De què devia parlar ahir el president quan feia servir aquestes paraules? A quin victimisme es referia? Hi ha una tendència al victimisme en el país que presideix? És tan notòria que mereixi ser adjectivada com a “coneguda”? No és victimisme anar a Madrid i alertar d’una certa desafecció? No serà que confon victimisme amb reivindicació? S’ha adonat el president de la Generalitat que a les enquestes del CEO més de la meitat de la població li demana un estat, li demana un referèndum d’autodeterminació? Això no és queixar-se sinó posar de manifest la voluntat política. Victimisme és passar-se el dia parlant del PP i fent pena perquè la gent s’adoni que tu ets dels bons i que els altres són els dolents. Victimisme és escudar-se en una constitució més vella i inútil que l’anar a peu per justificar la negativa a una consulta popular sobre l’autodeterminació. Victimisme és no saber-se quadrar davant l’amic Zapatero i fer el ploramiques per Cap d’Any demanant optimisme quan, ves quina casualitat, aquest és el terme que fa servir el PSC en el seu vídeo de precampanya.
Montilla ens convida a “sumar esforços per fer que el país funcioni millor”. Ell, que quan el país va haver sumat els esforços el 30 de setembre de 2005 amb un Estatut consensuat, l’endemà mateix va començar a carregar-se aquell esforç. S’ha de tenir barra. És clar que al PSC en sobra, de barra, com es veu a les banderes dels seus vídeos. Aquest mal costum d’animar els catalans a ser més exigents i a sumar esforços i a treballar pel país mentre qui tenim al capdavant posa el fre de mà ja el tenia Jordi Pujol, que ens explicava històries d’ocells encadenats que perdien les ganes de volar. I veig que continuem igual. Paraules, paraules i més paraules. A l’hora de la veritat, qui frustra la voluntat de plena sobirania expressada per la majoria de la ciutadania és el president Montilla mateix. Hi ha un projecte de país que, per exemple, ha demanat la fi del mal govern de Magdalena Álvarez, i justament el victimisme s’ha empescat que amb les dimissions no se soluciona res. Hi ha un projecte de país que ha tret 700.000 persones al carrer, i justament el victimisme s’ha llepat les ferides parlant d’una crosta nacionalista en un mitjà que gairebé no diu res de la manifestació.
Si de debò Montilla vol treballar pel país sense victimismes, que faci una consulta popular i defensi amb tots nosaltres el sí a la independència. Comencem a construir el país pel nostre propi peu, sense victimismes ni discursets de Cap d’Any. Si ens amaguen les balances fiscals, si no ens tornen la documentació de Salamanca, si ens tanquen els repetidors de TV3, és evident que el problema que impedeix que Catalunya avanci es diu Estat espanyol. I amagar això és fer-se la víctima, una coneguda tendència del nacionalisme espanyol.
Diu Montilla que “Catalunya vol seguir sent el gran motor d’Espanya”. I d’on ho ha tret, això? En què es basa per afirmar-ho? Jo diria que Catalunya, cada cop més, té com a referent directament Europa. Per tant, volem ser un motor d’Europa, no pas d’Espanya, perquè això de tenir el motor tu però que la direcció i l’accelerador els tinguin els altres fa que et portin cap on vulguin i a la velocitat que vulguin. No, president Montilla. Catalunya no vol ser motor de ningú: vol prendre la direcció del seu destí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bravo, Mir.
Molt ben dit.
Bon Any, company.
Espero que això desmenteixi encara una mica més el discurset del PSC sobre l’opti–mismo. I ajudi a veure clar que som menester representats que no es muntin aquestes pelis.
I, així com li he comentat a la notícia, li repeteixo des del teu bloc:
No sé com es pot tenir tanta barra, senyor president! Espero que no se’l cregui ningú.
Bon any, Xavier!
Donen voltes sembre al mateix, el país del Montilla tothom sap quin és. No ens enganyem més, ell treballa pel seu país i no ho fa malament, crec que és somiar pensar mínimament en la possibilitat de que planti cara al Zapatero. En el fons el Montilla només pensa en tornar a Madrid a fer de ministro, crec que mala jugada li van fer aquells que el van fer president.
I molt bon any a tots!
I aquest és el president que ens han encolomat els independentistes; algú que diu que l’independentisme és "victimisme", s’oposa frontalment al dret d’autodeterminació i espanyolitza (de manera sobtil però implacable) el país. Avui, un dia més, el Telenotícies ens ha informat de l’entrenament del Real Madrid, del Tottenham (equip de Juande Ramos) i l’anàlisi de la temporada de F-1 ha estat, només, l’any de Fernando Alonso. Això sí, en el teu apunt tens més raó que un sant. Però compara l’audiència del teu bloc amb TV3. Felicitats, Xavier!
Xavier,
Bon any nou!
Això del victimisme no es nou. Durant 20 anys, tothom, menys el nacionalisme majoritari, acusà de victimisme als governs de Jordi Pujol.Des del psc-psoe, a ICV, al PP i a l’ERC de la direccio Carod. Una acusació hipòcrita. Les víctimes del centralisme jacobi espanyol va ser Catalunya i tots els catalans i catalanes. I seguim igual, però ara amb un govern supeditat al 100% a un partit espanyol, espanyolista i jacobi.
Es un deshonor i una llàstima tenir un president tant indigne.Però alguns el van posar.I en són corresponsables.
Per cert, suposo que ja no et creuràs aquelles afirmacions tant optimistes teves d’ara fa un any. ERC seria la líder hegemònica de les esquerres a Catalunya. L’opcio Montilla d’ERC no ha ensorrat el pais. (nomes els transports, les infrastructures i la cultura) i s’està aglutinant la societat civil(?). La mani del 1-D, magnífica, va ser impressionant, quant a assistència, però, recordem-ho, no podem dir que fos una mani convocada per la societat civil. Els partits nacionalistes s’hi van abocar, i es va notar.Tambe la societat civil organitzada reclamà la gestió de l’Aeroport, el 2007, i mira com segueix.
Millor no fer pronostics concrets, potser, no sigui cas que quedin molt lluny de les realitats.
Amb els millors desitjos,
Andreu
31-desembre-2006- Fragment de la columna de Xavier Mir
Jo sóc dels optimistes. Penso que l’opció d’ERC no ha ensorrat el país, sinó que ha posat les bases perquè es pugui continuar avançant en els tres fronts que ens han de permetre arribar a tenir un estat propi: la sobiranització de CiU (sobre això, per cert, llegiu el bloc d’Antoni Vives, que continua essent la meva aposta per a la secretaria general d’una nova CiU), l’hegemonia d’ERC a les esquerres (i el desgast del PSC està servit si el PSOE continua assetjant els qui els intenten representar a Catalunya) i l’aglutinament de la resta de sectors a través de la societat civil.
Fa molt de temps, una persona gran em va dir: "Pujol està fent molt de mal a Catalunya". I ara ho entenc perfectament. El pensament pujolià, tan injustament sobrevalorat, ens ha dut ara a aquestes paradoxes. La identificació burgesia catalana=Catalunya dóna ara els seus fruits. Aquí els teniu. Ara ens resulta impossible a uns quants apostar per les cases grans i els rotllos delirants del nacionalisme. Preferim la Catalunya real i contradictòria de Montilla i el tripartit a qualsevol altra fórmula. Perquè això del victimisme és un invent convergent: donava rèdits electorals fer-se la víctima o parlar dels tristos "peixos al cove". El resultat del llarg desastre dels 23 anys és aquest, i ara el pagueu vosaltres els nacionalistes. Però ara es fa impossible creure en conceptes barats i cremats.
Mai no dieu una sola paraula de les qüestions socials: tot són demores. "Quan siguem independents ja parlarem de les coses socials, ara no…" En fi, que no.