Socialcat.cat continua proporcionant excel·lents eines per al debat. Avui apareix publicat un article d’Uriel Bertran que val la pena tenir en compte. D’entrada, l’article situa el debat en les coordenades adequades per a ERC: com seguir creixent per esdevenir majoritaris. Evidentment, aquesta és la qüestió, i no la poltrona. Parlar de poltrones no forma part del debat sobiranista sinó del partidista, que no és el mateix.
Continua constatant la fi de les reformes autonomistes ara que ja hem deixat enrere l’últim intent, que encara que estigui pendent de la decisió del TC, en el millor dels casos, ja sabem fins on permet arribar. I constata també el mur infranquejable que és la Constitució espanyola: "ni amb la suma de tots els catalans, bascos
i gallecs podríem impulsar un procés de reforma constitucional que
garantís majors quotes de sobirania".
L’estratègia, segons ell, passa per utilitzar l’eina democràtica dels referèndums. Per tant, el primer objectiu seria obtenir la competència per convocar referèndums sobre aspectes concrets que afecten les persones, per a la qual cosa presumptament no es trobaria tanta resistència per part de l’Estat, i un cop efectuat, es plantejaria un referèndum per l’autodeterminació. En paraules de Bertran. "Una vegada exigit el control d’aquests
assumptes per una via tan potent i inequívoca com el referèndum,
l’Estat pot retornar-los o no a Catalunya. Si ho fa, el mètode es
demostrarà exitós i aplicable a un referèndum final d’autodeterminació
que no es podria aturar. Si no ho fa, Espanya es mostrarà com un estat
colonial i antidemocràtic, i l’independentisme apel·larà amb
legitimitat al dret internacional per promoure el referèndum
d’autodeterminació."
L’autor de l’article afirma que una majoria partidària de la independència és possible sobre la base que, segons dades del CIS, un 52 % de la població creu que l’autonomia que tenim no és suficient. L’estratègia que molts han dit que ERC no tenia la descriu perfectament Uriel Bertran: hi ha 1.200.000 persones que es defineixen d’esquerres i afirmen que la seva nació és Catalunya (en oposició, s’entén, a Espanya, no pas als Països Catalans). Aquest és l’objectiu. No són persones que hagin de fer un tomb radical en el seu pensament polític, sinó persones a qui cal aplegar al voltant d’un objectiu concret després d’haver anat cremant etapes i descartant alternatives com l’autonomisme o el federalisme.
Bertran parla també d’un moviment pendular a Esquerra segons el qual quan es potencia el vector independentista es perdi el suport de les esquerres i quan es potencia el vector de les esquerres es perdi el suport de l’independentisme. La sortida d’aquest moviment pendular és clara: cal impulsar tots dos vectors alhora. I també es refereix a la necessitat de fer arribar el missatge de la viabilitat de la independència, el que en podríem dir la "normalització" de la via sobiranista. Que aquest missatge s’estengui pel conjunt de la societat no depèn exclusivament dels polítics, i en la mesura que tots plegats en fem el nostre objectiu ho aconseguirem.
Us recomano la lectura de l’article perquè, al marge que s’hi pugui estar d’acord o no, és una bona contribució al debat. I una cosa és clara: la via sobiranista avança generant debat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
… i vinga amb això de voler matisar la paraula "independentisme", com si ella sola no fos prou precisa i no concretés suficientment el què vol dir.
Paletes, paletes, paletes … els pintors, ara com ara, no calen.
Pel que fa als Icetes, Chacones, Zapateros, Rajoyes, etc. et diré que hi ha 2.497.653 maneres de perdre el temps, la més eficaç és comptar-les.
En Carod s’havia fet uns tips en els mítings en dir que país i esquerra han d’anar junts, que eren indestriables. També era veritat que Esquerra necessitava guanyar credibilitat com a partit d’esquerres i també com a partit madur i responsable i preparat per ha governar, però a base de SUMAR I NO DE RESTAR. Es a dir que la radicalitat nacional es tenia que mantenir intacte. Fins i tot augmentar-la. Es a dir que Esquerra necessitava corregir aquelles coses que no feia prou bé però mantenint, és clar, les que feia bé, millorant-les si era possible. Esquerra ha vestit un Sant per despullar-ne un altre i això és un greu error. Jo estic d’acord amb Carretero, què vols que et digui ??
Espero que Esquerra recitifiqui i recuperi aviat la radicalitat nacional, el parlar clar, aquell punt d’impertinència tan bo que tenia, l’esponteneïtat i la frescor en el discurs. S’estàn assamblant massa a CiU la qual cosa resulta frustrant. Bé, ja cal que rectifiquin aviat perquè si no, malament rai….
A.M.