Blog d'en Xavier Mir

Fins ara parlàvem de sociovergència per referir-nos a un eventual govern de CiU i PSOE-C, un govern que podia ser fruit d’un acord explícit i públic -poc probable-, o bé fruit d’un acord encobert, sense foto, com el que CiU va fer amb el PP. Majoria suficient dels uns i suport i “control” dels altres per evitar que els convergents portin el país per “dreceres incertes”. També l’enteníem com una realitat social,  empresairal i política que havia d’aconseguir frenar l’augment de l’independentisme i assegurar-se que no es trencava el marc estatutari i autonomista. Ara, de cara a aquestes eleccions, i si no és que el PSOE-C ens dóna la immensa alegria de canviar de candidat a última hora, potser resulta útil parlar de masmontillisme.

Parlo d’immensa alegria en el cas d’un canvi a última hora perquè si fos el cas el PSOE-C donaria una imatge d’una gran inestabilitat. Dubto que hi hagi gaire casos de partits que ostentant la presidència d’un govern hagin volgut prescindir del seu cap de cartell més visible, de la persona que se suposa que ha de rendibilitzar més l’obra de govern, per presentar-ne una altra.

Fet aquest aclariment, però, avui no em volia centrar en Montilla. Però tampoc en Artur Mas. Més aviat en tots dos alhora, perquè sembla que la unió d’aquests dos candidats constitueix una nova entitat política, comunicativa i electoral. Entrevistat a Directe!, Quico Homs (CiU) assegura que “De fet, els socialistes són els primers que han inaugurat el
bipartidisme, amb el vídeo de dissabte. Al final, el que es decidirà a
la tardor no és el dia en què es farà la  proclamació de la
independència, sinó si el president serà Mas o Montilla. I els
sobiranistes saben que Montilla està en la direcció oposada a qualsevol
projecte de llibertat per a Catalunya i que Mas, com a mínim m’admetran
que hi és ambigu. Ets partidari d’un senyor que hi està clarament en
contra o d’un que diu que, si hi hagués un referèndum, ell votaria Sí. Això és el que es tria.“

Contra això que sosté Homs des de la seva proposta de quatre anys més d’autonomisme, quatre anys més de no poder-se plantar de debò i haver d’aguantar allò que Espanya ens vulgui enviar mani qui mani  perquè no tenim la sobirania política, el nostre pla A passa per proclamar la independència tan aviat com es constitueixi el Parlament i tingui lloc la primera sessió. Si hi ha una majoria de 68 diputats i diputades independentistes, ho farem. Ni Mas ni Montilla no estan per aquesta feina i la gent s’ha hagut d’espavilar a trobar altres eines.

El masmontillisme, un fenomen d’alimentació mútua de dues propostes aparentment contraposades però que en el fons volen el mateix (quatre anys més d’autonomia i estatut), serà una constant fins al dia de les eleccions. El masmontillisme és autonomista i nosaltres volem i necessitem la independència.