Marçal Sintes a l’Avui: “No comparteixo la proposta de classificar els catalans en dues
categories, això és, unionistes i independentistes. Una aproximació
d’aquestes característiques no contribuiria a la suma, sinó que
provocaria tensions i divisions, i tampoc no resultaria eficaç, tot al
contrari, per a l’objectiu principalíssim del mateix Carretero, la
independència de Catalunya.“
Aquest rebuig terminològic ha merescut una resposta del biòleg arenyenc Pere Alzina i Bilbeny: “Em sorprèn llegir molts analistes polítics que no els sembla bé la
classificació de la societat catalana en dos grans grups (unionistes i
independentistes) i em sobta encara més que no exposin gairebé cap
motiu per a fonamentar la seva opinió. Només alguns apunten que “no és
prou precisa perquè inclou en un mateix grup -el dels unionistes-
persones amb una ideologia i model d’estat diferent -autonomistes,
centralistes, etc-“. Jo, en canvi, considero que la classificació és,
científicament, impecable i inqüestionable: uns volem ser un estat
lliure com els que ja hi ha pel món (els independentistes) i uns altres
no ho volen pas (els unionistes) o no ho consideren “apropiat per
aquest moment”. Això no obstant, considero que sí que manca en aquest
criteri de classificació de la nostra societat un segon nivell de
concreció. A saber: els unionistes tenen un objectiu comú (continuar a
l’Estat Espanyol) però una metodologia diferent (federalisme asimètric,
autonomisme, etc). O sigui que aquest segon s’hauria de subdividir en
unionistes-autonomistes, unionistes-federalistes,
unionistes-unitaristes, etc. D’aquesta forma es podrien classificar
els diversos col·lectius amb afinitats ideològiques comunes sense que
cap en quedés exclòs.“
Saül Gordillo al seu bloc: “el de Puigcerdà advoca per una cosa simple i estranya alhora. Dinamitar el mapa polític català. Diu,
sense aclarir de quina manera, que Reagrupament és l’única solució. Que
gràcies al seu partit (?) o moviment (?) hi haurà a Catalunya a partir
del 2010 una foto prou definida: unionistes per aquí, independentistes
per allà. I això ho aconseguirà amb Reagrupament i la campanya d’adhesions
que està fent per Internet. (Caldrà veure si l’interessat suport
mediàtic aconseguit fins ara perdurarà, en la mesura que l’invent pot
tocar els interessos de cases grans, sociovergències i status quo diversos. Mentre l’objectiu era fer la punyeta interna a ERC, eren diversos els mitjans que hi jugaven. Veurem a partir d’ara.)“
L’apunt de Saül Gordillo ha rebut més de quaranta comentaris. Potser és cert el que li retreuen alguns del to de menyspreu, però en lloc de reaccionar a la defensiva i amb adjectius com “sectari”, “impresentable”, etc., no estaria malament replantejar algunes coses de l’estratègia comunicativa. I en tot cas ja s’han apuntat alguns dels problemes que caldrà superar si es vol que això tiri endavant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En Marçal Sintes no està d’acord en classificar els catalans en unionistes i independentistes perquè “no contribueix a la suma” i crearia “tensions i divisions”. Es curiós, però es veu que estar classificats en “esquerres” i “dretes” si que contribueix a la suma i no crea ni tensions ni divisions. Deu ser el punt de vista dels unionistes…
Per n’Agustí Colomines és una barbaritat que hi hagi unionistes i independentistes. No cal decantar-se pels “actes heroics i sentimentals” per voler la independència, sinó per la justícia i la racionalitat. Amb tal manera de desqualificar els independentistes, no deu ser que no li agradaria a ell quedar classificat com a unionista?
D’en Saul, estic d’acord que hi ha un to evident de menyspreu en el seu article, però el seu avís de futur silenciament mediàtic per part dels mateixos mitjans que ara li han donat corda podria ser tot un presagi.
El temps de la indefinició ja està arribant al final al Principat, i açò és molt bo. Tant de bo els nous temps arribin prest a la resta de la nació.
No hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure (o poseu qualsevol dèficit sensorial). Això del front Nacional ja ha petat pels aires. De fet Erc ho va pretendre amb la jugada de la incorporació de Pere Esteve a la seva candidatura. Però ja veieu, ni en els temps més foscos de l’assetjament que es va produir a l’època Aznar i el suport de Ciu, mo es va aconseguir pujar el sostre de l’independentisme més enllà del simbolisme habitual. Això ha tocat sostre. Si el sobiranisme no es capaç de seduir els sectors del federalisme i l’autonomisme actuals per incorporar-los al projecte, sempre estarem igual. I això no es fa des de la política frontist, sinó des de l’eix esquerra-dreta. Erc que busqui la manera perquè els altre partits d’esquerra es plantegin que és una opció possible, i R.cat (o qui sigui) que arrossegui a la dreta catalana al tema en qüestió. Si no és així ens passarà com a Euskadi o a Galícia: ara uns, ara els altres. Els indicatius dels països que treballen en aquesta direcció són molt clars: llegiu, analitzeu i veureu que és en aquesta línia que s’està treballant. Apa, siau.
Si no es vòl dividir ni enforntar entre unionistes i independentistes, la qüestió és ben clara és per què volen que sigam tots unionistes encara que siga per defecte.
Seguint la lògica de la cita de Pere Alzina, i amb la intenció de construir el millor argumentari per respondre a totes les trampes discursives dels unionistes, és important que també deixem clar que l’independentisme és tant o més divers que l’unionisme. Hi ha independentistes federalistes (federalistes europeus, és clar, l’únic federalisme contemporani pel qual val la pena lluitar, el federalisme espanyol és un projecte molt arnat, del segle XIX, que ja fa moltes dècades que va fracassar; per cert, no he entès mai perquè ERC no ha assumit mai plenament el federalisme europeu i no ha utilitzat mai aquest argument per superar per l’esquerra el federalisme vetust i arxicaducat del PSC; només recordo un discurs de Carod al parlament fa uns quants anys que va començar amb “som sobiranistes catalans i federalistes europeus”); hi ha independentistes que defensen que Catalunya formi part de la UE, però no són federalistes europeus; hi ha independentistes que voldrien el mateix estatut que Noruega. Per tant, el conjunt dels independentistes també s’hauria de subdividir en com a mínim tres subconjunts: independentistes-eurofederalistes, independentistes-europeistes i independentistes-euroescèptics.