Blog d'en Xavier Mir
Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017
Fa temps que Catalunya i Espanya han entrat en les negociacions de l’estat propi. El punt de partida d’una negociació en el sentit més ampli és que cadascú es creu o fa veure que està o realment està, en una posició de força suficient que li permet posar elements de negociació damunt la taula. Evidentment, Catalunya parteix d’una situació d’inferioritat en el sentit que si no canvia res, hi continuem perdent. El manteniment de l’status quo afavoreix Espanya.
Catalunya té poques cartes, però les té molt bones si les vol jugar. Tenim una majoria social favorable a la independència. Contra la força d’una expressió democràtica clara en favor d’un estat propi, poques coses poden fer a Espanya. Però ells, naturalment, juguen unes altres cartes: la del corredor central en detriment del Mediterrani; la de l’espoli fiscal; la de les lleis que tenen fetes a mida per al seu projecte polític; etc.
Si mirem enrere sabrem identificar fàcilment nombroses estrebades de corda que l’Estat espanyol ja ha fet i que han anat deixant Catalunya en una posició més feble per a la negociació en la mesura que no hi ha hagut contra-estrebada. Per començar, la nostra resposta a la sentència de l’Estatut. D’acord que vam fer una manifestació històrica, però el govern de CiU, en lloc de recollir el mandat de decidir sobre el futur de la nació, ho va limitar a un eventual concert econòmic. Espanya ha dit que no a la immersió lingüística, ha negat que ens degui diners, ha negat que hagi d’invertir en la nostra xarxa de Rodalies, ha negat qualsevol petició que li hem adreçat i, al damunt, ens amenaça amb una intervenció. I cap d’aquestes negatives, cap d’aquests cops de porta, no ha tingut resposta. Per això, si el punt de partida era de 50 – 50, ara ja ens han guanyat terreny i som, potser, en un 75 – 25 favorable a Espanya.
Continuem tenint, de moment, l’as a la màniga de la majoria social, però ja fa temps que l’hauríem d’haver posat damunt la taula i l’hauríem de fer servir abans no ens diguin que s’ha acabat el joc. Tenint en compte que la meva por continua sent que el president Mas faci servir la independència per negociar a la baixa com ja va fer amb l’Estatut el 2006 i com apunta Huguet, el fet que ni tan sols s’hagi decidit encara a fer servir aquesta amenaça per fer la primera estrebada m’alarma moltíssim. A cada dia que passa l’Estat espanyol ens buida una mica més les arques. Som a un pas que la troica europea intervingui Espanya. Quan això passi, s’entendrà més que vulguem i demanem un estat propi que no pas que exigim a l’Estat espanyol un concert econòmic que (ai!, quina mala sort, oi?) no ens podrà concedir.
(Il·ustren l’apunt uns nois jugant a estirar la corda. Font)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estàs dient que, pel que fa a la conjuntura política, és més favorable a la independència si Espanya és intervinguda? Jo crec que sí per diverses raons:
1. Qui vol ser ciutadà d’una merda de país que ha de ser intervingut?
2. Si Espanya és intervinguda, el seu dicurs de la sobirania “indivisible” queda molt tocat. Molta sobirania i molta història però la sobirania dels espanyols a Brussel·les se l’hauran passat pel folre.
Un punt d’incertesa, però:
– Com dius (o em sembla que has dit), potser llavors CiU pensaria que no és el moment d’anar a demanar millor finançament a Madrid. El que no sé si llavors CiU pensarà que és el moment de fer un pas cap a l’Estat propi. En aquest sentit, la intervenció d’Espanya crec que és un escenari incert pel que fa a la reació de CiU.
I un punt en contra:
– El que sí que temo és que, si Espanya és intervinguda i l’opinió pública catalana acaba evolucionant cap a la independència, des de Madrid es titlli (per enèsima vegada) els catalans d’insolidaris, però llavors serà una acusació terrible, a l’estil del cas Carod, com d’estar aliat amb el diable. Ja sabem com n’és la societat catalana de vulnerable a l’opinió pública de Madrid. I la que és sobretot vulnerabe a aquest joc és la classe política catalana, diria que sobretot els tradicionalment no independentistes (CiU, amb Duran com a màxim exponent, ICV i PSC).
Bé, no sé si il·lumino el debat, però CiU, ERC, ICV, Solidaritat i companyia, si fossin seriosos, estarien ja parlant i fent plans de futur, analitzant escenaris possibles i coordinant els papers que han de fer. Ja sé que somio truites, però és que a vegades em nego a creure que aquesta gent vagin tan mal preparats, sobretot quan l’espanyol és un animal tan previsible en el seu comportament.
D’altra banda, encara no sé si es pot dir que CiU ens estigui fent perdre res. No tinc clar que treure el Sant Cristo gros de la independència sigui la millor manera d’afrontar una negociació pel “pacte fiscal”. Tot i així, diria que en Mas i el seu govern més d’un cop han fet referències (amenaces?) molt clares a la independència (Mas-Colell especialment: http://intocabledigital.cat/12/mas-colell-te-clar-que-una-catalunya-independent-es-viable/).