ambit català per aconseguir un efectge d’arrestre de la gent més concienciada pel país. On no només no s’ha aconseguit un efecte arrastre per anar a votar pel país, sino que alhora s’ha promocionat l’abandó nacional, el desinterés i l’abstenció per eixa mateixa gent més concienciada per Catalunya com a país, davant unes eleccions bipolaritzades de forma presidencialista a un Estat espanyol més monocolor i mononacional on sembla que no n’hi ha gaire a fer.
Tenim una classe política catalana de renúncies nacionals i de país. Amb una ERC presa per socialistes o pro-socialistes de la qual la gent prefereix l’original del PSOE-C que una mala còpia i una CiU cada vegada més regionalista.
Després de tanta demagògia no se’ls pot deixar de petja ni un segon més!
Per altra banda, estar a l’espectativa del Procés Congressual d’ERC, a veure si s’aconsegueix que sigui un procés modèl·lic en tots els aspectes. Sobretot, de transparència, democràcia i maduresa de partit. Amb objectius clars i sense dubtes de futur. Aconseguir això, serà un èxit quasi més gran que un bon resultat a unes eleccions. Èxit per ERC i per l’independentisme. Apostem fort, tot plegat pot ser el gran trampolí cap a la independència de Catalunya!!!
Salut i independència!
Si recordo la moció de censura que va plantejar en Pasqual, i on va perdre les eleccions del 2003, dos anys abans, en ser “vapuleado” (ell i en Carod, i en Saura) per un poc conegut -mediàticament- conseller en cap, Artur Mas, que va donar-lis lliçons intenses de coneixement de la realitat del pais, del funcionament, dels problemes, i de les sol.lucions encarades.
Ni d’aquell fantasmagòric govern a l’ombra, on la meitat dels components no van arribar mai a consellers, i mira que el nivell es ben baix, ni de la plataforma aquell del segle XXI, ni dels Ciutadans i Ciutadanes pel Càrrec (ai, pel canvi), de tristíssim recorregut.
Es feina dels polítics, dels grups parlamentaris, si volen, marcar els governs.Amb intensitat o no. Es aburd intentar-ho des de fora. Es una pallassada, encara que pugui semblar, aparentment, de possible bona fe..
I en un govern de coalició a tres, amb un domini exhuberant del derrotat a les eleccions, sobre les crosses que l’acompanyen, una marcatge es fa al govern, al govern de tres, on totes i tots són corresponsables de tot el que no fa bé, no fa, o fa, aquest govern. No hi ha tres governs. Hi ha un, i per cert, dolentíssim i jacobí. Qui vulgui marcar des d’in blog el Montillisme, que digui qui marcarà l’Huguet (fàcil, faxil), qui marcarà el Saura (fàcil pero no sesrveix per a res), i qui marcarà wl J. Nadal, el seu germà, el seu cunyat i el seu nebot.
Total, no servirà per a res. Els grups parlamentaris que saber fer política, al govern o a l’oposició, ja saber fer la seva feina. I jo no tinc cap interès per entrar en eixe mon, a hores d’ara. Però voluntaris, com les meigues, sembla, n’hi ha……
Cordialment
Andreu