Blog d'en Xavier Mir

Agraeixo públicament a Manel Bargalló, autor del bloc Des de l’exili, escrit des de Karlsruhe, Alemanya, que hagi tingut l’amabilitat de respondre de manera tan extensa a un apunt que vaig publicar en alusió a un de seu. És un plaer debatre amb ell sobre qüestions que ens interessen a tots dos i sempre amb l’esperança que interessin a algú més.

En Manel comença fent una analogia entre el món de l’empresa i el de la política pel que fa a les TIC. Diu que en el món de les empreses qui no s’ha adaptat a les noves tecnologies ha desaparegut o és a punt de fer-ho, i que en el món de la política està succeint el mateix. Segur que es poden trobar analogies en aquesta línia, però no estic convençut que l’única diferència sigui, com ell diu, "que els accionistes passen compte cada any dels resultats, mentre que en els partits polítics això no és fa cada any".

Entrant en matèria de partit, en Manel afirma que la direcció actual va fer un seguit de promeses de millora supeditades al nou Estatut, i que un cop fracassat aquest text, no s’ha posat sobre la taula un pla alternatiu. Davant d’aquesta situació, pren l’actitud de l’accionista que vol passar comptes amb l’equip directiu perquè pateix pels seus estalvis. Segurament no és la comparació més afortunada. Si jo fos militant d’ERC em sentiria més com un treballador que no pas com un accionista. Però entenc que es refereix a tots els esforços que fa la militància, i que em mereixen un grandíssim respecte.

"Cap empresa avui en dia
acceptaria una executiva que no fes res per a escoltar els accionistes
descontents (que no son pas pocs) i sobretot que no es presentes un pla
d’acció per a millorar les perspectives de futur." Jo diria que els "accionistes" són escoltats. El corrent crític s’ha format i si continua rebent suports la democràcia interna decidirà, però si decideix continuar amb la direcció actual s’haurà d’acceptar la decisió. El que passa és que en Manel deu pensar en el congrés extraordinari, i em sembla bé, però també cal valorar fins a quin punt l’avançament d’aquest congrés i del debat de gran abast que s’hi ha de produir pot perjudicar encara més els "resultats de l’empresa".

D’altra banda, jo crec que el pla d’acció també hi és, que el projecte a mitjan termini s’ha anat explicant en diversos llibres i articles de persones com Vendrell, Puigcercós, Carod, etc. I jo mateix me n’he anat fent ressò al bloc. Mentre CiU no s’afegeixi a l’aposta per la plena sobirania (que podria passar), s’ha d’intentar mantenir el pols amb el PSC, governar amb ells i alhora guanyar-los terreny en l’hegemonia de les esquerres. Aquest és el pla, diria jo. Una altra cosa és que a l’hora d’executar-lo al detall, en el dia a dia, es faci més bé o més malament. D’això se’n pot parlar en un congrés tot fent balanç. I el mateix congrés permetria la formalització d’aquest pla. De moment podem anar debatent als blocs i elaborant textos que després es puguin consensuar. Però siguem constructius. Crec que remodelar l’executiva no ha de ser un objectiu en si mateix, però és legítim que una part de la militància ho vulgui, i si són majoria, així serà.

Segurament no vaig estar prou encertat en referir-me a l’ús de les TIC i al problema que poden comportar. Jo deia que poden tenir un efecte augmentatiu i accelerador entre una militància crítica per naturalesa, però no volia dir que s’hagin de frenar les TIC (seria hipòcrita per part d’un blocaire com jo, no?), sinó que són una arma de doble tall.

L’altre punt interesant del debat és el fet que, davant la pèrdua de suport electoral del PSC, Esquerra no hagi pogut guanyar aquell espai polític. Tinc la sensació que en Manel utilitza aquesta dada incontrovertible per llançar-la contra la direcció actual. En canvi, jo preferiria fer la reflexió següent. Aquest transvasament de vots esquerrans de PSC a ERC s’ha de fer per etapes. El votant objectiu no és el socialista recalcitrant, sinó el desencantat que pot considerar altres opcions. I no les tindrà en compte d’un dia per altre, ni l’aconseguirem atreure sense uns bons resultats. I el que ha passat és que una part de l’electorat propi d’ERC ha respost als pactes amb el PSC deixant de votar el partit. Això ens ha fet perdre suport i ha fet que altres persones que s’apuntarien al cavall guanyador no hagin fet la seva aposta. Per tant, el que cal és un debat intern per compendre que l’independentisme ha tocat sostre en la seva etapa d’agrupament dels convençuts i que ara cal anar a buscar altres sectors socials. I governar amb l’esquerra és la manera de fer-ho. Si no ens podem aliar amb el PSC perquè ells tenen més suport, si no entrem en aquesta dinàmica mai, només queden dues opcions: un acord amb CiU encara que no comporti superar l’Estatut o bé anar a l’oposició. I des del meu punt de vista és un error refiar-se dels rèdits de l’oposició.

En fi, que la meva aposta per Internet és ferma i no voldria que semblés el contrari. I que el debat ha de ser positiu. Ha estat un plaer, Manel. El que m’agradaria és que el proper congrés, es faci quan es faci, sigui un espai de debat i no de confrontació. Tenim temps de preparar-ho. I dic tenim perquè, tot i no ser militant, jo també tinc les meves accions a ERC, si entenem per acció esperances de plena sobirania per al país.

Una abraçada.