Blog d'en Xavier Mir
Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017
D’acord amb la valoració del Sr. Mas, el Sr. Alfons López Tena seria una persona irresponsable perquè es dedica a anar organitzant consultes, ara a Osona, ara a Olot, ara a Mataró, i per tant va escampant aquest sentiment de frustració entre la gent. Seria el cas de moltes altres persones declaradament independentistes i que militen a CDC com Àngel Colom o com Albert Bardolet, al qual vaig haver de dedicar l’apunt de dimarts passat. Ells lluiten, des de fa molt de temps, perquè CiU aposti finalment i de manera oberta per la independència. Ells treballen des de baix, al carrer, anant a buscar cada nou català o cada vot per a la consulta. Finalment, el que ells demanen es podrà fer realitat quan lliurem les signatures que calen i forcem el Parlament de Catalunya a debatre la IP i a votar si convoquen o no convoquen el referèndum que s’hi demana perquè tothom es pugui expressar. I quan arribi aquell moment, patapam!, CiU hi votarà en contra.
L’Alfons López Tena ens ha ensenyat que no ens hem de deixar perdre per l’estètica, que hem de ser pràctics. Lliçó apresa: a les properes eleccions, ni un sol vot al polític que, confonent la seva immaduresa personal amb la d’un poble que no coneix prou, ens parla del dret de decidir mentre decideix que no estem prou madurs per decidir segons què. La cursa cap a la independència va de debò i ha entrat al tram final. I quan en una cursa apareix un obstacle un no es queda pas embadalit i palplantat sinó que se salta l’obstacle, oi?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo la única solució que veig és una “maragallada” de’n Pasqual. L’ex-President que en el documental de Tv3 El Laberint deia tan tranquil allò que nosaltres volem amb aquestes paraules: No és Espanya.Es Europa.
Una unitat independentista per aturar la duríssima garrotada que ens ha fotut CiU en anunciar-nos el seu vot negatiu a la convocatòria del referèndum des del Parlament i a través d’una Iniciativa Legislativa Popular, resulta del tot impossible sense un contingut polític de fons i una visualització d’un model polític d’Estat de Catalunya a la Unió Europea, d’Estat de la Unió Europea al Món, i la ONU com Estat del Planeta.
La globalització obliga a reorganitzar la Humanitat…
La independència catalana i escocesa, sense cap dubte, impulsen la necessària unitat política d’una Unió europea amb gravíssims dèficits democràtics.
Al mateix temps,hauríem de començar a pensar que més val que Catalunya no obtingui seient a la ONU,perquè 1 veu europea té més pes polític que no pas 29 veus.
La cosa està en bastir el projecte i avançar-nos i dotar-lo de continguts de model social que volem no pas per a nosaltres sinó en quin és el nostre somni com Humans.
El model d’Estat del Benestar a Europa està en un procés delicat. Hi sobra tot el paternalisme estatal sobre els ciutadans al qual administra i hi falta visió global.
Al meu entendre,per exemple,la política linguística de Catalunya hauria de ser suport a l’anglès,més suport a l’anglès i encara més suport a l’anglès.A les empreses,als qui vulguin cobrar l’atur,a l’educació,a la televisió,al cinema i pertot. No ens adonem que els catalans haurem de buscar-nos la vida en altres llocs per menjar calent? No ens adonem que la gravíssima crisi és un canvi en el Món i que la Xina ja no només copien sinó que també inventen? Tenim Ryanair que ens posa a dues hores de qualsevol ciutat d’Europa. En 50 anys,només,Barcelona podrà ser com una barriada de Paris i Paris una barriada de Londres amb trens que circularan a 700kms/hora com el que ja està en construcció al Japó…
El Món avança amb una rapidesa enorme.Enorme.
La falta d’expectatives d’ERC i la gerra d’aigua freda de CiU,fa que sigui necessari un Bloc polític independentista amb els millors homes del país,i que hi posin cara i discurs els Ferrans Requejos,els Cardús,els Xaviers Roigs,i els intel.lectuals que des del liberalisme progressista dotin de contingut l’independentisme,en una nova concepció d’entendre l’Estat,d’entendre l’Administració i d’entendre el servei al país.
No hi havia una conferència d’intele.lectuals i prohoms anunciada???? Només un cop de puny d’alt nivell, pot desfer el tornar enrera amb CiU o tripartits,i començar una nova etapa de reforma Global del sistema des del nostre lloc al Món.
en la infància política. I també els que pensen com ell, temorencs i esperant sempre que uns altres facin el pas endavant per després apuntar-se al carro. Fixats en la infància política, incapaços de prendre decisions que ens facin avançar, créixer com a poble. Hi ha d’haver de tot en aquest món, és clar. Nosaltres tirem del carro, però amb pas ferm i segur, sense riscos innecessaris sinó cercant estratègies per amollar el terreny i fer-lo propici als nostres objectius, que no és qüestió d’esperar que les coses vinguin soles o que altres solucionin els problemes, com fan els infants.
López Tena sol fer declaracions molt bones i encertades. Ell sap que Mas parla en clau electoral i que intenta aconsseguir vots tant independentistes com unionistes. D’aquí la seva ambigüitat. Quan diu: Vull la independència però ara no toca, és evident que intenta arreplegar vots de tot arreu. Més clar, l’aigua. Es la segona part, per entregues, de la cèlebre frase de Pujol: “Catalunya és com Lituania però Espanya no és l’URSS”. Es a dir, l’intent d’acontentar, tothom. Per cert, avui podriem dir que Espanya SI és com l’URSS atès els nivells de democràcia del país veí.
Passades les eleccions, Mas haurà de governar. Aleshores, el percentatge d’independèntistes haurà augmentat encara més. El TC haurà destrossat l’Estatut i, seguríssim, que haurem assistit a noves evidències de que Espanya no té remei. La pressió popular serà més forta que ara. No ho dubtis.
Centrem-nos ara en aconsseguir 1 milió de signatures per la IP i tindrem la independència a la cantonada.
… el darrer post del conpany “dies de fúria.” A partir de la mateixa enquesta de El Periódico, les conclusions són totalment diferents a les de Xavier Mir.
Només uns paràgrafs rellevants:
Més enllà dels resultats electorals que descriu l’enquesta, i que confirmen a CiU com la força política que recull els anhels de canvi de la ciutadania, fins al punt d’acostar aquesta formació a la majoria absoluta, l’enquesta és interessant pel vincle que podem establir entre aquests resultats i altres preguntes que planteja en relació a la independència.
Des d’un punt de vista independentista, l’enquesta és per fer trempar, i molt. Gairebé un 50% dels enquestats pensen que ens cal la independència, concretament hi ha un 48.1% que diuen votarien a favor d’aquesta opció si es plantegés el referèndum. És un dels percentatges més importants que mai ha tingut aquesta opció en una enquesta, i d’això ens n’hem de felicitar tots.
Però l’enquesta ens explica més coses. En relació a si ara és el moment de plantejar aquest referèndum, dos de cada tres catalans consideren que és inoportú, és a dir, que no és el moment. Hi estan en contra? No! Simplement pensen que no és el moment. No és contradictori, és explicatori.
Artur Mas va dir en la doc.sessió de dimarts passat, responent a una pregunta concreta sobre si de guanyar les eleccions plantejaria aquesta legislatura una votació d’aquest tipus, que no. Jo hi era. Em va sobtar la claredat, però el discurs era coherent.
Sí, CiU és, i ho és de fa temps, la força política que recull el major nombre d’adhesions independentistes. Però no tot el votant de CiU és independentista, de fet només un 56.5% del votant convergent es manifesta clarament a favor de la independència. Mentres que un 30% dels seus votants hi està en contra i un 14% no sap què faria.
Què ha de fer CiU? Suicidar-se? Em sembla que no és exigible… Em sembla que CiU interpreta molt adequadament quina és la situació del país, la seva voluntat i, encara més, els seus necessaris equilibris electorals per poder liderar aquesta transició de la Catalunya autonòmica a la Catalunya sobirana.
Aquest és per a mi el principal missatge de la nova CiU, la que Artur Mas explicava a la doc.sessió. Més enllà de si convocaria un referèndum la propera legislatura, el que per a mi és important i rellevant nacionalment, és que el líder de la principal força política catalana, líder a més de la principal força nacionalista, proclamés la fi de l’autonomisme i iniciés el camí a la Catalunya sobirana. Dret a decidir sense límits, va dir en Mas.
Crec que va anar tot l’enllà que pot anar atès el seu electorat, atès que té un electorat que, per ara, es manifesta només en un 56% a favor de la independència. La construcció de la majoria social entronca amb aquesta realitat.
….
En conclusió, Xavier Mir (que mai els votaria) demana a CiU que se suicidi políticament (per patriotisme, naturalment) … i CiU no ho vol fer. Naturalment, en Xavier Mir s’emprenya amb CiU perque no es vol suicidar! És comprensible l’actitut d’en Mir: SI. És raonable o racional: NO.
A La Vanguardia d’avui, ha sortit un petit article que lliga amb això que discutim. A l’e-notícies ho expliquen.
Remarco que, igual que l’article anterior amb uns paràgrafs del blog “diesdefuria”, que el que copio no és la meva opinió, Com abans no parlava en nom de CiU, tampoc ara parlo en nom de Carod.
Només vull demostrar com la situació política actual té moltes i diferents interpretacions i que la interpretació dels “independentistes oficials” com en Xavier Mir no és ni més ni menys versemblant que la de qualsevol altre independentista.
De nou, copio només algun paràgrafs.
———————————
Un estudi elaborat per sectors d’Esquerra afins a Carod-Rovira a partir dels sondejos del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat sembla demostrar que no han estat el pragmatisme i la moderació els que han provocat el declivi electoral d’aquesta formació política, sinó la suposada deriva que ha vingut adoptant ERC a partir de l’estiu del 2006, després el seu rebuig al nou Estatut, segons informa La Vanguardia.
L’estudi parteix d’una constatació: a principis d’aquesta dècada, un sector de l’electorat català que votava el PSC a les eleccions generals ja CiU o ERC a les autonòmiques – 350.000 votants-hauria trobat a Esquerra l’opció idònia, mentre “nacionalista i d’esquerres”, capaç d’aglutinar també a” autonomistes i federalistes “al voltant d’un programa de govern. La prova? Els òptims resultats d’ERC en els comicis catalans del 2003 i en les immediates legislatives del 2004. No obstant això, set anys després, Esquerra no ha aconseguit fidelitzar a aquest electorat, i el seu retrocés – accentuat per l’impacte de la crisi sobre el Govern-sembla conduir als republicans al punt de partida.
La hipòtesi de l’estudi es basa en el contrast entre els successius resultats d’ERC (o les seves expectatives en els sondejos) i els diversos avatars que han esquitxat la peripècia d’Esquerra en els últims set anys. Així, per començar, es destaca que ni el pacte amb el PSC el 2003 ni la participació pragmàtica al Govern van tenir un cost polític immediat per a ERC. La situació es va mantenir estable – amb índexs de fidelitat electoral propers al 75%-fins a la primavera del 2006 (tot i l’excursió de Carod a Perpinyà o el seu posat amb una corona d’espines). El declivi es va produir només a partir del rebuig d’Esquerra al nou Estatut, quan es van imposar les tesis maximalistes. I la prova d’això és que l’octubre del 2006 (veure quadre adjunt) les expectatives electorals d’ERC van caure substancialment i ho van fer a favor de CiU a les catalanes i del PSC a les generals.
———————————
És a dir, segons un sector afí a Carod, ERC perdria representació, per ser massa independentista! I el seu primer error fou votar NO a l’Estatut!
Segons l’enquesta del Periódico, aquest raonament no té solta ni volta, ja que cada cop hi ha més independentistes, però ERC no recull aquests vots.
En canvi, a partir de les dades esmentades de l’enquesta del CEO (on el nombre d’autonomistes i federalistes triplica al d’independentistes), Carod i els seus afins conclouen que els federalistes han baixat del vagó d’ERC. ERC hauria volgut anar massa depressa cap a la independència. Així, aquesta anàlisi del sector de Carod donaria la raó als que diuen no hi ha majoria social per la indepèndencia (tal com diuen en Xavier Vendrell i en Mas).
Qui té raó, doncs? Està madura la independència o no?
Artur Mas i els dirigents de CiU fan el mateix de sempre: canten la mateixa cançoneta una i una altra vegada quan s’acosten les eleccions al Parlament. Insisteixen que això de la independència és un tema molt secundari i que interessa a una minoria (és un partit que busca una gran majoria). Saben que si ara ho plantegen poden perdre uns quants vots, per tant, “ara no toca”. El que sembla mentida és que hi hagi independentistes que els continuïn votant. Conclusió, cal un partit d’aspiració majoritària (o coalició de partits) i que abraci un gran ventall d’actual desencantats amb els partits catalans, que tingui la independència de Catalunya com un dels principals punts del seu projecte electoral. Només així es desbancarà CiU.