Ahir al matí vaig sentir un comentari de Vicenç Villatoro a propòsit del vídeo del PSOE-C. Deia que el vídeo no mostrava ni un relleu ni un tàndem ni res que sonés a treball en equip. Solitud. Res més que solitud. Ja prou exòtic que sona això de guanyar a última hora perquè a més pretenguin fer-ho sols. N’hi ha per trencar-se de riure. El PSOE-C no ha cuidat gens les amistats que li han procurat els èxits. Ja en la legislatura anterior Maragall va fer aquella mena de cop d’estat d’expulsar del govern el partit que l’havia fet president. I Montilla no ha estat menys. Ara se suposa que aquest home, que no es caracteritza precisament per la seva agilitat i rapidesa, ha de fer un esprint? Faria millor de calafatejar la barca socialista, que hi entra aigua pertot arreu.
Ja fa temps que a Santa Coloma de Gramenet n’estan molt contents, d’aquest partit. PP Zaragoza ha intentat fer de la necessitat virtut i de seguida va substituir Bartomeu Muñoz per Núria Parlon. Però és que la ciutadania volia (i amb tota la raó del món) una altra cosa. Volien una gestora que governés el municipi fins a les eleccions. El PSOE-C, però, que té sobreestoc de sofàs, va substituir el de la pota trencada per un altre acabat d’entapissar i… tira milles!
A Barcelona, ja se sap, les gotetes no han parat d’acudir al got i, com és lògic, ara ja comença a vessar. Trias es veu d’alcalde i Hereu, acorralat, no té més remei que inventar-se uns nous jocs olímpics que el fan persona non grata per a Belloch. Són a punt de perdre Barcelona després de 30 anys. Efectivament, ja n’hi ha prou, d’aquest color.
A Mataró, l’alcalde socialista Baron ha estat imputat per un delicte contra el patrimoni. Xavier Safont-Tria, regidor de la CUP, s’explicava al Ple el passat 14 de gener:
La CUP lamenta el joc brut i la imprudència del govern municipal from Joan Jubany on Vimeo.
I finalment a Vic provoquen reaccions com aquesta de Joan Pinyol arran de les imposicions del partit als seus regidors. Disciplina de partit? Doncs au, desobediència per resposta. No m’estranya que uns optin per abandonar la seva activitat al Parlament de Catalunya i altres, per plegar del tot. Ah!, i com deia aquell espot publicitari: ara, Lleida!
“Escoltar Oriol Pujol, com a portaveu parlamentari de CiU, carregar contra la Llei del cinema perquè és una “imposició” que un 50% de les projeccions siguin en català em sembla ben trist. I ho és perquè mentre el PSC no sembla ara posar-hi obstacles —fins i tot el president Montilla va defensar la iniciativa al Parlament davant la diatriba de Ciutadans—, resulta que és CiU qui ara, en plena sintonia amb els postulats del PP, s’hi mostra al•lèrgic.
També és veritat que la fermesa de CiU a l’hora d’intervenir per canviar un desolador panorama —que es tradueix a la pràctica en la impossibilitat manifesta de poder veure cinema en català a les sales del país— va ser en el seu moment ben decebedora. A la primera envestida de les ‘majors’ va desar el seu projecte de llei al fons del calaix.
Aquesta no és la CiU que interessa, ni la que convé al país. Bé saben ells, si bé sempre han defugit compromisos en ferm, que si estan disposats a fer un pas endavant sempre ens trobaran, sempre.”
Cal un canvi radical del mapa polític català. Aquest article ens demostra fins a quin punt n’està de caduc i esgotat el discurs dels socialistes. El primer comentari sobre l’actitud de CiU amb la Llei del Cinema ens demostra que per molt que parlin de “dret a decidir” a la pràctica mai s’atreviran a fer cap pas important en matèria sobiranista.
Un grup de simpatitzants del PSC hem editat un video per explicar al president Montilla per què anem segons.
http://www.youtube.com/watch?v=JMf41WTgjmE&feature=player_embedded
Diumenge es va inaugurar l’aeroport de Lleida i la plana major del govern tripartit no es va voler perdre la foto.
En el cas del vicepresident d’ERC Carod-Rovira, tot i que tenia un vol el mateix dia cap al Senegal (objectiu diplomàtic de referencia mundial) va fer tot el possible per ser-hi.
Amb la finalitat de compatibilitzar els dos compromisos va prendre una sèrie de decisions:
1) Anar a fer-se la foto.
2) Tornar en helicòpter a Barcelona (amb bomber inclòs).
3) Per evitar ser vist en públic en helicòpter, agafar-lo NO en l’aeroport públic que acabava d’inaugurar, si no en un aeròdrom PRIVAT que hi ha al sud de Lleida.
4) Aquest viatge en helicòpter li va significar finalment un estalvi de temps de només 30 minuts respecte la tornada en cotxe oficial.
A la vista d’aquestes decisions, jo em pregunto:
1) Per què inaugura el govern una infraestructura si no la fa servir?
2) Calia agafar un helicòpter per estalviar-se només 30 minuts?
3) Quin cost ha tingut pels contribuents catalans aquest malbaratament de mitjans?
4) Ens pot governar algú que pren aquesta mena de decisions?