Blog d'en Xavier Mir

En aquests moments conviuen dos relats possibles amb dos finals ben diferents. Ignoro quin dels dos acabarà descrivint la història en el futur, però crec que val la pena tenir-los presents tots dos, no fos cas que el nostre optimisme es basés en la ingenuïtat.

Un primer relat diu que CiU està en la fase de la darrera estesa de mà a l’Estat espanyol en això del pacte fiscal. Compten que Rajoy no s’hi avindrà i que això acabarà de donar la raó a Catalunya. Per això CDC vol fer una gran campanya en favor del pacte fiscal. Per això el president de la Generalitat ha començat una ronda de contactes amb Esquerra Republicana i trasllada la pressió al PSC perquè s’incorpori al main stream que CiU marca. A CiU ja li va bé que abans de l’estiu surti una proposta de pacte fiscal en la línia del que demana ERC, perquè quan Rajoy digui que no CiU podrà esgrimir que ho ha intentat tot, que ningú no li pot retreure que no hagi intentat l’encaix amistós amb l’Estat espanyol, però que definitivament no hi ha més remei que apostar a curt termini per l’estat propi. Aleshores, per no cometre frau amb un electorat que va votar un programa en què es parlava de concert econòmic però no d’estat propi, el president Mas convocarà eleccions, ara sí, amb el procés de creació d’un estat propi al programa electoral. Quan això passi, com que tindrem la majoria assegurada, serà qüestió que els socialistes s’adonin que el país ha canviat i es posin al servei d’una alternativa d’esquerres per al futur nou estat si no el volen regalar a CiU, perquè fer campanya pel no a la independència al costat de PP, Ciutadans i Convivència Cívica Catalana serà la darrera pífia. (Tot i que, així entre nosaltres, ja s’ho faran!)

Un segon relat diu que hi ha una sèrie de persones remenant les cireres d’aquest país que són perfectament conscients que amb la sentència del Tribunal Constitucional el país ha entrat en una nova fase en què hi ha una clara majoria social favorable a la independència. De moment han aconseguit aguantar gairebé tot un any i estan fent mans i mànigues per aguantar una mica més fins que el context sigui una mica més favorable a la desactivació d’aquest artefacte explosiu que és la majoria independentista. Expliquen a Espanya que encara es poden arreglar les coses, però que han de donar una mica de peixet perquè com a mínim el president de la Generalitat pugui vendre el pacte fiscal com una petita victòria que no el faci tornar amb la cua entre cames, perquè aleshores sí que seria difícil contenir el salt a la independència. Com que això és difícil i es troben en un carreró sense sortida, aquestes persones esperen amb candeletes la intervenció d’Espanya, perquè aleshores tothom entendrà que no és moment de demanar cap pacte fiscal. Aleshores tindran un argument per demanar paciència i saben que la majoria el comprarà com han comprat les retallades d’Artur Mas en nom del Costa Concòrdia.

Quin relat és el bo? Què està fent CiU en realitat? Fins a quin punt venen el primer relat amb l’única finalitat de fidelitzar i mantenir segrestats els votants i militants independentistes? Tenim la independència a tocar perquè realment CiU té planificat arribar-hi i sap com fer-ho? O bé ja hem començat a deixar-la escapar i encara no ho sabem? Què passarà si dilluns, per exemple, Espanya és intervinguda. Fa temps que plantejo públicament aquestes preguntes i no rebo respostes clares i les que rebo em fan decantar més pel segon relat que no pas pel primer. Com ho veieu? O sóc l’únic que pateix pel país després de tots aquests anys de treballar per tenir la majoria social que finalment tenim i que CiU està desaprofitant? Dimarts 24 farà 300 dies que sabem, gràcies al BOP del CEO, que tenim aquesta majoria favorable a la independència. Hem de continuar confiant en el lideratge del president de la Generalitat o hem de reaccionar i reforçar urgentment un lideratge alternatiu?