Mentre l’alcaldable per Girona per CiU Carles Puigdemont publica un article en què parla de
convergenticidi (sic!) i el cupaire
Xavier Monge s’emprenya amb el nounat corrent d’ERC Esquerra Independentista perquè els prenen el nom, estatpropi.cat continua esperant l’entesa d’un independentisme encaboriat en aquest joc dels disbarats de diàleg impossible. És lògic que cada partit tingui les seves estratègies i que es vulguin prendre els vots els uns als altres, però precisament quan es donen aquestes situacions és quan resulta fonamental consensuar uns mínims per evitar que tots plegats acabem perdent el nord. Si el nostre objectiu és tenir un estat propi, estatpropi.cat és un eina que ens ha de permetre saber quants en som i pressionar perquè hi hagi una consulta real i vinculant. Serem capaços de posar-nos d’acord?
Carles Puigdemont em confirma en la seva resposta: "
Jo sóc sobiranista, no pas una comparsa de l’estratègia d’Esquerra." Molt bé; per començar, és sobiranista. Davant de les meves paraules estimulant la sobiranització de CiU em respon que "
voler provocar, des de fora, un viratge en una direcció determinada, forçant les situacions és molt poc respectuós". D’acord, però si es fa des de dintre resulta més respectuós, no? Doncs això és el que jo volia dir i potser no he expressat prou bé. Si en Puigdemont és sobiranista i CiU no ho és però té militants que ho són, els animo a sobiranitzar el partit, des del respecte i la no militància. Que de sobiranitzar-se en digui ser comparsa de l’estratègia d’Esquerra és deixar aquest objectiu en mans d’ERC. Cadascú hi pot treballar des del seu àmbit sense que ningú hagi de ser comparsa de l’altre.
De Xavier Monge i del conjunt de l’Esquerra Independentista m’agradaria també que deixin estar qüestions nominals i que també busquin els punts d’acord. Els cupaires són independentistes i la idea d’estatpropi.cat ha sortit del cupaire masnoví Alexis Vizcaino. I amb tot, encara costa massa veure gent de la CUP donant opinió i suport a estatpropi.cat. Les desavinences entre ERC i CUP són tan evidents com les que hi ha entre ERC i CiU, però fins al punt de no voler-se trobar al mateix mapa? No cal que es facin carícies ni es llancin floretes, n’hi ha prou que coincideixin a valorar positivament les possibilitats d’estatpropi.cat, a donar l’opinió, a fer-ne difusió activa.
Una consulta real i vinculant o una proclamació d’independència només hi serà quan hi hagi uns homes que s’ho proposin sense titubejos, uns homes com Àlex Salmond per exemple. El problema grós és quan et refies de que aquesta "consulta real i vinculant" la han de fer els que pel motiu que sigui no la fan ni la faran mai!
Ens cal foc nou i ens cal deixar-nos de respectes i lleialtats d’ungles d’asa.
Haurem de seguir els que vagin de veritat cap a la Independència i engegar a dida els que no hi van!
Salvador Molins (Conseller de Catalunya Acció)
Em sembla igual de greu la referència que fa Puigdemont a un suposat genocidi, com el recull de termes similars que he trobat a una notícia de Girona. Molt. I més al costat del que considero simplificacions que no ajuden gaire a l’enteniment; que més aviat porten a enganalla.
CiU porta governant la Diputació de Girona de 1979 ençà; en majoria o en coalició. Ara s’ha fet un pacte que dóna la presidència a Esquerra governant amb PSC.
La notícia que refereixo respon a aquest fet, i la recull avui El Punt: "(…) Carles Pàramo, president de la Diputació de Girona
des del 1999 fins al 2007, qüestiona que aquest pacte s’hagi produït
arran dels resultats de les eleccions del 27 de maig: «Tot estava
preparat. És un genocidi polític planificat des de fa dos o tres anys.»
Eudald Casadesús, diputat al Parlament i president gironí de CDC es va expressar en els mateixos termes: (…)" Eudald Casadesús denuncia un «procés planificat per asfixiar CiU»
06.06.2007
| S.G.A.
Trobo que, i al costat d’aquest ús estrany de "genocidi", llencen en poques paraules una bona pila de confusions. Entre elles una relació més que forçada amb l’abstenció. "(…) El diputat [Casadesús] creu que aquest procés fa «aprimar la qualitat democràtica». «Són episodis que contribueixen a fomentar l’abstenció.»(…)"
No queda clar quins són aquests episodis. Però el que vull assenyalar és que trobo més que forçada aquesta idea sobre l’abstenció. Diria que és simplista i que no aporta res a entendre i veure què passa. Pot ser no els interessi -ja que hi ha prou gent convençuda que "El Què passa" és el que la majoria veu (per això cal dominar visibilitat i mitjans; els dels vots suficients, que en dic); o el que es decideix en comissió.
I, si és així, em preocupa. Perquè parlen (CiU i Montilla) de fer una llei que "solucioni el problema de l’abstenció"; i discuteixen (CiU i govern) sobre El Lloc on s’hagi de fer un debat (El Debat) sobre aquest tema. En aquest context; amb afirmacions com aquestes.
Em preocupa, entre altres detalls, que no s’acompleix el què considero un compromís bàsic per a poder parlar de democràcia (participativa; és que no contemplo una altra forma). Es tracta del respecte a la intel·ligència, enteniment; del ciutadà. Als mínims que ens permeten tenir una mirada. Es tracta de no permetre que la opinió estigui dominada per farinetes mastegades. No ho sé; alguna cosa així.
Diria, per acabar, que cal que quan es legisli sobre els processos electorals, no deixem que ho facin els partits sols. Crec que ens cal veure clar com funcionen i es regeixen aquests assumptes, i alhora participar en el que siguin lleis que els ordenin, defineixin, controlin, etc.