Blog d'en Xavier Mir

Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017

10 de novembre de 2009
21 comentaris

Esquerra i la legislatura 2010-2014

Ahir dilluns, arran de l’entrevista de Mas al Diari de Girona, afirmava que no votaré CiU perquè aquest partit exclou d’entrada i abans d’hora un referèndum d’independència per a la legislatura 2010-2014. Algunes veus han corregut a acusar-me de demagog o a fer-me veure que hi ha altres partits que primer diuen que sí i després és que no, sense anomenar-ne cap de manera explícita però deixant-ho ben fàcil de deduir. En d’altres casos sí que s’hi han referit de manera explícita. Molt bé. Parlem d’Esquerra, doncs.
A les properes eleccions al Parlament de Catalunya, el meu vot serà el resultat d’una tria entre les forces polítiques que es comprometin a fer una declaració unilateral d’independència i un referèndum de ratificació en la legislatura per a la qual es presenten i en cas que hi hagi una majoria parlamentària que ho permeti. Ho subratllo de nou perquè pot semblar una obvietat, però és el desllorigador de moltes coses.

Reagrupament, per exemple, es presentarà amb aquest objectiu, però és evident que si aquesta majoria no hi és no podrà dur-se a terme la declaració unilateral. I ningú no acusarà Carretero de traïdor. El que Reagrupament no farà és declarar la independència pel seu compte amb els diputats que hagi pogut obtenir i els qui s’hi vulguin afegir si no són majoria. Aleshores, segurament, passarà a l’oposició.

I és que, al cap i a la fi, i deixant de banda ara moltes altres qüestions, aquesta és la diferència entre el que proposa Reagrupament i el que proposa Esquerra: la resposta a la manca de majoria parlamentària, l’estratègia per gestionar el “mentrestant”. Uns opten per l’oposició i altres per formar el govern que es pugui d’acord amb el seu perfil ideològic.

L’entrevista de Mas al Diari de Girona ens recorda una realitat tossuda i persistent que explica l’actuació d’Esquerra: malgrat que a CiU hi ha encara  molts independentistes (i dic encara perquè hi ha hagut algunes baixes ben simptomàtiques) encara no es pot comptar amb el partit per declarar la independència. I això és una realitat.

Dit això, és evident que poso la mateixa condició a Esquerra que a CiU, però no els exigeixo que es quedin a l’oposició si de les eleccions no en surt la majoria parlamentària que permeti iniciar el procés. Només els demano que no sentenciïn abans d’hora com fa Mas, que diu que aquesta majoria no existeix quan les eleccions no estan encara ni convocades. Si es donés el cas que Esquerra no pot assumir aquest compromís em resultaria incomprensible i ja avanço ara públicament i amb la veu ben clara que no votaria ERC.

Si algú d’ERC llegeix això i vol deixar-me tranquil com a votant i, de rebot, deixar-hi moltes altres persones, pot fer declaracions o penjar apunts o comentaris o allò que vulgui, però de fet aquesta és una condició per a les eleccions i per a això, de moment, encara no tenim una data oficial.

  1. Hola Xavier, crec que el problema de tot això és posar-se d’acord en “la prova del cotó de la voluntat independentista”. I, pel que veig, queda lluny d’estar clar com l’aigua. Per a mi, es basa en dues condicions sine qua non: a) el compromís explícit i inequívoc de votar a favor de la independència al Parlament o en un referèndum (quan es donin les condicions de majoria), i b) anar creant les condicions per eixamplar la base social favorable a la independència fins a fer-la majoritària.

    Pel que fa als partits, crec que Esquerra els compleix tots dos, la CUP també, el Reagrupament també, però CiU li fallen els dos: ni ha proclamat la independència tenint majoria, ni fa campanya per fer nous independentistes.

    Un altre tema és el com: com es treballa per arribar a la majoria. Aquí és on discrepo de CUP i RCat: els primers, perquè exigeixen un compromís ideològic revolucionari molt minoritari en tot el món occidental, cosa que espanta més que atreure nous independentistes, i que té un sostre, com demostra el comportament electoral d’ICV, per exemple.

    Reagrupament té un problema semblant: estaria bé si la majoria potencial ja hi fos, i només calgués radicalitzar-la (com podria ser al Québec o a Escòcia), però el nostre problema és que la majoria social potencial no hi és: tenim un 55% de castellanoparlants per un 35% de catalanoparlants i un 10% d’altres llengües. Si fem, com el Carretero, que la frontera entre “ells” i “nosaltres” passi per criteris ètnics, ho tenim molt fotut, perquè ells són majoria. Perquè la seva estratègia funcionés, caldria convertir-los en ètnicament catalans, i a sobre nacionalistes, cosa molt difícil, com saben els sociòlegs i historiadors.

    La manera més ràpida seria que els que se senten espanyols, almenys no interfereixin, que no votin en contra. On sí que pot fer feina Reragrupament, en canvi, és en radicalitzar el votant de CiU, que ja és més o menys nacionalista català, però encara no és independentista (per culpa de CiU). Aquest és l’altre sector a treballar.

  2. A mi em sembla, que permetre i col·laborar en la desnacionalització (“‘l’arrencament de la crosta”) i folclorització dels nostres mitjans de comunicació propis és un dels pitjors errors que pot cometre un partit que pretengui aconseguir una majoria social per a la independència.
    No negaré que l’actual direcció d’Esquerra vulgui la independència, però no semblen tenir gaire clar amb quins instruments es construeix i quines complicitats cal buscar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!