Blog d'en Xavier Mir

El sisè
diputat de Girona va camí de ser un dels principals
atractius de la campanya i ahir El Punt publicava un article
sobre el tema. Segurament, qui ja té decidida i ben decidida
l’abstenció o el vot en blanc no atendrà a cants de
sirena, però la claredat amb què s’exposa la qüestió
la fa atractiva. El PP té uns votants fidels. ERC té
una part de votants (dels qui els van votar ara fa quatre anys) que
els volen castigar. Resultat: per castigar ERC premiaran Alícia
Sànchez Camacho. Amb ella precisament i des de Girona
precisament comença aquesta tarda l’especial eleccions que ha
preparat Vilaweb
TV. Tenint en compte qui seria el diputat d’ERC, crec que no hi
ha color. Joan Puig és
allò que en diem un polític carismàtic que
s’ajusta bastant a allò que el suposat vot de càstig
demana a ERC. A molts els costarà resistir-s’hi.

Esquerra fa avui el seu acte de
campanya a Arenys de Mar. Hi intervindran Andreu
Francisco i Georgina
Oliva. Seria un acte de campanya més si no fos per la
naturalesa dels ponents. L’Andreu és l’alcalde del poble on
vaig néixer i on he viscut gairebé trenta anys. Alella
era un d’aquells llocs on semblava que tota la vida hi havia de manar
CiU. Als anys noranta, quan Esquerra començava a treure el nas
com a partit clarament independentista, semblava que havíem de
ser quatre arreplegats i que la gent de seny eren els de CiU. Alella
és un bon exemple que cal tenir present perquè no hi ha
res pitjor que no creure’s les pròpies possibilitats quan
aquestes són ben reals. Ara visc a Arenys i em trobo que hi ha
una mena de consens popular a considerar aquesta una vila de dretes.
Tant hi fa que ara ERC, PSC i ICV governin i que també ho
fessin durant el mandat 1999-2003. Hi ha impressions que perseveren,
i a Arenys de Mar, entre bisbes, alguns empresaris i indians i altres
figures, i per realitats històriques tan incontestables com
pretèrites, fins i tot quan governa l’esquerra es persisteix a
dir que la vila és de dretes (i això que fins i tot hi
ha gent de CiU que no es considera de dretes).

Però tornant a Alella, resulta
que l’any 2003 un jove Andreu Francisco va presentar-se per ERC.
Tenia el perfil de la persona emprenedora, afable, intel·ligent
i atent. Va saber incorporar el projecte de La Garnatxa fent que
totes dues formacions anessin plegades. I de cop i volta, la nit de
les eleccions, quan la meva mare em va dir que Esquerra havia estat
la llista més votada, no m’ho volia creure. El poble de dretes
havia donat quatre regidors a ERC i tres a CiU. De la nit al dia.
Conclusió: no hi ha res impossible i no ens podem deixar
enganyar per inèrcies i aparences. La gent que ara diu que
això de la independència és molt bonic però
que no ho aconseguirem mai ho haurien de tenir en compte, perquè
ser optimista quan ja tinguem l’Estat propi no servirà de
gaire i és ara que cal ser-ho, oi més quan els
socialistes volen fer passar per pessimistes la resta de partits.

Si algú pensa que una flor no fa
estiu i que Alella segurament continua essent un municipi de dretes,
només cal que faci una ullada als resultats que van obtenir
Francisco i el seu equip el maig de l’any passat: no van consolidar
els quatre regidors sinó que van ampliar-los
a sis, de manera que el PSC es va quedar amb un sol regidor (a
l’equip de govern) i ICV va desaparèixer del mapa. Andreu
Francisco és, doncs, un paradigma a tenir en compte. La
transformació política d’Alella diu molt de la manera
com ERC pot aconseguir la majoria social que ens fa falta per a la
independència. Gent jove, gent seriosa, capacitada, bons
equips, ni mica de prepotència, proximitat amb les persones,
tarannà dialogant… I si parlem de gent jove no podem
menystenir les JERC, tot un fenomen i una aposta ferma per fer que
aquests perfils joves i ben preparats tinguin ocasió de
formar-se en la política activa. Noms com Pere Aragonès,
també del Maresme, tindran amb tota seguretat un paper clau en
el futur d’aquest país. Ell, la Laia Cañigueral, i
també, és clar, la Georgina Oliva. Aquest vespre a les
vuit els aniré a escoltar. Ja sé que és un acte
de campanya, però m’és igual.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!