Blog d'en Xavier Mir

La proposta que vaig fer ahir ha estat molt ben rebuda. Gràcies a tots els qui heu fet explícita la vostra adhesió. Recordeu que tenim quinze dies per divulgar-la. Jo ho continuaré fent i espero que la setmana del 4 al 10 de setembre puguem veure molts articles amb aquest títol: "Jo també vull un estat propi". Sincerament, tant me fa si arriba un moment en què ningú sap ben bé d’on ha sortit la proposta. El que cal és que arribi a tothom.

La proposta, però, ha topat amb alguna reticència. Algú ha escrit que no hi donarà suport i que espera que els companys tampoc ho facin perquè demanar un estat propi només per a Catalunya és un error. És una inquietud que comprenc, que fins i tot m’esperava, perquè el problema teòric és recurrent. Per això em vaig referir a la resta del territori en el tercer paràgraf. El lema que proposo, de fet, permet passar per sobre de la qüestió sense embolicar-s’hi massa, perquè no hi ha una referència explícita al Principat si no és en la variant que proposo per als residents en altres estats. En tot cas, si el problema és l’enunciat, la meva proposta no és dogmàtica i em sembla perfecte que algú s’hi afegeixi substituint Catalunya per Països Catalans. El que jo pretenia no era fer revifar la qüestió teòrica de la correspondència entre nació i estat ni imposar una determinada estratègia política per aconseguir-ho. L’objectiu prioritari de la proposta és visualitzar el suport social del sobiranisme en l’espai comunicatiu català, reclamar la normalització del debat als mitjans.

Ara bé, perquè ningú es pensi que pretenc menystenir el País Valencià, les Illes, la Franja, la Catalunya Nord, el Carxe o l’Alguer, faré explícita la meva opinió encara que pensi que no és estrictament necessari per a l’èxit de la proposta. Crec, com escrivia ahir, que la consecució d’un estat per a un territori determinat només és possible quan hi ha una majoria que ho vol. Als Països Catalans, la realitat sociopolítica està molt fragmentada. Pels motius que tots sabem. No es tracta de fer el joc a ningú, sinó d’acceptar que les majories són les que són. Allà on l’independentisme té més suport social és al Principat. En canvi, proposar l’annexió de la Catalunya Nord o de l’Alguer a un estat conjunt dels Països Catalans significaria, ara per ara, rebre el rebuig més contundent de la major part de la població d’aquests territoris i dels estats dels quals formen part. I de retruc, l’ús social del català quedaria vinculat a una imatge negativa que frenaria qualsevol intent futur de reforçar la identitat nacional. En aquests llocs, com a la Franja de Ponent i al Carxe, la consciència lingüística és encara massa feble. Si el que volem és mantenir la nació, amb la llengua com a element estructurador, necessitem un estat que en faci un objectiu. És precisament pel conjunt de la nació que cal un centre neuràlgic amb aparell d’estat a partir del qual es puguin fer polítiques de foment cultural, econòmic i social pensades per a tota la nació.

Estic convençut que l’assoliment d’un estat per al Principat seria un revulsiu per a l’autoestima i la consciència identitària de la resta del territori. Un estat català al Principat tindria més possibilitats i més recursos per cooperar amb els governs de la resta del territori per fer possible una evolució positiva del projecte nacional. Per això m’agradaria que des del País Valencià, des de les Illes, des de la Franja, des de la Catalunya Nord i des del Carxe rebéssim el suport de tothom. En qualsevol cas, que quedi clar que és una opinió personal i que estaré encantat de debatre-la amb persones que tinguin altres punts de vista. I insisteixo: que ningú deixi d’afegir-se a la campanya perquè al lema només hi surt Catalunya. Canvieu-ho per Països Catalans i endavant. L’efecte serà el mateix. El que convé és posar el debat independentista damunt la taula.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!