Reprodueixo avui un article que vaig escriure per a Socialcat.cat ja fa temps, però que continua tenint vigència en molts aspectes. Penso que és bo llegir antigues reflexions de tant en tant. Crec que en fer-ho vénen idees al cap que poden ser útils per continuar pensant.
“El conjunt d’estratègies i accions encaminades a la consecució d’un
estat propi es poden organitzar en tres blocs o, per expressar-ho en
termes de lluita política, tres fronts. Dos corresponen a partits amb
representació parlamentària i el tercer, a la societat civil. Tot i que alguns poden no estar d’acord amb l’estratègia actual, no hi
ha dubte que el primer partit a fer una aposta ferma per la
independència és Esquerra.
El segon front correspon a CiU perquè aquest partit, que com a tal
no té la independència com a objectiu programàtic, sí que té entre la
seva militància un important component sobiranista. L’aposta d’ERC
situa CiU en una cruïlla. ERC tiba la corda i emplaça CiU a reconèixer
que l’autonomisme ha tocat sostre i que si el projecte nacionalista vol
continuar avançant no té altre remei que apostar per la via
sobiranista. És previsible que la travessia pel desert de l’oposició
provoqui aquest debat intern sobiranista, que pot comportar també la
ruptura entre CDC i Unió si Duran continua apostant per l’aproximació
al PP i per la participació en el govern espanyol. En el moment que CiU
assumeixi la plena sobirania com a objectiu, la majoria parlamentària
farà un salt qualitatiu important i el procés entrarà en la recta
final, la polarització entorn del debat sobiranista serà irreversible i
arribarem, sens dubte, a la consulta popular en què decidirem el nostre
futur.
En el tercer front hi incloc el conjunt de la societat
civil sobiranista, formada per iniciatives particulars, associacions,
blocaires, empresaris, etc. Però també alguns partits polítics sense
representació al Parlament que treballen en aquesta mateixa línia. Em
refereixo, per exemple, a les CUP, que basen la seva estratègia en la
implantació als ajuntaments, o al Partit Republicà Català, amb
iniciatives com la de la postal que proposen enviar al president
de la Generalitat perquè convoqui un referèndum. També plataformes com
la PDD o Sobirania i Progrés, o d’altres que en puguin sorgir. La
societat civil sobiranista es construeix en xarxa, des de baix, fent
que cada individu sigui receptor i alhora generador d’informació,
d’opinió i de propostes que incideixen en l’agenda política i
mediàtica. I des de dalt, el punt fort de la societat civil és la
transversalitat, la seva capacitat de construir espais de consens en
què també puguin entrar-hi partits, però mai per fagocitar res, sinó
amb un escrupolós sentit de la unitat.
A aquests fronts els
corresponen tres regles del joc diferents, objectius diferents,
estratègies diferents, però hi ha un element en comú: la segmentació
social que tot pla ha de tenir en compte i que proposo sintetitzar en
vuit perfils:
1. Independentistes convençuts i actius
2. Independentistes convençuts però passius
3. Catalanistes amb predisposició positiva a tenir un estat propi
4. Indiferents
5. Contraris susceptibles de canviar d’opinió
6. Contraris convençuts però que acceptarien la independència si ho vol la majoria
7. Hostils que faran el que sigui per evitar una Catalunya independent
8. Desinformats
Creuant aquests tres fronts i aquests vuit perfils obtindrem el punt de
partida per a l’elaboració d’un pla sobiranista. El desenvolupament al
detall, que no puc fer en aquest article, el deixo en mans del
sobiranisme reticular que estem construint, en mans de Socialcat.cat,
de la Xarxa de Blocs Sobiranistes, d’E-Criteri, de Món Divers, de les plataformes, dels partits polítics, dels mitjans de comunicació… Que
cadascú se situï on bellament li plagui i que comenci a treballar, que
tot està per fer i tot és possible.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!