El problema que va crear el MHP Mas en fer pública la seva proposta de manera unilateral va ser considerable. Ja s’ha vist prou que per a algunes persones no n’hi ha cap, de problema, que la proposta de Mas era tan absolutament genial que l’únic que havia de fer Junqueras era dir que sí i ja està. Però a banda d’aquest sector que personalment trobo que no fan cap favor al procés, la resta de persones han pogut valorar pros i contres tant del plantejament de Mas com del de Junqueras , que tots dos en tenen. I després de passar-nos gairebé un mes valorant-los tots dos i pensant quina pot ser la millor fórmula per fer obtenir el màxim suport per exercir la independència, alcem el cap i ens trobem veus que diuen que els polítics ho tenen tot empantanegat, que la gent està cansada. Abans no era així. Abans tot era il·lusió.
Ens hauríem pogut estalviar aquest ambient negatiu que contrasta tant amb el que hem tingut fins fa ben poc? Jo crec que sí. No entraré a valorar ara el canvi de model del 9N, que forma part de tota aquesta història, i em limitaré a la gestió posterior. Vam votar, va ser molt participatiu i, encara que no hagi generat el mandat que havia de generar, va ser un èxit en tota la resta d’aspectes. Al final del camí, la conclusió assumida per tothom és que amb les eines autonòmiques amb què ens limita l’Estat espanyol no ha estat possible que el poble decideixi el futur del país i que cal fer la “consulta definitiva” utilitzant unes eleccions. Es repeteix la situació del 2012: el govern de Mas va voler assumir el mandat del concert econòmic i quan se’n va veure la inviabilitat, es van convocar eleccions per pujar un nivell i iniciar el mandat de decidir el futur del país. Ara es tractava del mateix: com que no ens han deixat decidir el futur del país, tornem a fer unes eleccions per pujar un altre nivell, l’últim, el del mandat per exercir la independència. En lloc de convocar les eleccions sense més, que hauria estat la decisió més escrupolosament democràtica i més consonant amb el seu raonament de dos anys abans, Artur Mas condiciona la convocatòria a la proposta que fa pública de manera unilateral, sense haver-la consensuat abans amb Junqueras. És lògic que algunes veus hagin parlat de xantatge i de segrest. Són termes que potser no hauríem de fer servir si volem ajudar a recuperar un clima de cordialitat, però es pot entendre que moltes persones ho vegin d’aquesta manera.
Els qui estan encantats amb la proposta d’Artur Mas recorren molt a la reivindicació de la unitat, que de fet és un dels principals actius que tenim com a país i que ens ha dut on som. Lògicament, aquesta també ha estat una reclamació de la societat civil a través tant de l’ANC com d’Òmnium i que jo diria que tant CiU com ERC com la CUP com potser algun partit més compartim plenament. En vam donar una bona prova quan vam anunciar la data i la pregunta pel 9 de novembre. El consens i la unitat sempre són més fàcils de destruir que no pas de construir. Per això té molt mèrit que anéssim units en data i pregunta i per això és important que quan cal reconstruir la unitat no se’n faci una interpretació excessivament restrictiva, que en els plantejaments que fem mirem de potenciar allò que ens uneix més fàcilment. També és una forma de generositat.
La voluntat de ser independents uneix CiU, ERC i CUP, que a totes les enquestes publicades fins ara sumen més dels 68 escons que marquen la majoria absoluta. Un punt de partida excel·lent per intentar acabar de sumar tants suports com puguem, doncs. També ens uneix la idea que, passat el 9N, cal fer servir unes eleccions perquè la gent finalment pugui decidir el futur del país. Si aquests dos fets ens uneixen, crec que el millor hauria estat potenciar-los i d’aquesta manera s’hauria mantingut el clima positiu i il·lusionat que havia caracteritzat els darrers mesos. La proposta de Mas va tenir en compte altres elements i al final el concepte d’unitat que va posar damunt la taula va ser més restrictiu. Per a ell, unitat volia dir una única llista. Posteriorment, a força de rumiar-hi, hem vist els inconvenients que pot tenir aquesta interpretació tan restrictiva, que pot ser útil per als convençuts, però que dificultaria acabar de sumar al procés un sector de la població que prioritza la regeneració democràtica i que dubta entre aquesta eina nostra que és la independència i l’eina Podemos que li arriba d’Espanya.
Restrictiva, doncs, en aquest sentit. Mirem de treure tot el suc possible de la unitat que ja tenim i mirem d’utilitzar-la en benefici propi i no llançar-nos-la contra nosaltres mateixos. Afortunadament, Mas va dir que de la seva proposta, malgrat tot, se’n podia parlar. I en aquest punt estem, mirant de refer per segona vegada una unitat que ja teníem i que de sobte, com si no fos prou complicat de mantenir-la, ens han dificultat un nivell més i ens han imposat com a condició. I el bo del cas és que encara ho aconseguirem, sabeu? Ara bé, demà ja farà 50 dies del 9N i potser hauríem de deixar de desfullar la margarida electoral, com diu avui en Toni Soler. De fet, comparteixo l’opinió de Josep Ramoneda que deia que “unes eleccions convocades l’endemà de la prohibició de la consulta tenien una força de resposta que probablement hauria generat una dinàmica molt diferent de la que ha provocat l’allargament dels temps”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!