La proposta de Carod en el sentit que el futur de la llengua passa per dissociar-la d’un perfil polític concret pot tornar a ser motiu d’una nova polèmica per a qui en vulgui, per a qui vulgui entretenir-se a buscar tres peus al gat. No és pas el primer cop que ho diu. Ho podeu llegir al llibre que va publicar Empúries l’any 2005 (El futur del català) i que de fet era la transcripció d’unes xerrades on també van participar Joan Solà i Albert Rossich. Un llibre curtet, curtet, però ple d’idees sobre l’ús de la llengua. I allà Carod ja expressava aquesta necessitat. I ni tan sols ell és el primer. La conveniència de despolititzar la llengua ja l’han expressada diversos sociolingüistes. I, com sempre, hi ha qui vol interpretar-ho interessadament com una eutanàsia, quan en realitat, venint d’un filòleg com en Carod, caldria, si més no, rumiar-hi.
En la qüestió de la llengua, el primer encert d’ERC ja en l’anterior legislatura va ser que passés a dependre de Presidència per poder fer polítiques transversals que incloguessin Comerç, Educació, Turisme, Cultura, etc. I el segon encert, posar al capdavant de la Secretaria un sociolingüista. Els sociolingüistes són els grans ignorats del debat de la llengua. Tothom opina amb una gran seguretat sobre aquesta qüestió. I potser convindria més assessorament i assimilar millor certes idees. Fa uns dies va venir a Arenys de Mar el diputat Mohammed Chaib per parlar de polítiques d’immigració municipals i vaig voler aprofitar per preguntar-li, a ell i al cap de llista d’Arenys de Mar pel PSC, quins recursos pensaven incloure al programa per donar serveis lingüístics a la immigració de manera que poguessin fer seu el català. Entre les idees que vam intercanviar sobre aquest punt n’hi havia una de força consensuada: la necessitat de parlar en català als no catalanoparlants per ajudar-los a aprendre la llengua. El mateix Chaib em va explicar que quan ell va arribar demanava que li parlessin sempre en català. Però el cas és que, un cop acabat l’acte, en una xerrada informal al carrer amb una persona que porta anys al nostre municipi, que entén perfectament el català, però que s’expressa sempre en castellà, l’alcaldable socialista i un servidor vam mantenir en tot moment el català, i l’únic que va convergir al castellà va ser el diputat Chaib. És un cas que il·lustra el lema de campanya del PSC, "fets, no pas paraules". Les paraules de Chaib eren boniques, però llàstima que els fets no acompanyaven. És clar que Chaib, i qualsevol, és ben lliure de parlar la llengua que li plagui. Només faltaria. Però és que la llibertat de les persones és una cosa i la sostenibilitat de les actituds lingüístiques n’és una altra de ben diferent.
M’encantarà llegir una opinió ben argumentada que m’expliqui que la despolitització de la llengua pot ser perjudicial per al seu ús, però els sociolingüistes que he llegit fins ara s’inclinen majoritàriament per pensar que seria beneficiós. I no són tots d’ERC, si em pemeteu la broma. Per tant, les crítiques a aquestes declaracions haurien de passar per la consulta d’alguns llibres de sociolingüística. Penso que el sobiranisme està perfectament preparat per fer una reflexió seriosa sobre l’ús de la llengua, defugint els tòpics. I al país en general li aniria d’allò més bé tenir accés a les idees més bàsiques de la sociolingüística teòrica. Mentre aquí fem aquests debats, altres prefereixen escampar catalanofòbia per Internet. Nacionalisme espanyol en estat pur.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En Chaib aquest és un espanyol de nassos i un ferm antisahrauí. Això de la llengua t’ho devia dir per quedar bé i perquè no l’emprenyessis més.
Anant al tema, em costa molt d’opinar sobre això de despolititzar la llengua. Entre d’altres coses perquè no entenc gaire ni que vol dir, ni tampoc com es vol dur a terme. Per mi parlar català és comunicar-me, no pas fer política. És quelcom natural. Potser els qui han polititzat la llengua no són els que la parlen, sinó els que no la parlen.
Jo estic amb els sociolingüístiques que el millor que podria succeir amb la llengua seria que es despolititzés, la ingenuïtat però que hi veig és que no es demani una despolitització mútua, vull dir que el que es demana pel nacionalisme català no es demana per l’espanyol, i en aquest cas no m’estic referint als Ciudadanos. Despolititzar la llengua implicaria que per exemple a TVE a més de veure programes en la nostra llengua hi fos habitual la intervenció d’artistes cantant en català, o entrevistes a escriptors que no siguin només en llengua castellana. No recordo quan va ser l’última vegada que hi vaig veure algú cantant en català en emissió per tot l’estat, diria que va ser aquell dia que en Raimon va ser xiulat en un concert en contra del terrorisme, i d’això ja fa anys. Aquest menyspreu cultural cap a les llengües que no siguin la castellana obeeix exclusivament a un fet polític i/o xenòfob.
Anècdota de fa un parell de setmanes. El meu fill, d’onze anys mira com a la seva escola (pública) estan instal·lant una alarma anti-incendis. Ell que li diu a l’operari: Com és que posa “fuego” i no “foc”?. L’operari li contesta: Hombre, tu debes ser un catalanista. A ver, dónde estamos, en Cataluña o en España?. El meu fill li contesta: a Catalunya. L’operari li respón: pués no, estamos en España. Fi de la conversa, el meu fill dóna mitja volta i se’n va.
Qui polititza la llengua? I nosaltres, com de costum, anant amb el lliri a la mà. Què n’arribem a ser de rucs!
Si no m’equivoco, aquesta és la intenció de Carod-Rovira. La proposta del president d’Esquerra es produeix en un moment molt difícil per a la llengua catalana. En un moment en què es pot constatar el fracàs de les polítiques lingüístiques que s’han dut a terme fins ara, ja que l’ús social del català està en franca reculada, fruit alhora de la baixa consciència lingüística dels catalanoparlants i de l’autèntica allau d’immigrants que han arribat al nostre país els darrers cinquanta anys.
Veient aquest panorama, el que fa en Carod és proposar una nova estratègia, més amable, que preconitza el convenciment dels no catalanoparlants per damunt de la consigna cridanera i, sovint, estèril. Ningú garanteix que ens en sortim, ja que la situació és molt delicada i les forces de què disposem són escasses. Malgrat tot, penso que val la pena intentar-ho.
No hi res més polític que una llengua, perquè és l’ànima de les nacions. Els castellans, quan parlen espanyol, fan política. No conec cap nació que sigui tan nacionalista com els castellans. Sempre practicants, sempre estridents, sempre contundents, sempre en espanyol.
Carod està perdut, i el que és pitjor, vençut.
No són nosaltres qui hem fet de lallengua una eina política, sinó ells. La seua llengua, l’ús que en fan, és sempre molt polític… i molt nacionalista.
coño! que son muy nacionalistas estos españoles!
Curiós:
Convergència fa regionalisme en català. Unió fa religionisme en català. El PSC fa provincialisme en català. Iniciativa fa ecocinisme en català. Esquerra fa botiflerisme en català. El PP fa espanyolisme en català. Ciudadanos fa espanyolisme en espanyol. Solució davant d’això: despolititzar el català!
Perdonin senyors però no veig cap grup al parlament amb pebrots per defensar una solució engrescadora, com la independència en català!
Què volen despolititzar si el problema és que el català és el germanet petit d’una Espanya que parla castellà.
Un dels processos de "normalització" lingüística que molta gent considera que ha tingut èxit ha estat el del Québec. D’una situació en la qual es parlava de "divisió cultural del treball", els treballs bons, per als anglòfons, i els dolents per als francòfons, als anys 60, abans de la Revolució Tranquil·la, actualment la llengua franca és el francès, tot i que Montreal encara és una ciutat bilingüe. La "normalització" ha tingut tant d’èxit que molts joves quebequesos no parlen bé l’anglès (la qual cosa tot i que per a molts podria veure’s com un gran èxit, al meu parer és un hàndicap per a aquest joves en un món cada cop més globalitzat). La qüestió és que el "conflicte lingüístic" al Canadà ja no existeix. S’ha optat per una separació territorial de les cultures: el francès a fora del Québec està en vies d’extinció i l’anglès al Québec, ídem. Un dels instruments que va promoure aquest procés va ser la llei 101 que establia la prioritat del francès a tots els àmbits (fins i tot als rètols dels negocis privats) i abolia qualsevol discriminació envers els francòfons. La seva aplicació també ha estat intensa durant 30 anys i, el resultat, ha estat que el francès al Canadà té una superviència totalment garantida. Sí, cert, em direu que el Canadà és un estat federal en el qual totes dues llengües són oficials i, per tant, hi ha la CBC en anglès i Radio Canadá en francès (radio i televisió) i al parlament s’hi parlen totes dues llengües, etc. etc. Potser la solució seria que l’Estat espanyol tinguera 4 llengües oficials, 4 canals de tve que es veieren a tot l’estat i 4 RNE en les quatre llengües oficials i etc. etc. Però vaja, m’estic embolicant. Allò que volia dir és que despolititzar la llengua em sembla molt bé, ja estic ben farta que em consideren nacionalista només per parlar-la (les etiquetes són sempre tan limitadores!), però allò que em fa por és que si desmobilitzem les campanyes a favor del català des de les entitats públiques i la societat civil, acabem per no tenir prou força per garantir-ne la supervivència. No m’agradaria que a cada bugada, perdérem un llançol.
No sé que vol dir que la llengua està polititzada, i encara entenc menys que s’hagi de despolititzar. No hi arribo, em sona a trabalenguas. El que passa és que estem minoritzats al nostre propi territori. Del meu record (tinc 49 anys), almenys en les regions més poblades de Catalunya, sempre ha estat més fácil funcionar en castellà que en català. Si cada dia cal ser més conscienciat per funcionar en català, ens polititzem o ens polititzen si voleu, en veure’ns reduits a la categoría de minoria.
Quan vam aconseguir la democracia i l’autonomia la cosa ja estava força malament. Llavors amb l’establiment de la immersió escolar en català i l’aparició de la televisió pública catalana, va haver-hi una inflexió i semblava que la línia anava pujant a poc a poquet. L’aparició posterior de les televisions privades no va ajudar. I va anar-se fent evident que l’ús social del català no acabava de remuntar.
Si bé els textos legals fundacionals de la nova democràcia espanyola donen a la nostra llengua un status legal teòric quasi correcte, almenys en els nostres propis territoris, en la pràctica la mentalitat espanyolista-unitarista va seguir intacta en la xenofòbia inherent al pensament nacional-espanyol i en la ment de la majoria de la nostra pròpia població. (Les situacions que s’han anat fent al llarg de moltes dècades no es giren com una mitja). Mireu a tall d’exemple el cas prou recent de concursants catalanoparlants a Operación Triunfo: Es feia tot el posible per que la seva condició lingüística no es notés. Era com una tara que s’havia de fer perdonar. No em digueu que això no es respira. El pensament polític espanyol (més implícit que explícit) no s’ha obert ni un milímetre, i nosaltres no hem estat capaços d’influir-hi ni d’escampar-ne un de nou.
En aquesta situació precària ens arriba una nova onada d’immigració que troba en el castellà que funciona al carrer el seu vehicle d’integració. Molts immigrats s’interessen per la llengua catalana. Tot i no ser-los imprescindible si que els pot ser interessant per accedir a certes feines, per simpatia o per curiositat intel.lectual. Llavors resulta que la nostra administració de la Generalitat ni tan sols serveix per reeditar els cursets “Digui-Digui” en tota mena de formats, que no costaria tant. L’únic que es fa són cursets presencials que per bona voluntat que hi posin, dificilment poden seguir ja que prou feina tenen per subsistir fent moltes hores malpagades amb una total inestabilitat d’horaris, d’ingressos, etc.
En fí, que si algú en sap la solució sisplau que no sigui tan críptic i ho expliqui de manera aclaridora, i, sobretot, si està al govern que faci coses.
Hola, Xavier
L’entrada d’avui del meu bloc exposa el meu punt de vista sobre el tema. En quant al que comentes tu, dir-te que estic d’acord amb pràcticament tot.
Una abraçada.