Blog d'en Xavier Mir

El poble és una cosa etèria, intangible, indeterminada. Si d’una societat en treus els partits polítics, ben concrets, les entitats, també ben concretes, i els mitjans de masses, no menys concrets, allò que queda en termes de política deu ser el poble. Indicis de la seva existència? Doncs que quan una d’aquestes entitats, posem la PDD, convoca una manifestació, de sobte set-centes mil persones surten al carrer. Per tant, alguna cosa fa el poble, alguna cosa mou. I si es mou políticament, no hi ha dubte que ho fa en un sentit independentista. Que la blogosfera dels Països Catalans reforça i accelera aquesta tendència també em sembla clar. Fa uns dies em referia al socialista Joan Ramon en un apunt en què en comentava un altre de seu: “La revifalla de l’independentisme”. Avui n’ha publicat un altre sobre el qual val la pena cridar l’atenció: “Autodeterminació de Catalunya: referèndum ja!” Sí, ja sé que és 28 de desembre, però com que en Ramon diu explícitament que no és una innocentada, me’l prenc seriosament.

Un dels retrets més recurrents al PSC és que es presenti com un partit democràtic i en canvi no permeti una consulta democràtica sobre el tipus de relació entre Catalunya i l’Estat espanyol. És tan clar i tan escandalós que algunes veus comencen a reaccionar. Potser no és la via, com diuen Duran o Iceta, però s’ha de permetre que ho decideixi el poble i s’ha de començar a concretar detalls. Això és el que fa Ramon. Una proposta amb detalls. La primera qüestió que em plantejo és si som, simplement, davant d’un apunt o bé davant d’una proposta seriosa. M’explico. En primera instància, tant les seves propostes com les que pugui fer jo mateix són apunts que pretenen generar debat i opinió a la blogosfera. En la mesura que li estic responent amb aquest apunt, ja ho ha aconseguit pel que fa a mi. Però en segona instància en Joan té una característica que el diferencia de mi: ell milita al PSC i n’és secretari d’organització a Granollers. Hem d’entendre, doncs, que la seva proposta prosperarà dins del partit i que es formalitzarà en forma de ponència? Que els militants la podran votar? Que la cúpula del PSC se la prendrà seriosament? Encara que sigui per defensar el NO a la pregunta del referèndum de secessió, seria tota una notícia que el PSC, simplement, acceptés aquest referèndum. Lamentablement estem així de malament: demanant democràcia als que es presenten com uns angelets al costat d’un diable anomenat PP.

Entrant més al detall en l’apunt, és evident que en Ramon no fa la proposta amb la intenció que el referèndum serveixi perquè Catalunya assoleixi la independència. Tampoc no hi comptàvem. Al sisè punt del seu manifest diu que està “convençut que som majoria els qui estem tips de debats identitaris”, cosa que pressuposa que el referèndum resoldria una qüestió identitària, i no és cert. La gent no canviarà d’identitat l’endemà del referèndum sigui quin sigui el resultat. La meva identitat és catalana encara que el meu país, de moment, només tingui un estatut d’autonomia i encara que el document oficial d’identitat pretengui ser més papista que el papa i dir-me que sóc espanyol. En Ramon diu que ell és català i espanyol, jo sóc català i un altre serà espanyol, però volem un estat propi perque l’Estat espanyol ens està escanyant econòmicament, socialment i culturalment, perquè necessitem el control polític directe sobre infraestructures, sobre impostos, sobre polítiques culturals, d’immigració, mediambientals. Ja no volem tolerar més que allò que decidim al nostre Parlament hagi de passar pel sedàs d’un estat que ens va a la contra, que té uns interessos divergents dels nostres, que té un model radial en la planificació de les infraestructures, que amaga les balances fiscals, que no torna la documentació retinguda a Salamanca, que obstaculitza la formació de seleccions nacionals. La nostra sobirania ha de tenir un únic sostre i aquest ha de ser la Unió Europea.

Ell proposa unes condicions. Quant a la participació mínima, el 50%. No em sembla malament com a criteri, però si l’apliquem a les consultes democràtiques més recents hauríem d’anular una bona colla de decisions (consulteu l’Idescat). D’entrada, l’Estatut del 2006 no s’hauria aprovat, i tampoc hauria passat l’examen el Tractat per la Constitució europea. I si aquest fos el mínim per validar les eleccions del proper 9 de març crec que l’Estat espanyol patiria una crisi de governabilitat. Aquesta realitat hauria de ser un atenuant per rebaixar aquest mínim necessari si no es vol cometre una injustícia, però insisteixo que com a criteri abstracte, desvinculat de la realitat de l’Estat espanyol i de Catalunya, em sembla bé.

Quant al percentatge del resultat, el 51% em sembla bé, però si es posa una tercera condició com la que segueix, que en cinquanta anys no es pugui fer un altre referèndum, potser no cal. Crec sincerament que 50 anys és un període excessiu si tenim en compte que la Constitució espanyola en té trenta. Entenc que Ramon vol evitar que cada dos o tres anys es faci un referèndum fins que surti el sí a la independència, perquè aquest és un argument recurrent (i tampoc seria bo que, un cop aconseguida la independència se’n fes un altre de seguida per recuperar la unitat), però potser les condicions que proposa són excessives. Accepto, doncs, el 51%, entenent que aquesta diferència de dos punts percentuals (49%-51%) és garantia d’estabilitat suficient (tampoc es tracta de guanyar el referèndum per un sol vot), però demano una rebaixa en el període de 50 anys, que no és raonable. Quinze anys, que són gairebé quatre legislatures, és un període més que suficient.

Finalment, quant a la idea que el cos electoral hauria de calcular-se sobre els onze milions de “catalans” (les cometes són d’en Joan Ramon) que hi ha als Països Catalans, la meva resposta és negativa. Ho és per un doble motiu. D’una banda, un referèndum al conjunt dels Països Catalans implicaria tres estats (deixant de banda Andorra, que ja en té) i l’acord entre ells no faria sinó complicar o fins impossibilitar la consulta. I de l’altra, crec que és millor fer consultes per separat a cadascun dels territoris. En cas que més d’un territori aposti per un estat propi, ja tindrem ocasió de confederar-nos si aquesta és la voluntat del poble. Si es tracta d’una estratègia per desvirtuar la consulta, la trobo molt poc encertada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!