Amb el permís dels lectors, m’he pres quatre dies de descans. No ho tenia previst, però divendres i dissabte em va ser impossible trobar un moment per escriure i diumenge, amb la perspectiva d’un país políticament inactiu per Nadal, vaig decidir aprofitar per allargar el descans blocaire. Avui hi torno, potser encara a mig gas, i amb el temps per posar-me mínimament al dia i per continuar comptant els dies que falten per tombar l’any i començar a dir que "Referèndum és democràcia".
Nadal ens ha deixat, enguany, la imatge de Montilla presidint l’homenatge a Macià. Coses de la Presidència. Suposo que no cal recordar que Macià va ser el protagonista d’un episodi històric que fa poc es recordava: els fets de Prats de Molló. Un acte propi d’un separatista, un home amb un perfil clarament contrari a Espanya. I rep l’homenatge de Montilla. Nosaltres ja ho sabem, qui era Macià. Com sabem que va ser un personatge complex, amb llums i ombres com gairebé tothom. Però si algú s’està incorporant al coneixement de la història de Catalunya, deu ser qui encara no en sabia prou, i ho fa amb interès. La història dels Països Catalans, si és una història autocentrada, si no es llegeix amb un ull mirant a Espanya, és una creadora de consciència identitària.
Més sobre el Singular Digital de Jordi Cabré. Resulta que ha fet una enquesta per preguntar a quin líder polític regalaria carbó per Nadal. A banda que a mi, això del carbó, em sona més a Nit de Reis que no pas a Nadal, ves per on en Carod és el més castigat. Té 227 vots carbonífers contra els 7 de Josep Piqué. I jo em pregunto: 1. Quina gràcia té aquesta enquesta? 2. Voleu dir que no dóna més informació dels votants i del diari que no pas dels polítics carbonitzats? És possible que els lectors/votants prefereixin lliurar la seva dosi a Carod abans que a Piqué? Realment l’adversari és en Carod? I, per tant, en Piqué és l’amic? Que s’ho facin mirar. N’hi ha que quan volen fer una foto posen la càmera al revés i surten ells en un primer pla que permet veure les arrugues amb tot detall. És nounat i ja és vell. Més vell que l’anar a peu. L’actitud del diari de Cabré i el seu entorn lector contrasta, si més no, amb l’homenatge que Reixach demana per a Carod Rovira des d’El Debat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
.
El president d’Esquerra i vicepresident del govern s’ha convertit en el polític català més determinant d’aquest començament del segle XXI. El fet d’haver portat ERC a quotes electorals mai vistes des del temps de la república, i el seu discurs renovador i integrador del catalanisme del nou segle XXI, l’han convertit en l’enemic a batre per l’entorn de CiU. El més trist és que els regionalistes catalans i els reaccionaris espanyols coincideixen -lamentablement- en la demonització i criminalització del líder d’Esquerra.
No he trobat comentaris sobre la darrera aprovació, amb el suport de la coalició conservadora CiU, al Congrés de Diputats a la reforma fiscal del govern socialista. Aquesta reforma fiscal suposarà una enorme redistribució de les rendes del treball a Catalunya i a l’estat espanyol. Us recordo que la notícia, espectacular, és que el salari es veurà beneficiat amb una reducció de l’IRPF i que podra suposar en alguns casos de fins a un deixar de pagar sobre 120-150 € a hisenda de mitjana. Però el que no ens explica la notícia és que si això ja no ho paguem amb els impostos directes, qui ho pagarà? Ens haurien d’explicar que tot això ara anirà a càrrec dels impostos indirectes: aquells que graven el consum (benzina, medicaments, alimentació, alcohol, tabac, habitatge, electricitat, …) La qual cosa vol dir que, sense tenir en compte el nivell de renda de cadascú, pagarem no en funció d’allò que cobrem, sinó de quant gastem. La cosa té delicte perquè d’aquesta manera ja no és qui més té més paga i així tenim una m´nimament justa distribució de la riquesa mitjançant els impostos. Ara la cosa serà encara pitjor que la reforma fiscal del govern conservador del PP (amb el suport de CiU). Un exemple: gairebé tothom utilitza el transport o l’energia per a les seves activitats quotidianes. Doncs ara això es veurà gravat amb impostos indirectes. El mateix les classes socials de renda mitjana-alta o alta que els de renda mitjana-baixa o baixa. Amb l’agreujant que els de mitjana- alta o alta encara ho podran fer servir per desgravar en les seves declaracions posteriors perquè ho figuraran com a despeses de vés-a-saber-què, però segur que en sortiran més beneficiats.
Només un detell per no carregar massa l’espés debat: és molt possible que, a falta de números definitius, el 30 % dels contribuents (rendes altes i mitjana-alta) vegin augmentar les seves rendes entre una forquilla del 55 % al 62 % en un periode de cinc anys, mentre que el 70 % de la resta de la població (rendes mitjanes-baixes i baixes) disminueixin del 27 al 30 %. (segons l’estudi de Julio López Díaz: El impacto de la reforma fiscal)
Això és accentuar encara més les desigualtats socials, cosa que a Catalunya va empitjorar moltíssim a l’època del govern conservador espanyol amb el suport de la coalició conservadora catalana CiU. Amb això és fàcil entendre perquè se n’enfoten quan els sobiranistes d’esquerra parlem dela Catalunya Social.