En Ferran de Sant Boi, des del seu bloc sindicat a la Xarxa de Blocs Sobiranistes, ha escrit un article en què aposta també per la societat civil sobiranista, perquè les plataformes existents uneixin esforços. Aquest és un punt de vista creixent entre la blogosfera sobiranista. Potser el que fa falta és trobar una persona amb prestigi i amb un ampli suport al voltant de la qual s’organitzi LA plataforma que ens cal. Potser Fèlix Martí? Com que el bloc permet comentaris, us convido a proposar uns quants noms, a veure si entre tots trobem el candidat ideal.
Avui m’agradaria felicitar en Saül Gordillo per les 200.000 visites que el seu bloc ha tingut des que es va posar en funcionament el servei d’estadístiques. La feina periodística que hi fa és de la màxima qualitat i intel·ligència. Hi ha en Saül i després venim la resta. Per això sempre m’hi refereixo com el periodista blocaire de referència, i em satisfà especialment que el seu bloc estigui sindicat a la Xarxa de Blocs Sobiranistes. L’enhorabona, Saül!
En canvi, qui no puc felicitar és en Toni Clapés després de saber que aquella trucada feta al seu programa de Rac1 era una broma. Per molt que fos broma, a mi no em va fer gota de gràcia. Per més que m’esforci a trobar-hi sentit, no n’hi trobo. Sí, ja sé que una broma és una broma, i tothom té el dret de fer bromes i fins i tot de fer el pena, però prefereixo l’humor intel·ligent. En alguna ocasió he pogut sentir l’equip de Toni Soler fent trucades en què es feien passar per algun polític i he rigut d’allò més, però al final sempre corrien a aclarir que es tractava d’una broma abans que la persona que rebia la trucada en digués alguna de grossa. Però aquí què ens ha de fer gràcia? Que no era prou versemblant la conversa? Ara resultarà que a Renfe ens estimen molt a tots i que per això havíem d’entendre que una persona que s’expressa com el tal del Moral no pot ser veritat. No serà per falta d’experiències negatives amb aquesta companyia. Personalment, opino que aquesta mena de bromes no tenen cap sentit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si tres personatges actualment estiren del carro independentista són: Joel Joan, Oleguer Presas i Lluís Gavaldà. Una persona que podria ajudar molt a l’independentisme serià també Julià de Jòdar, el guanyador del darrer Sant Jordi de novel·la.
Oriol Junqueras, Hèctor López Bofill, Joel Joan, Víctor Alexandre… i aneu afegint! El que sí que veig clar és que hauria de ser algú amb força projecció mediàtica. No cal oblidar els temps que vivim, oi?
Em considero nacionalista català i sobiranista, però tota la patuleia independentista que volta dins i fora d’internet em recorda de vegades el comunisme més tonto.
Sempre pensant en la revolució, en el gran dia de la victòria final com si fos qüestió d’estratègies i plantejaments dialèctics.
La política no es fa a cops de grans victòries. Crear riquesa i repartir-la, enfortir el sentiment de pertinença de la gent per a una millor cohesió social, aconseguir l’extensió de l’ús social de la llengua, enfrontar el repte migratori, pujar al carro de l’economia del coneixement… això és política. Això és patriotisme.
Tota la resta de palles mentals "cap a la independència" són entreteniments adolsecents en els que ara mateix no trobo que poguem perdre el temps.
Au! Salut!
Marc
Xavier , jo preferiria un equip, reduït, obert i amb dones.
Que no fos de cap partit- això ja s’entén i sobretot amb els peus ben agafats a terra i amb la vista posada més lluny del primer campanar.
No se si existeix. Cal una nova Crida a la Solidaritat, actual, utilitzant els tribunals internacionals i de països realment democràtics.
Hi han cents d’accions del govern espanyol o tolerades per ell que ens discriminen negativament, quan no és que ens perjudiquen clarament.
I sobretot cal propostes a curt termini, concretes i factibles ( com les de Sobirania i Progrés).
Pensem que no tot és com ha internet, al carrer tenim molts entrebancs.
Gracies Xavier per la feina que fas de dinamitzar, proposar i qüestionar,estic convençuda que ens en sortirem.
(per cert fa gracia lo del primer ministre canadenc proposant una llei que anomena el Quebec com a nació).
Totes aquestes persones, no són ja a la Plataforma pel Dret a Decidir, i a Sobirania i Progrés? Jo aquestes dues ja les veig molt vàlides, una com a aglutinadora d’associacions i entitats del país, i l’altra aglutinadora d’individus. No seria millor impulsar aquestes dues ?
Opino que les coses funcionen just al contrari del que esteu plantejant. Quan un decideix estirar de la corda, la resta o s’ho miren o el segueixen, és així de simple. No cal (és més, no es pot, si es vol tenir èxit) fer una convenció ni una enquesta per decidir a qui es posa al capdavant, perquè és precisament aquesta persona o aquest equip qui ha de fer el gest de posar-se al capdavant i carregar-se la responsabilitat a l’esquena per pròpia iniciativa. Si no és així la credibilitat és zero, i ho ha de fer des del principi, fins i tot des del moment en què no té els suports que, amb el temps, amb els fets, i amb l’exemple, s’anirà guanyant progressivament (no pas per decisió popular, l’única "decisió popular" que hi ha d’haver "en l’independentisme" és el propi referèndum).
Els aglutinaments es fan perquè hi ha un objectiu comú i perquè s’ha guanyat amb fets una credibilitat política. L’aglutinament acaba succeint "de facto", quan això passa. La prova no cal buscar-la molt lluny: el mateix Francesc Macià n’és l’exemple més clar. Quan succeeix l’aglutinament i l’emergència d’un líder és perquè ja no hi ha cap dubte de qui l’ha d’encapçalar, l’onada. Precisament perquè esteu fent aquest brainstorming, és que encara no és el moment de tot això, sinó de demostrar amb fets una credibilitat. Aquesta feina és prioritària i essencial, i encara està per fer. Ja es poden fusionar mil plataformes, que si no es donen aquests condicionants, hi ha un risc molt elevat de fracàs. La prova la tens en la Plataforma pel dret a decidir. Desenes i desenes d’entitats que per consens determinen un lema (aigualit, "pel dret a decidir") i una persona (Mònica Sabata) que fa de portaveu, a anys llum de ser cap líder impulsora que s’hagi guanyat credibilitat política mitjançant fets. El resultat, a la vista ha quedat. I el proper capítol, en poques setmanetes. I un altre exemple del mateix mal: Sobirania i Progrés ara demana el suport de 10.000 persones per a començar a treballar. Segurament obtindrien molt més ràpidament el suport, no de 10.000, sinó de 100.000 persones, si primer fessin exemple fent aquesta feina, justament. Ah, però això és massa sacrifici, clar. Amb aquesta altra filosofia ens entendríem tots d’entrada, i a la primera.
Per últim, totalment d’acord, la broma de RAC1 sobre Renfe no té cap mena de gràcia. Em sembla una broma totalment estúpida, que barreja un drama setmanal per a milers de famílies amb un humor que fa veritable fàstic. Al final sembla que per fer-ne broma la cosa sigui menys seriosa i no sigui per tant, quan és tot el contrari, només cal veure el que ha passat finalment amb rodalies Renfe. Traspassat a la Generalitat, sense els diners per a la remodelació completa que li cal. Fantàstic, un altre èxit de gestió.
Salutacions.
Jo penso que és millor pensar en un equip. Que s’ha de definir algun punt -personalitat o equip- és cert. Per unir esforços, ordenar idees, fer feines concretes; i perquè diria que s’ha superat el temps en que semblava que això no era factible.
Demanes noms pel candidat ideal. Aquí no sabria dir. Però per a un bon equip jo et proposo a tu, Xavier Mir. I per si em demanes explicació et dic que perquè et trobo ferm, fort, de mirada tranquil·la, il·lusionat (que no es confongui ningú amb ésser íl·lús!), entre altres coses. Bones virtuts per a un equip que hagi de treballar en la feina que tenim al davant.
M’afegeixo a la felicitació a Saül Gordillo. I també als qualificatius que assenyales de la mena de broma que han fet sobre els trens, la Renfe, i tot el que l’acompanya.