A l’apunt de dimarts passat hi havia un comentari de Pol Sureda que algun lector anomenat Jaume va considerar una exce·lent manera de rebatre allò que havia exposat. Celebro que es facin comentaris en positiu. No és pas l’única ocasió, és clar, però no sempre es pot respondre tot.
Jo deia, en resposta a un comentari de la Sònia, que l’independentisme no és una ideologia sinó un objectiu. I en Pol comentava: “I tant que l’independentisme és una ideologia i que ser independentista és fer política! Hom és independentista, d’antuvi, perquè és patriota; per això, i no per cap altre motiu, tenim en contra els espanyolistes.” No és la meva prioritat entrar en el debat teòric si l’independentisme és o no una ideologia. Probablement trobaríem arguments per pensar que sí, però crec que s’entén el que vull dir: quan siguem independents deixarem de ser independentistes. Quant a fer política, és cert que poques coses s’escapen de la intencionalitat política. Aquí també ens posaríem d’acord ben aviat. La qüestió de fons, però, és que pensaments com els d’en Pol ja disposen d’eines per ser representats al Parlament, i que Sumem per la Independència vol oferir una eina a un altre sector de l’electorat: el que no està disposat a permetre que la discussió del model d’estat allargui la situació actual de submissió i escanyament, de pertinença a un altre estat que va en contra nostra.
A títol individual, comparteixo el model d’estat que vol, però això no treu que continuem tenint entre 400.000 i 500.000 independentistes que, quan és l’hora de triar representants al Parlament de Catalunya, es queden a casa i permeten que siguin els dependentistes els qui facin lleis i governin contra els nostres interessos. “Sense un programa clar entorn de punts com aquests –ni que sigui a grans trets–, difícilment hom pot obtenir l’adhesió de gaire ningú“, assegura Sureda. De moment, i malgrat aquesta afirmació, ja hi ha més de tres-centes persones al grup creat al Facebook. Però hi insisteixo: existeixen altres opcions i no es tracta de fer la competència a ningú.
És tan senzill com això: què val un escó al Parlament de Catalunya? Trenta mil vots, posem? Doncs si els aconseguim el Parlament passarà de tenir-ne 135 a 134, perquè el nostre no votarà res que no sigui la independència.
Hi havia un país sotmés a un altre estat que tenia un parlament on hi havia diferents partits. Un d’aquests partits, a, era independentista de l’estat però el ciutadà b i companys, que no estaven d’acord amb com es portaven les coses es va escindir per fundar un partit nou per a l’arreplegament de tots els desencisats del partit (a), qualificat de traïdor i de tou; el ciutadà c i amics també ho tenien clar, s’havia de fundar un partit per sumar per la independència perquè a diferència del partit impulsat per b treballaria només per la independència; el ciutadà d, no ho deixava de tenir menys clar, calia ser més clars i més contundents i a la xarxa havia trobat blocaires que compartien els mateixos objectius que ells… al menys en un principi. Tots aquests partits es van sumar a l’oferta d’altres que també tenien objectius similars. Al final, es va aconseguir crear un partit independentista per cada 100 ciutadans independentistes. Tots aquests partits, emperò, tenien molt clars els objectius, la independència i la unitat i hi estaven molt engrescats des de les seves tribunes.
Pregunta: a quin grup li interessa més que es aquesta situació? (Marca la resposta adequada)
– els partits estatistes
– els partits nacionalistes
– els partits independentistes
Si ja ho tens clar, ja saps que has de fer: funda un partit independentista.
Xavier,
Cal sumar, sí; però cal saber per a què femla suma. No pretenc posarla , en canvi, sembla haver-hi gent
pals a les rodes de la teva iniciativa, que pot ser útil com tantes d’altres; només
subratllo que –aventurismes a banda– no es pot avançar cap a la independència
sense programa, sense esbós dels continguts mínims de l’Estat que volem. Perquè
la independència no és un objectiu en si; és un mitjà per a atènyer uns
objectius determinats. Fins fa quatre dies, ésser independentista duia per
descomptat compartir-los; era per tal d’atènyer aquests objectius que hom
optava per
independència. Darrerament
que s’apunta a la independència per motius poc congruents amb els drets
nacionals del poble català. La suma feta en aquests termes fóra fictícia
(estaríem units en la forma i no en el fons), i el resultat, com deia, podria
ésser contraproduent: una independència a la irlandesa o a la bielarussenca.
L’altre punt en què insistia: si no tenim benFelipe González : “¿Es
lligat un acord previ sobre, per exemple, l’Estat del benestar, i ho deixem per
a l’endemà, ja pots comptar que les classes dominants imposaran la seva línia,
i ens muntaran una selva neoliberal (com deia l’ínclit
que hay alguna otra política posible?”) en vés a saber quina llengua. Evitem el
perill d’ésser il·lusos: com deia el Mestre Fuster, la política que no fem
nosaltres la faran contra nosaltres.