Avui Joan
Tàpia escriu sobre el PSC a El Periódico.
Planteja que els resultats del 9 de març són una
oportunitat perquè es fixi “l’esquelet d’una Espanya
forta i federal en què Catalunya se sentís lliure i
plena”. No insistiré més que això ja ha
passat, que l’oportunitat perduda va ser l’Estatut que en Guerra es
va passar pel ribot. Espanya ha fet tard i si un home com José
Montilla, agudíssim observador, diu que hi ha perill de
desafecció, és que la desafecció ja fa estona
que ha fet estralls. Ara tenim Zapatero a Madrid, que és el
que ens convenia, i el procés pot entrar en la recta final
després de l’estiu, un cop passats els congressos d’Esquerra i
CiU.
Però Tàpia en diu una que
em sembla d’escàndol: “Tant a Euskadi com a Catalunya
Zapatero ha estat premiat per la seva política progressista i
federalista (intent de solució negociada i nou Estatut).”
Si ara poséssim a debat aquesta afirmació, m’agradaria
veure quin percentatge de gent hi està d’acord. És una
manipulació desvergonyida. Tothom sap que a Catalunya s’ha
votat massivament el PSOE (que no el PSC) per assegurar-se que el PP
quedava a l’oposició. Ningú no ha premiat cap política
progressista. I això hauria de fer rebel·lar la bona
gent que ha caigut en el parany i que ara veu manipulada la seva
expressió democràtica.
També a l’Avui
parlen del PSC. I Carme-Laura
Gil els dedica un apunt: “Volen fer creure el que tant
desitgen, que els vots del 9 de març són una correcció
dels resultats de les eleccions catalanes durant 28 anys, un aval del
país a Montilla, un senyal… però les seves paraules
no són creïbles a Catalunya, la comunitat que ha assumit
el paper de fer de dic a l’avançament del PP, ni molt menys ho
són per al Govern espanyol.”
Al país li aniria bé ara
parlar obertament del PSC. Però no ens confonguem. Per a
alguns el debat és interessat perquè pretenen que en un
suposat enfrontament entre PSC i PSOE els primers representarien les
esperances del federalisme i els segons la pobra víctima
Espanya, condicionada pels dolentons del PP i centralista a desgrat.
El debat és si el PSC té alguna cosa a aportar a aquest
país quan la pregunta no és què fem amb el PP
sinó què fem amb el país.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quan es reconeixerà la extraordinària capacitat de visió de futur que tenia el general Franco ?; la invasió de Catalunya que el dictador va propiciar durant els anys seixanta ja ha tingut conseqüències (no són les primeres però, encara més lamentables, són democràtiques): l´esclatant victòria del PSC.
Com Antonio Franco, ara a BTV, i no per oposició o concurs. Però com poca gent jove vol conèixer els fonaments, les arrels, els arrels, i les trajectòries, amb fets, no a travès de pel.licules orals de les llegendes urbanes als Oncles (perdó, Tio) Caña,…. doncs passa el que passa.
Tàpia es va fer del Reagrupament, amb en Pallach. Com a bon masó. (en Tàpia).Quan en Pallach va morir, es trobà en una cruïlla: ser un mes o arribar al poder pel poder, i per la via directa. I trià. Casualment, en Vilarasau el va fitxar per a organitzar la comunicació de la Caixa. I allà conegué en Boyer, en Solchaga, el Felipe, toute la creme jacobina. Agafà excedència, amb el suport d’en Vilarasau, per anar amb en Boyer. I vetllà per la crisi de les primes úniques. I vetllà per no ajudar cap empresa catalana. I quan ja comença , primer l’aristocràcia tomaquera d’en Boyer i la sra. Porcelanosa,i després la davallada psociata plena de corrupcions generalitzades, creu que tornarà a la seva Caixa, i resulta que en Vilarasau ja l’ha exprimit prou i li canvia el destí, fent una doble jugada masona. De director a la Vanguardia, on el comte Godó passava males etapes, espiat pel Csid narcisista, per a servir els polanquistes; l’Asensio jurava fidelitat psociata a canvi d’antena3 i trobem al Tàpia- sociata militant convençut- al front de la Vanguardia. Evidentment depura la redacció, amb canvis i nomenament de corresponsals, fa pujar els joves proPsoe i quan creu que ja ha fet bé la seva feina, resulta que el Comte, sempre menysvalorat pels polítics i amb gran capacitat de maniobra, el treu al carrer. I aleshores què, diu el Sr. Tàpia, abans tant poderós. Pidola una mica -la qual cosa va contra el seu orgullós caràcter- i no aconsegueix el que volia: anar al grup Prisa o al Periodico. El coneixen massa. I que queda: el de sempre: la canongia de director de TVE a Catalunya amb el canalillo de Sant Cugat. El primer que fa es depurar, com sempre, i fer-se un programa per a ell, com a conductor. I aixi va passant els anys. El canalet al servei de Madrid-Psoe. Quan el PP guanya el foten fora, naturalment, i es fa tertulià als mitjans publics catalans, sota governs no sectaris de CiU, i enganxa la direcció de BTV, la joguina més cara de la comunicació europea, on succeí al tiet Ernest, i on es posà al servei del Pasqual, sobretot, i del Psoe-psc. Torna el Psoe al poder i logicament torna a Sant Cugat, ja que TVE paga mes que BTV. I a BTV en Franco. la indepèndencia comunicativa de sempre sota administracions tripartites. Si, tripartites. (Diputació BCN, Ajuntament BCN i tripartit a Palau). I aixi segueix. Es un dels casos, tant destacat com en Joan Majó, però amb molta més mala llet antinacionalista catalana (anticonvergència, naturalment) que el mataroní, mes viatjat per Europa, on saltà del Psc-reagrupament d’en Pallach, al Psoe-psoe (i com està a Catalunya ha de ser Psoe-psc, però ell es Psoe).
Aquest personatge, que vol passar per gran periodista, és intel.ligent, però encara és molt més sectari que intel.ligent. I això l’ha perdut. Totalment. Ara es una referència del periodisme/tertulianisme d’aparell del Psoe. Pitjor que en Antonio Franco, cal reconèixer. Però en Franco venia del periodisme, de jovenet, i va treballar molt i bé, i en canvi, en Tàpia es creia ungit per a manar, com si fos Mitterrand.
Vaja, que us vagi bé llegint perdigonades repetides durant 20 anys. I si creieu que heu trobat petroli, és que és merda de camell. Segur. No fareu de descobridor. Per sort, en aquest petit pais, ens coneixem gairebé tots. Només els incauts, els ingenus, o els pardals novells, naveguen sense saber els fonaments. D’ací venen les caigudes. Segures.