Blog d'en Xavier Mir

L’endemà de l’acte de l’ANC al Sant Jordi i ara que Vicent Partal diu que “ja no discutim si cal o no fer-se independents”, que “només discutim ja el com” i que “la independència arribarà a través d’una proclamació unilateral, sense cap més discussió amb Espanya que la negociació posterior al fet”, jo continuo pensant més en termes d’obstacles que cal vèncer, d’amenaces persistents. Perquè la independència, lògicament, arribarà quan hàgim vençut tots els obstacles que ara mateix fan que encara no siguem independents tot i que des del 29 de juny de 2011 sabem que la majoria social existeix.

Aquests obstacles, en altres temps, es deien nou estatut, es deien federalisme o es deien PSC. Es deien estatut perquè sabíem que quan poguéssim posar la independència sobre la taula l’Estat espanyol ens oferirira un nou estatut per reconduir-nos. Aquest obstacle ja està superat i no pas gràcies a CiU ni a Jordi Pujol (escolteu la portada de Manel Fuentes de dijous passat i la posterior entrevista a Jordi Pujol), que no va voler fer cap nou estatut per por que en sortíssim malparats (es tractava precisament d’això, president!). Ara ja no ens sortiran amb la bajanada d’un nou estatut d’autonomia.

Es deia federalisme perquè el federalisme sempre ha estat un discurs i prou, però que funcionava en la mesura que no hagués de passar cap prova. Quan l’ha hagut de passar, quan des d’Esquerra Republicana hem fet una proposta formal a Espanya de bracet amb aquells que defensaven la proposta federal, molts dels qui vivien en la il·lusió han caigut del cavall i han passat a engruixir el percentatge d’independentistes, cosa que devia passar –i els estudis del futur ja ho escatiran– entre juny i juliol de 2010 arran de la sentència del TC i de la manifestació, tot i que no ho vam saber fins al 29 de juny de 2011.

I es deia PSC perquè era l’alternativa a CiU, el segon partit del país. I un escenari polític en què el primer partit del Principat té un projecte regionalista i el segon en té un de federalista posa les coses molt difícils perquè un partit independentista es pugui obrir pas. És cert que el PSC continua sent el segon partit però no és el mateix ser-ho amb 52 escons que ser-ho amb 28, oi? I més quan les enquestes indiquen que ERC i ICV juntes són a punt de fer-li el sorpasso, cosa que vol dir que per primera vegada és possible articular una oposició d’esquerres al marge dels espanyolistes del PSOE-C.

Quins obstacles ens queden ara, doncs? Si tenim la majoria social, l’únic obstacle és CiU. D’ells depèn que siguem independents o no. I moltes persones, veient això, pensant que pot ser el partit clau, han deixat en segon terme qüestions de model de país i s’hi han posat a militar. Som en el punt en què ells pressionen per baix amb l’objectiu que la coalició assumeixi aquest objectiu de manera clara, però altres, gent d’Unió, del Pont Aeri i altres, maquinen per dalt per aturar el procés d’independència. Aquesta és l’amenaça persistent. Encara que el 80 % de les bases de CDC i UDC vulguin la independència, i encara que la vulgui també el 65 % del país, els qui tenen la responsabilitat de decidir-s’hi, amb el president Mas al capdavant, podrien no fer-ho.

Dilluns, Vicent Sanchis escrivia en aquest article a Nació Digital: “Amb l’avís hi ha la constatació de les pròpies limitacions i l’evidència del problema. Per a la cúpula convergent sembla que el sobiranisme no sigui més que una “aventura”. El darrer cartutx argüit amb disgust i a contracor per doblegar la inflexibilitat de l’Estat. Una deriva obligada, indesitjada, que només es fa servir perquè entenguin que “som capaços d’arribar tan lluny com calgui”. És a dir, en cap cas la independència, que hauria de ser el darrer anhel de qualsevol força que es proclami “nacionalista”, es contempla com una etapa lògica, com la culminació d’una estratègia política tan llarga i prudent com calgui. Els dirigents de Convergència i Unió semblen apel·lar-hi només obligats per la inflexibilitat de la part contrària. I això explica, també, que l’acord amb Esquerra Republicana només sigui considerat també com la darrera alternativa, dins la tàctica política, quan fallin tots els recursos previs.”

Alarmats, doncs, sobre aquesta actitud de la cúpula de CiU, Oriol Pujol ja pot anar dient que el president Mas va votar que sí a la consulta sobre la independència. Quina és l’amenaça persistent? D’una banda, que el discurs del “no estem madurs” continuï desfent tota la feinada de conscienciació que precisament s’ha fet amb les consultes. Però de l’altra, i sobretot, que s’assoleixi algun tipus d’acord en matèria de finançament que faciliti l’operació de màrqueting que es vol fer perquè la gent es convenci que de moment no cal plantejar-se la independència.

L’economia és complicada. Per a molts, encara no és clar si el darrer acord de finançament assolit pel conseller Castells era bo o no. Quan Mas i Mas-Colell n’aconsegueixin un altre ens el vendran com el millor de la història i com una independència econòmica de facto. Valent-se d’això i d’una potent maquinària de màrqueting polític com la que van engegar perquè aprovéssim l’Estatut de 2006, convenceran molta gent que de moment no ens cal ser estat.

Si m’equivoco i, com deia la cinquena opció d’en Barbeta, opten per convocar eleccions i assumir l’objectiu de la independència, us deixaré dir-me desconfiat, descregut, home de poca fe i fins i tot coses pitjors. Només demano que es tingui en compte aquesta lectura a l’hora de centrar els esforços de l’independentisme.