Ja deia ahir que em venia molt de gust respondre l’article d’en Josep Pinyol, de manera que m’hi poso. Ho faig en tres entrades diferents perquè tinc problemes per penjar el text. En negreta, les seves paraules:
"Pot ser l’eix central de l’estratègia d’un partit sobiranista arribar al poder si la nació i la institució que vols governar no té el dret a decidir?"Aquesta és la qüestió central de la majoria de retrets que es fan a ERC des de l’independentisme. Hi ha una estratègia rupturista que veuria millor una nova majoria absoluta del PP que provoqués una reacció irada de suports a l’independentisme. No es pot descartar que funcionés i potser tindrem ocasió de comprovar-ho, però si aquesta estratègia fos l’única, quan el PP quedés a l’oposició com ara mateix es desactivaria l’argument. Per tant, no podem perdre de vista una segona estratègia que es pot anomenar possibilista. El mot té mala premsa perquè a tots ens ve al cap el peix al cove convergent, però és una pràctica política freqüent. Possibilisme vol dir que amb 23 diputats no es pot declarar la independència. Sí que es pot convocar un referèndum encara que sàpigues que el perdràs, però de la mateixa manera que així s’obtindria l’aplaudiment de l’independentisme rupturista, hi hauria també una gran campanya de desprestigi. Cal tenir en compte els agents amb capacitat d’influir en l’opinió pública. Aquests agents actuaran en qualsevol cas, però del que es tracta és de desactivar-ne tants arguments com puguem. Seria servir-los l’èxit en safata presentar un independentisme absolutament desentès de l’administració pública i dels ressorts de govern. Cal recordar un cop més que la història ens dóna sovint les respostes a algunes hipòtesis: quan Àngel Colom es va escindir d’ERC per fundar el PI, la major part de l’independentisme va veure més profitós el projecte de Carod perquè, sense perdre de vista l’objectiu nacional de la sobirania, entrava en el joc de la política, feia programa electoral, etc. Aquest és, teòricament, un debat superat. Tanmateix, tenim la sort que s’acaba de presentar un nou partit, el PRC, del qual espero conèixer què farien si governessin Catalunya a banda d’afavorir el procés cap a la independència. Si el PRC aprèn dels errors del PI, potser sí que tindrem un partit independentista que sigui una alternativa en cas que ERC es perdi en el joc encaixista (per utilitzar la terminologia de l’Enric Borràs).
"A partir d’aquesta perspectiva cal analitzar si és útil o no participar en un govern o fer una determinada política d’aliances."
Aquesta anàlisi està més que feta. Les aliances fan falta perquè és molt difícil que un partit passi de l’oposició permanent a la majoria absoluta. Simplement perquè l’experiència de govern és un requisit indispensable per a la majoria de votants. Per participar en un govern i començar a demostrar que les idees que tens les pots transformar en acció executiva, calen aliances. ERC, i tots els partits, és equidistant. Gosaria dir, fins i tot, que en aquestes eleccions ho serà molt més que en les de 2003, perquè aleshores hi havia un factor d’alternança política que predisposava al pacte amb PSC i ICV, cosa que ja no es dóna ara. El 2003, a l’hora de desacreditar ERC, un dels arguments que més es feia servir era que no tenien experiència. Hi havia qui ho deia convençut, sense mala fe, i sense adonar-se que si no se’ls donava una oportunitat sempre acabarien governant els mateixos, amb els mateixos vicis. I també hi havia qui ho deia sense creure-s’ho, amb mala fe, com alguna veu de la patronal. Ara, a les eleccions d’enguay, aquest argument ja no funciona, i això significa que, gràcies a l’aposta per ser al govern, l’independentisme parlamentari ha guanyat credibilitat i legitimitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
S’ha demostrat i encara més aquests mesos i dies passats que, mani qui mani a Madrid, l’espanyolisme segueix a l’alça; si vols hi ha una petita diferència, uns fan de policia bo –i no tots i sempre– i els altres de policia dolent, però no oblidem que ambdós segueixen sent policies…
Els del PSOE, si no existís el PP, se l’inventarien. Així que la "reacció irada de suport a l’independentisme" que veus amb una majoria del PP es produirà igualment, malgrat que manin al Regne d’Espanya les "esquerres".
El dilema de l’entrada en un Govern d’un Estat ideològicament antagònic per part d’un partit no és pas nova sinó que el van tenir tots els partits socialistes quan se’ls invitava a participar en "governs burgesos". Va ser el dilema de tots els partits adherits a la II Internacional socialista entre 1889 i 1914, quan el seu creixement era espectacular i superaven a la majoria de països del 33% dels vots. Tots aquests partits estaven estretament lligats al moviment sindical, amb milions d’afiliats, tenien una ideologia molt ben estructurada, el marxisme, amb un fort suport intel·lectual a les universitats, tenien una organització novedosa en els partits d’aleshores, les seccions locals, moltes de les quals tenien escoles per combatre l’analfabetisme, i editaven centenars de revistes locals i de diaris de més abast. Tot i així es van mantenir al marge dels governs titllats de "burgesos" fins a 1914. Ho van fer amb l’esclat de la I Guerra Mundial i van començar votant els pressupostos de guerra, i després entrant en "governs de salvació nacional".
Des de que l’any 1874, després del fracàs de l’estratègia insurreccional dels "fenians" 59 diputats nacionalistes irlandesos van entrar a la Cambra dels Comuns el dilema de la política d’aliances dels partits nacionalistes ha tingut els mateixos dilemes que els partits antiburgesos. El van tenir el Partit del Congrés de l’Índia, el Partit Quebecois, etc.
Però la gran diferència entre els partits rupturistes i els partits del sistema era que els primers primaven l’arrelament social. Primaven el moviment social, com els sindicats, els mitjans de comunicació propis, les associacions culturals pròpies, la creació intel·lectual, etc. sobre l’acció de govern. Aquesta estava subordinada a l’estratègia i la ideologia a llarg termini.
Els "partits frontissa" com els petits partits italians que es movien entre el Partit Comunista i la Democràcia Cristiana, formant els "pentapartito" i tota mena de geometria variable, són tota una altra cosa. Són partits de "quadres", amb una clientela a l’espera de càrrecs, que necessiten estar al govern a qualsevol preu per a no desaparèixer.
L’actual ERC va néixer a partir d’una jugada política, amb el pacte d’Angel Colom i Josep Lluís Carod Rovira amb Joan Hortalà per ser el número 2 i 3 de la llista al Parlament de Catalunya l’any 1986. Després va venir el Congrés de Lleida i l’arribada de Colom a la Secretaria General d’un partit en el que aquest càrrec tenia un poder omnimode. L’activisme de Colom va permetre el primer salt d’ERC a les eleccions de 1991 i el va convertir en un partit d’agitació i assambleari. Però, malgrat aquest assemblearisme, la direcció va mantenir el seu poder, sobretot la capacitat de "cooptar" les llistes dels càrrecs remunerats. Paral·lelament ERC va estendre la seva organització territorial, centrada, sobretot, en la participació en les eleccions municipals. Tot això s’ha fet en relativament pocs anys i té molt de mèrit, però té, també molts perills. Per exemple s’ha descuidat totalment la implantació sindical. Mentre a Euskadi els sindicats d’obediència basca han desplaçat totalment a CCOO i UGT que eren hegemònics als anys 70, a ERC, Puigcercós i Camil Ros van optar per crear el grup Avalot dins de la UGT a canvi d’uns quants càrrecs remunerats.
Concebir ERC com a "Partit de Govern", mantenint la retòrica independentista, és condemnar-lo a un cul de sac permanent. Porta, inevitablement, a convertir la idea de sobirania o independència a una "marca" política més. Però una "marca" amb una incidència limitada donada la realitat sociològica del nostre país i el sistema de mitjans de comunicació existent.
La història demostra que l’acció política i institucional és incapaç de transformar les mentalitats socials dominants, que és el que necessita el nostre poble per evitar els perills de desaparició que l’amenacen.
Per repetir el que va aconseguir l’esquerra catalana entre 1904 i 1931 (27 anys), és a dir esdevenir hegemònica, electoralment, però també intel·lectualment i en l’associacionisme social, desplaçant el lerrouxisme i la Lliga, es necessita un gran moviment social. (En gran part els problemes de l’esquerra catalana van procedir de no tenir un moviment sindical proper com tenien tots els països europeus industrials). No ho aconseguirà amb la simple continuació de la inèrcia i la rutina política com és l’opció de la direcció actual d’ERC. Tampoc ho aconseguirà l’independentisme aïllat de la realitat social. Però entre la inèrcia política i l’aïllament social hi ha moltes altres opcions
Josep Pinyol i Balasch