Toni Fullat s’apunta a l’esforç col·lectiu per integrar Montilla. Des del seu
bloc explica amb ironia que Carod i Montilla són parella lingüística. La idea és aquesta. Quina és l’actitud dels catalanoparlants davant d’un que no ho és? El cas de Montilla com a president de la Generalitat és semblant al problema que es planteja des de la sociolingüística quan hi ha una situació de contacte de llengües amb un fort component de població immigrada. És normal que un sud-americà que arriba a Catalunya amb la idea que aquí tothom entén el castellà no pensi inicialment que li faci falta aprendre el català, o que en té prou d’entendre’l sense arribar-lo a parlar mai, però si tots els catalans li parlem en català, només és qüestió de temps que la seva percepció de la realitat canviï. Començarà a pensar que la llengua és necessària; després farà algun curs, començarà dient paraules soltes, anirà guanyant confiança i al final serà un parlant més. És normal que Montilla sigui espanyolista tenint en compte la mala premsa que durant anys ha tingut el nacionalisme català a Espanya. I què? El càrrec de president de la Generalitat és un càrrec no-espanyolista en si. Diguem que no és Montilla qui ha triat el càrrec, sinó que el càrrec l’ha triat a ell per elevar-lo a símbol de la integració, per sotmetre’l a una immersió de catalanisme. Si els catalans el marginem perquè el considerem espanyolista, no s’arribarà a integrar mai. Integrem-lo. Considerem-lo català. I si diu que la unitat de la llengua no existeix, convidem-lo a unes jornades científiques de l’IEC, o parlem-li en altres varietats occidentals a veure si sap distingir quina de les varietats és el pretès idioma valencià i quina és una varietat de l’idioma català. Com que és el president de tots els catalans, també dels independentistes, demostrem-li que això de la independència va de debò i que volem un referèndum d’autodeterminació.
La qüestió del referèndum, per cert, és una de les que s’hauria d’anar debatent. Jo en sóc partidari. Crec que servirà per normalitzar l’exercici d’aquest dret sense por i sense complexos. El problema que tenim avui és que hi ha molta gent que encara no s’ho ha plantejat seriosament perquè en el fons ho veu impossible, i això, des del punt de vista Psicològic, no és bo per a les persones d’aquest país. No és bo autolimitar-se. Ara bé, hi ha qui pensa que un referèndum on guanyés el
no se’ns podria girar en contra, que es podria utilitzar per menystenir el sobiranisme. Les persones d’aquesta opinió preferirien que no hi hagués referèndum fins que el país no estigui preparat. Però no se sap ben bé com es pot preparar un país per a un referèndum d’autodeterminació. Debatem-ho.
J dono tot el meu suport a la Plataforma Sobirania i Progrés perquè dugui a terme la recollida de signatures per fer el referèndum. I també demano que quan s’acosti el 18 de febrer fem una altra concentració com la d’aquest any per demanar el referèndum. Proposo per a l’ocasió el mateix lema amb el qual he proposat als mitjans que surtin al carrer i demanin l’opinió de la gent: Referèndum és democràcia. Insisteixo que és l’hora de la societat civil. Si ERC i CiU no es posen d’acord per governar perquè tenen interessos diferents, busquem els punts de contacte fora del Parlament. Hi ha un lloc on convergents i republicans i gent d’altres procedències ens podem trobar: al carrer, al marge de les estratègies de cada partit. És des d’aquí que el país pot recuperar la unitat d’acció en l’objectiu d’arribar a la plena sobirania.
Xavier em temo que estiguis una mica desubicat.. La plataforma sobirania i progrés no crec que sigui gaire més que un submari civil d’esquerra, un ham que van mossegar Bofill, Alexandre, Strubell, Paluzie… Dic ham perquè quan va començar a ensumar-se el tripartit 2 l’hèctor ja es va començar a posar nervioset en un article al diari avui la setmnaa abans de les eleccions i l’alexandre ara va tot deprimit i escandalitzat, i he llegit que la Paluzie no va aplaudir quan el Junqueras va demanar el vot per esquerra a l’acte presentacio……… Segons m’ha arribat la plataforma esta pagada per Esquerra per la fundacio Cultura (amb president el Junqueras) i ara van i posen el Joel de president de la plataforma, tu! que es diu aviat. Ttu realment que penses que és?, com a molt el germà entremaliat d’esquerra pq haurà de guardar les formes per no fer enrabiar gaire el Montilla durant els propers 4 anys? És perillós quan confons els teus desitjos amb la realitat pq no hi veus cap més sortida que tot el que veus… pero això no vol dir que entre el que veus hi hagi res que en realitat sigui cap sortida. Ja m’agradaria molt equivocar-me, pero creus que una plataforma que emet aquestes opinions realment pot arribar a enfrontar-se a algú per convocar un referèndum? jo simplement hi veig més del mateix: molta ingenuitat o ganes d’enganyar. A mi aquest cop no m’enganyen, les formes de la plataforma s’assemblen molt massa it tot, amb el que he vist d’Esquerra en els ultims temps.
"Davant el nou Govern de la Generalitat de Catalunya
(…)
4. Davant l’ofensiva que continuem observant, fem una crida ferma i meditada a determinats mitjans de comunicació espanyols que, sense cap vergonya, intenten enverinar la convivència ciutadana tant interna a Catalunya, com entre Catalunya i la resta de l’Estat al qual actualment pertanyem, mitjançant la distorsió, la mentida i la calúmnia, perquè es limitin a la seva funció periodística.
5. Expressem la nostra esperança que el nou Govern sorgit de les eleccions es comprometi a treballar decididament per fer avançar la cohesió social i la construcció nacional de Catalunya (que per nosaltres són inseparables) i demanem als polítics i militants sobiranistes de tots els signes que no trenquin els ponts de diàleg perquè si volem assolir la plena llibertat del nostre poble ho haurem de fer units.
(…)
Els promotors de la plataforma Sobirania i Progrés"
Penso en les que assenyales sobre la unitat de la llengua; sobre la que espero aconseguim posar els polítics al seu lloc; dones bones idees. I espero que ho fem extensible fermament al cas de la literatura catalana i la Fira de Frankfurt.
Per altra banda, en relació al comentari, i a l’espanyolisme de Montilla, jo no diria que pugui desnacionalitzar al país; ni ell ni ningú, si no és que ho permetem els ciutadans, o que ens acabéssim d’empassar alguna mena de fatalisme còsmic que ens deixaré immòbils. Més aviat em sembla que és un polític conscient de quines són les exigències que han aflorat en el panorama polític. Un d’elles és saber on i per a qui en governa o es fa política.
Per veure-ho bé diria cal tenir present, i sense complexes i mites, que la societat civil no és una floreta. I que el sobiranisme teòric no és polític, sinó teoria o història política. Que el sobiranisme polític implica postura i determinació; i que no ens serveixen els sobirans reials ni els infinits; sinó els sobirans reals.
Pot ser ens ho podem mirar millor si abandonem algunes confusions. Com ho són la confusió entre ésser partidari-ésser partidista-recolzar un partit; o la confusió entre higiene política i asèpsia de mort civil, podríem dir-ne. O la confusió entre referèndum i última paraula en un sentit fatal.
Penso que aquí ens convé acabar de destapar les inèrcies antidemocràtiques que jo situo en una mala lectura de Nietzsche, per exemple; en dogmatismes teòric-seguretat-"somiar truites"; i en els problemes de comunicació que acostumem a recollir barroerament en "manca de confiança".
Em sembla bona pensada una concentració relacionada amb el 18 de febrer. Fora una bona manera per començar a fer net de l’us que els mitjans i altres actors polítics varen fer de la convocatòria d’aquest any, del paper del ciutadà, de les relacions polítiques; entre altres coses.
I així recordarem, i practicaríem un dels punts significatius que em va semblar important aquell dia: varem començar a parlar; ens varem trobar al carrer varem parlar tranquil·lament, de manera clara i concisa; dos valors per a la vida política.
Afegeixo un detall sobre la llengua que ens fa arribar Ramon Alcoberro.
Típic dels catalans: la culpa que un immigrant no parli el català és dels catalanoparlants, perquè no els parlem en català i benèvolament els anem convencent d’anar-lo aprenent. El Montilla, pobrissó, ha arribat a president de la Generalitat sent un espanyolista per culpa de la propaganda manipuladora dels espanyols i ara que és la màxima autoritat del país l’hem d’anar convencent que s’apunti a classes de català.
Doncs jo, ja em perdonaran, penso que els immigrants que porten aquí més de, diguem, cinc anys, i no el parlen són uns carallots que no senten cap mena de gratitud pel país que els acull, i als que porten tota la vida aquí, i han nascut aquí i han rebut tot l’ensenyament en català i no els passa pels dallonses parlar-lo els enviaria al seu poble i els canviaria pels pobres que venen en pateres, que almenys tenen el benefici del dubte.
I penso que el Montilla ha tingut tota la puta vida per aprendre un català digne i no li vingut de gust i que votant-lo (tant els que voten PSC com els electes d’Esquerra i Iniciativa) demostrem no estimar la llengua, perquè, amb això sí que hi estic d’acord, ¿com podem demanar ningú que aprengui el català si un paio que porta tota la seva vida aquí arriba a president i parla, sent generós, una barreja infumable?
La mort del català es deurà a la falta d’amor que senten els catalans per la seva llengua. A la majoria no els importa en absolut. Per això votem al Montilla.
Vaig veure l’entrevista d’en Carod amb la Terribas, l’altre dia. El president d’ERC estava més tens del que és habitual en ell, molt lúcid, com sempre, però en un tant per cent significatiu de les respostes es percebia l’olor de socarrim de la vendetta, bàsicament cap a CiU i ZP. Hi van haver més comparacions amb CiU de les necessàries per justificar determinades qüestions, i tot plegat va fer l’efecte d’una compareixença a la defensiva. És normal, si tenim en compte que tots els votants de CiU i una part dels d’ERC, a més dels qui estan contents d’haver-se abstingut, pensen que s’ha entregat la Generalitat al candidat més mal preparat tècnicament i acadèmica. Molts simpatitzants de l’Entesa es defensen dels atacs del catalanisme ofès dient que es vilipendia Montilla per la seva condició de xarnego o espanyolista. No és veritat. Els votants objectius d’ERC (en té un munt) deploren, abans que res, que ERC no hagi tingut escrúpols de col·locar en el vèrtex de la piràmide institucional catalana una persona desproveïda de la mínima solvència comunicativa exigible al màxim mandatari d’un país. Si a sobre hi afegim que el candidat en qüestió pertany a un partit la deriva espanyolista del qual ha arraconat clarament els catalanistes lights que tenia com a primers espases, el malestar objectiu cap a la tria d’ERC està força justificat.
Una altra cosa és la simpatia que ens pugui desvetllar el fet que un immigrant com el senyor Montilla arribi on ha arribat, escenificant allò de Catalunya, país d’oportunitats, a imatge i semblança del tòpic somni americà. Tampoc és menyspreable l’efecte que pot tenir aquesta opció d’ERC entre els immigrants que es miraven l’independentisme amb recel, i ara veuen que la reivindicació sobiranista no com un caprici del catalanisme purista i disgregador, sinó com una alternativa política que els inclou i els convida a participar.
Posar Montilla com a president de la Generalitat és el més semblant a una d’aquelles revoltes d’esquerres que formen part de la mitologia moderna: una revolta contra les preferències de l’empresariat, contra el desig estratègic de ZP i el PSOE, contra la dreta tradicional catalana encarnada per CiU i (per què no?) el PPc. Fins aquí fa gràcia i dóna caliu als qui es poden sentir opositors a l’establishment. Però també és una revolta contra el resultat de les eleccions, contra la voluntat majoritària dels votants, contra les decisions preses amb el cap i no amb les vísceres… En definitiva, és una revolta revoltant contra el criteri objectiu de dur a la presidència el candidat MENYS mal preparat.
Com a escenificació de la vendetta ha estat un cop magistral. Ara, però, ens tocarà patir-ne les conseqüències. Tan de bo tinguis raó, Xavier, i en Montilla sigui nacionalitzable.
És desencoratjador que una persona d’esquerres i independentista no faci mai referència a l’Esquerra Independentista. Com es pot pretendre avançar cap a la Independència sense comptar amb el jovent revolucionari Maulets i CAJEI tantes vegades al davant creant opinió (les JERC sovint sembla que hi van a remolc), sense MDT, Endavant i Terra i Llibertat(sempre disposats a avançar, sense esmentar que la posició pseudo-independentista prové de la lluita d’aquests grups), sense SEPC (Únic sindicat d’estudiants dels Països Catalans), sense alerta solidària, sense les CUP (el tresor de la corona, en ple procés d’expansió). Com es pot fer referència a partits que no han demostrat res i no comptar amb l’Esquerra Independentista en bloc. I no ho dic per aquesta entrada; ho dic perquè en general omets a una capacitat de lluita i una implantació al territori que ja la voldrien Esquerra i CiU entre els seus militants (ja no dic altres grupuscles que malgrat ser importants per representar a tothom encara han de demostrar alguna cosa).
La darrera cosa és encara tenir fe que entre els dirigents de CiU hi hagi aspiracions sobiranistes. Ja han demostrat bastament que no és així.
Espero disculpis aquesta petita crítica. Crec que és molt positiu que blogs com el teu tinguin tant de ressò. Ànims i endavant.