Mentre feia un cafè he sentit els tertulians del programa d’Antoni Bassas comentar les paraules de l’expresident Pasqual Maragall. Qui havia de passar a la història com a president de l’estatut (i de moment només té assegurat haver-hi passat com a defenestrat per Zapatero) diu ara que tot plegat no ha valgut gaire la pena. Totalment d’acord, però ell prou que es va servir d’aquesta reivindicació per fer camí al costat d’ERC i arribar a la presidència. Ara ens ha deixat penjats. I a mi que no passi a la història com a president de l’estatut m’és ben igual, però que ens hagin pres el pèl i ens el continuïn prenent ja no m’és indiferent.
Perquè el pèl també ens el pren Montilla, que diu primer que té un pla B si el TC tomba l’estatut, però acaba admetent que no té pla B i es queda tan tranquil. I el pèl també ens el va prendre, sobretot, Zapatero, que va dir que aprovaria l’estatut que acordés el Parlament i tampoc no ho va fer. En aquest país i en aquest moment, si hi ha un partit responsable del desencís polític, si hi ha un partit al qual calgui atribuir una abstenció excessiva, aquest és el PSC-PSOE. Ja es va veure que posaven Montilla de candidat per intentar atreure el vot abstencionista d’aquells que sempre s’han desentès de la política catalana i no ho van aconseguir. Ens han estat fent ballar el cap amb l’estatut i a sobre tenen la barra de dir que no ha servit de gaire. I, cosa més preocupant, tot i reconèixer que l’esforç ha estat inútil, es neguen a deixar-nos cap sortida, es neguen a donar veu al poble en un referèndum d’autodeterminació.
Dels tertulians de Bassas, he trobat lamentable el paperot d’Antoni Puigvert, que ha replicat les paraules de Terricabras dient que ja n’hi havia prou de plorar. Terricabras havia dit amb ironia que si es tanquen totes les portes, això serà perillós el dia que hi hagi un incendi. Puigvert és un d’aquells que pensen que, a més, hem de fer una rectificació. Diu que ens hem d’oblidar d’estatuts i d’independències i ens hem d’esforçar en l’economia. Això estaria molt bé si tinguéssim resolta la qüestió del finançament, però ara mateix fer aquesta mena de propostes és exposar-se a l’apedregament públic, perquè la gent està farta de pencar, de pagar impostos, de gratar-se la butxaca i rebre pèssims serveis de l’Estat a canvi (quan els rep) o no saber quants diners dóna a l’Estat ni què se’n fa. Potser Puigvert no se n’adona, però està atiant els esclaus a treballar més encara per enriquir les arques de l’explotador insaciable. És evident que no tenim altre remei que continuar treballant i impulsar l’economia, però no podem ser tan suïcides com per fer-ho oblidant la qüestió de la sobirania.
Un país que veu com les seves decisions democràtiques no mereixen cap mena de respecte a l’Estat és un país que es desentén de la política i de la participació. És una lliçó tan elemental que se’m fa estrany haver-ho d’escriure. Res de rectificar. El que cal és posar el debat de la sobirania damunt la taula i donar als ciutadans la capacitat d decidir.
Si senyor, ja va sent hora de desenmascarar el PSC-PSOE i de que ERC deixi de servir-los de coartada. Van ser capaços de dir l’endemà d’aprovar l’estatut que en presentarien esmenes, s’asseuen a l’executiva del PSOE que decideix retallar-ho tot i tenen la barra de fer un anunci pel referendum de l’estatut dient "siguem realistes, no ens donaran més del que ens han donat". Ells, si, ells, els del PSC-PSOE no ens donaran més del que ens han donat!!! No són els alienigenes, no, que són els dels PSC-PSOE.
I encara els hem de mantenir a l’Ajuntament de Barcelona i a la Diputació. Què hem de fer, ERC? Espavilem o caldrà tornar a començar a construir una alternativa? Què Carod? Aviam si et treus el carnet de conduir i així no caldran més genuflexions per mantenir el xofer.
No estic gaire d’acord amb el que dius. El PSOE no és el culpable principal del desencís, més aviat en forma part. Forma part dels que depenen de tercers i no dels interessos de Catalunya, com en Puigvert, disposat a afirmar que el sol surt pel cantó d’Espanya, si això el fa sortir a El País. No crec que ningú amb dos dits de front posés gaires esperances en una conversió del PSOE i aquests botiflers (parlem amb propietat d’una vegada, si us plau) al catalanisme o a la lluita per l’autogovern. La imatge del canvi de cadires de l’Iceta, negociant a la banda de la taula del govern central enlloc de la del Parlament, és com la del petó de Judes i val més que mil paraules.
En el meu cas, els Judes catalans els tenia perfectament identificats abans, el desencís ve més per la incapacitat manifesta dels partits catalanistes (CiU, ERC i fins a cert punt ICV). Incapacitat (inclús en la cojuntura més favorable) en obligar el PSOE a ampliar l’autogovern. Parlo i ho contrasto amb amics i coneguts i crec que no es tracta d’una visió aïllada. Quin pla B o C tenim? Doncs és trist dir-ho, però vist que els nostres polítics no fan la seva feina, s’ha d’esperar que la cosa caigui pel seu propi pes, com afirma en López Tena que passarà en 5-10 anys, o inclús abans vista la magnitud de l’espoli fiscal i la voracitat d’Espanya.
Al Barça va caldre un Gaspart per a que sorgís un Laporta. Aquí potser caldrà que la Generalitat es declari en fallida o que desballestin la Caixa i se l’acabin d’emportar a Madrid perquè ens en donem compte, ja que alguns són molt durs d’orella.
El projecte d’Espanya per a Catalunya és convertir-nos en un solar perifèric o una destinació low cost. Els catalans que col·laboren amb aquest projecte tenen interès en explicar-se.
Puigvert és un pedagog de l’autoodi.
Fot fàstic escoltar-lo sempre demana perdó a Espanya, sempre ho ha fet, i a més a nivell intel.lectual és molt fluixet, sembla extrany que sigui gironí.