Avui apareix publicat el text que, atenent a una cordial invitació de Cesc Poch, he enviat a Socialcat.cat. Es tracta de discutir, en el si del sobiranisme, quina hauria de ser l’estratègia. Des d’aquest bloc ja n’havia donat alguns elements. Els lectors sabeu que sempre em refereixo als tres fronts (Esquerra, CiU i societat civil), i en alguna ocasió vaig detallar els que em semblava que havien de ser els vuit perfils a tenir en compte. A partir del que exposo en aquest breu article es poden elaborar estratègies concretes, perquè segurament no es pot parlar d’una única estratègia, sinó de diversificació i intensificació de les estratègies. I se’n pot fer el seguiment cada dia.
Per exemple, que algú com López de Lerma escrigui el que ha escrit a Expansión només es pot fer realitat des del primer front. L’exdiputat de CiU fa un intent d’assimilació de Carod afirmant que és capaç de deixar-se fotografiar amb la "rojigualda" i que veu ERC en el govern espanyol abans que CiU. L’article és un duel en el terreny simbòlic: pretén fer veure que tenen ERC controlada, que els han fet renunciar als seus objectius independentistes, i saben que en aquest punt concret trobaran el suport de tothom, nacionalistes espanyols i nacionalistes catalans, per diferents motius. Però López no escriuria això si no fos necessari. Com deia, el fet és el mateix, però la batalla es presenta en el camp de la representació simbòlica, i si ell escriu això és per compensar la sensació de perill que provoca un partit amb 21 escons al Parlament; un partit que, governant al costat del PSC en desactiva el discurs que hauria pogut construir des de l’oposició, i un partit que no té res de radical. López de Lerma ja no pot desqualificar els independentistes amb la mateixa facilitat que es feia anys enrere perquè el suport social és ara molt més ampli i l’experiència de govern, molt més sòlida. Per tant, toca reconèixer que les formes polítiques de l’independentisme són impecables. Oh meravella! Gent com López de Lerma contribueixen a normalitzar la via sobiranista. Això no hauria estat possible amb Esquerra a l’oposició ni amb el PSC a l’oposició. Aquesta batalla mediàtica no s’hauria plantejat si la situació hagués estat una altra.
El descrèdit del federalisme. Una altra línia oberta en el primer front és evidenciar el descrèdit del federalisme. Sembla mentida però encara hi ha moltes persones que volen més autogovern, però que quan els planteges la via sobiranista et responen que el seu model és el federal. Dic que sembla mentida perquè aquesta era la raó de ser de l’estatut del 30 de setembre de 2005 i l’Estat mateix l’ha fet fracassar. Ara mateix, caldria anar assumint que la via federal no existeix perquè, com sempre, només es planteja des del Principat i topa amb un mur anomenat centralisme. El federalisme ha estat, durant molt de temps, mentre els socialistes han estat a l’oposició, el discurs que s’ha construït com a alternativa al sobiranisme. Un cop al govern, els socialistes han tingut ocasió de desenvolupar-lo i no ho han aconseguit. Aleshores ha quedat demostrat que només era un discurs, que com a projecte polític per a l’Estat no és viable perquè l’Estat mateix no ho vol. I aquest descrèdit, hi insisteixo, només era possible si es donava l’oportunitat al socialisme i se’ls deixava en evidència. Avui podeu llegir a El Punt l’article "Federalisme qüestionat" on s’albiren les esquerdes del federalisme en el diputat del PSC Antoni Comín i la portaveu d’ICV Dolors Camats.
Passant al front de la societat civil, cada dia hi ha nombrosos exemples del que es pot fer per donar un impuls a la via sobiranista. Des de les cartes als diaris com la que avui publiquen a Marc Roca (Marcús), fins a la campanya per la restitució de les quatre columnes de Puig i Cadafalch, que ara pren la forma d’una exposició. O la creació i manteniment de llocs web com Racó Català, que ara, a més, és notícia perquè ja fa vuit anys que funciona (felicitats!). O que els mitjans es facin ressò de la tendència sobiranista en diversos indrets del món, com Gal·les, cosa que també es fa des de Món divers. O de les crides a sortir de l’armari, com fa avui Isabel Clara Simó a propòsit de Joel Joan.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo el federalisme d’Espanya (ni ara presentat com a, eternització?, ni com a projecte o possibilitat que el presentaren en el context del nou estatut) no el veig en lloc. I em sembla que el "problema visual", que en diria aquell, no és més que la meva voluntat de no acceptar jocs de disfresses en la pràctica política. Afegida a la meva voluntat de no acceptar el joc de fer passar per incerteses, dubtes, o coses de tipus acceptables, a altres coses que clarament són "mas de lo mismo de lo que yaya tenemos claro" i no vull. Una pantuflada el "federalismo de España"; quan el tinguin que ens el presentin.
De tota manera crec que no hauria d’afectar per res a la via sobiranista. Perquè un federalisme de debò, seriós, no com el que portem parlant no sé quant temps, pressuposa; i ho repeteixo; pressuposa una sobirania assumida que, després, i repeteixo, després, decideix una federació o com sigui que ho anomenem.
Vull dir que no ens deixem cardar, que d’això ja n’hi ha prou.
Per altra banda, només com a detalls; alguna cosa que ens proposés ja l’havia llegida. Altres les he llegit ara. No conec Lopez de Lerma; però diria que tens raó.
També em sembla interessant una notícia que recollia al portal de Terricabras. Hi ah una web que és un projecte per posar en contacte catalans que viuen arreu del món: http://www.catalansalmon.com
Respecte al comentari anterior, el què haig de dir és que no el veig enlloc; tot i que també té sentit -i tindria gràcia si no fos que és lamentable el grau d’espectacle polític- dir que tampoc el veig en lloc.