Vicent Partal dedica el Mail
Obert d’avui a la decisió de Carod. La seva anàlisi
és, com sempre, rigorosa i lúcida. Si a l’apunt del
matí jo parlava d’intel·ligència, ell parla
d’habilitat. Potser no s’equivoca quan atribueix a Carod el
“protagonisme en la definició d’una estratègia i
d’una política d’aliances que són les que han portat
Esquerra a la crisi en què s’ha sumit”. Sembla evident
que la qüestió de les aliances tindrà un gran pes
en el debat congressual d’Esquerra i aquest blocaire ja ha tingut
ocasió de comprovar-ho.
Ara bé, Partal mateix escriu una altra cosa: “Els crítics
han fet bandera de la crítica contra una política
d’aliances que subordina ERC al PSC.” Això també
és cert. Però cal filar molt prim.
Una cosa són les aliances i una
altra és la subordinació. Si el novembre de 2006
Esquerra hagués optat per Mas, estaríem fent balanç
d’unes altres aliances. Però parlaríem també de
subordinació? Es pot pactar un govern amb el PSC sense que
sembli subordinació? La sensació de subordinació
és inherent a l’acord amb el PSC o és resultat de com
s’ha aplicat i desenvolupat aquest acord? Entre les
nombrosíssimes anàlisis que es poden fer i que s’han
fet sobre els resultats d’Esquerra, ara n’ofereixo una altra: la
pèrdua de suports s’explica per una doble font de desgast: per
dalt, un govern nacionalista Espanyol amb un PSC que li fa de
frontissa; un govern espanyol que sempre ha estat font de desgast i
que sempre ho serà. Ho era quan es mofava de Pujol venent-li
la moto del 15% de l’IRPF als anys noranta, ho era quan li feia
empassar la E a les matrícules, ho ha estat en aquesta
legislatura passada en temes com el repetidor de TV3 i ho serà
sempre.
Per baix, la reacció d’exigència davant d’aquests atacs. Hi ha una part de l’electorat català
que vol lideratges clars i valents i que et retira el suport quan no
estàs a l’alçada de les circumstàncies. Però
aquesta part de l’electorat conviu amb una altra que et deixa en fora
de joc quan fas una aposta valenta, com li va passar a Esquerra quan
demanava el NO a l’Estatut. Aquestes són les dues forces que
actuen de manera més decisiva en l’evolució dels
partits amb reivindicacions nacionals: l’estratègia de desgast
dels governs espanyols funciona perquè saben que existeix
aquesta reacció a Catalunya. Els vots van fugir de CiU quan
van pactar amb el PP i han fugit d’Esquerra quan han fet president
Montilla.
El desànim nacionalista de què
sovint es parla és una barreja de frustracions que obeeix a
objectius molt variats. Uns aspiren al reconeixement de Catalunya,
altres esperen que se’ns respecti, altres frisen per tenir la paella
pel mànec i que uns determinats diputats nacionalistes siguin
decisius per portar Espanya per on volen. Altres volem la
independència. I en la mesura que cap d’aquest objectius és
assolit del tot, la frustració és una amenaça
constant. En aquest context, que Esquerra passés a tenir una
estratègia basada en la unitat nacionalista, que prioritzés
per prescripció congressual un pacte amb CiU encara que aquest
no passés per un referèndum de secessió, seria
entrar en un escenari d’alternatives escasses.
Imaginem que es produeix. Imaginem que
a les properes eleccions al Parlament s’acorda un govern ERC-CiU.
Imaginem que les dues forces que abans comentava continuen actuant,
que el govern espanyol fa alguna jugada provocadora i hàbil
com va fer amb Artur Mas per retallar l’Estatut. Com podrem evitar
una nova frustració? Quina és aleshores l’alternativa?
Quin no és el risc d’una estratègia com aquesta?
Aleshores sí que podríem deixar el nacionalisme, el
sobiranisme i el catalanisme polític en un carreró
sense sortida i a les portes de la minorització parlamentària
que tots i totes volem evitar.
Tenint en compte aquest risc, si el
congrés d’Esquerra es du a terme pensant que cal canviar la
política d’aliances, crec que el debat passa a ser un altre:
anar a l’oposició o no anar-hi. Per sort, les opcions no són
un centenar sinó tres: aliança amb PSC/ICV, aliança
amb CiU o oposició. I aquest no és un debat que es
plantegi només a la militància d’Esquerra sinó
també a votants i simpatitzants.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El problema no és amb qui pactes, si no per a què, no li pots donar el govern a un nacionalista espanyol, si com a mínim no ets capaç ni de treure-li l’aeroport de Reus, o alguna selecció esportiva o plaques de matricules o balances fiscals o, o ,o alguna cosa, però és que el balanç és 0.
Si li dones el govern al regionalista, no li pots demanar res perquè no disposa de competències a l’estat, però el pots collar que si és desiciu ho faci.
El problema és que el tripartit és un invent unica i exclusivament per a matar CiU i ocupar espais de govern, no hi ha res més, i compte sóc d’esquerra.
En Partal està obssessionat i em sap greu perquè perd bona part de la seva credibilitat quan insisteix una i una altra vegada en que ERC l’ha cagada per fer tripartits i pactar amb el PSC. Conec votants d’ERC decebuts amb els tripartits però en conec molt més que haurien engegat ERC a dida si hagués fet president el Mas. Per tant, qualsevol decisió hagués tingut cost electoral. Això ho sap qualsevol que tingui més de 2 amics i parli de política amb tots ells.
Però, a banda de l’eix esquerra-dreta (que per a mi és tant important com el de catalanisme-espanyolisme) em sembla clar que un pacte CiU-ERC hagués provocat una reacció espanyolista furibunda i total (PSOE,PP,PSC,El Periódico, La Vanguardia, El País, El Mundo, etc. etc.) que hagués impedit qualsevol avenç real en alliberament nacional. Total, haguessim tingut un pacte nacionata sense poder fer avenços reals i amb un discurs duríssim per terra, mar i aire que hagués posat la por al cos a la meitat dels ciutadans del país. La metàfora de la Maquinista em sembla magnífica i, encara, ningú l’ha rebatuda amb arguments.
Com s’ha dit per aquí en algun post, el pacte CiU – ERC només es pot fer quan estiguem a l’avant-sala de convocar un referèndum però, abans, seria un suïcidi: no per a ERC o la seva direcció, sinó per al país. I, a vegades alguns ‘sobiranistes’ ho obliden: sense país, no hi ha independència ni punyetes que valguin.
Gràcies Xavier per la feina.
Xavier, t’oblides que en el moment de fer el segon tripartit hi havia la tercera via, entre CiU i el PSC, que és la que demanava més valentia i més sacrifícis. Proposar un acord de mínims que calia complir per pactar amb Esquerra: que si aeroport, que si balances fiscals… El que es considerès fonamental per satisfer mínimament les il·lusions dels que van votar l’opció republicana. Però, és clar, podia passar que ningú no acceptès i que ERC hagués de passar la legislatura a l’oposició. Aquest era el problema, la por a perdre el govern d’alguns, els de més amunt, i la por de perdre el càrrec dels del mig. I què ha passat, que els de baix, els que no tenim ni govern ni àrrec i el que volíem fets, pressió a l’Estat i petits avenços sobiranistes, hem quedat decebuts.
Tant costa entendre això? Hi ha decepció, perquè ERC s’ha diluït en un govern de marcat to espanyolista, que gestiona els recursos però oblida el país, i al qual ERC ha contiduït donant un cert toc catalanista que ha acabat fent bo un anticatalanista reconegut, Montilla.
No t’obsessionis tant si s’havia de pactar amb uns o amb els altres, el que calia era ser ERC fins al final, amb qui fos o com fos, això és el que ens fa forts. Tanta teoria, tantes estratègies i el llegir acaba fent perdre l’escriure.
Partal té tota la raó. El pacte amb el PSC és antinatura mentre a Madrid també governin els socialistes. Fa que al govern català hagin de conviure la visió independentista d’ERC amb l’espanyola del PSC que se sent molt pressionat pel PSOE i els interessos d’Estat de Zapatero. El resultat és que Montilla obliga a hissar la bandera espanyola a Puigcercós i de mica en mica va imposant la seva dinàmica. Res d’això no succeiria si Rajoy presidís el govern espanyol, però aquest no és el cas, i per tant el pacte entre ERC i el partit que governa a l’Estat del qual els independentistes volem marxar és antinatura. Ha quedat demostrat que el govern només aguanta perquè ERC es porta bé, és a dir que deixa de plantejar al govern el sobiranisme, però aleshores l’electorat no entèn que carai fem al govern.
Mentre governi el PSOE el més astut seria fer un pacte amb CiU, amb govern paritari. No em crec en absolut els qui parlen d’una possible fagocitació per part de CiU recordant el cas de la primera legislatura amb l’ERC de Barrera. Com poden comparar l’ERC dels 80, envellida i sense cap projecte propi, amb la que va venir després als 90? No hem de ser tan porucs ni creure’ns l’argumentari del senyor Zaragoza perquè sí. Però si el més jove de l’ERC dels 80 era el senyor Barrera! El miracle és que el partit no desparegués del tot en aquelles circumstàncies. No tindria res a veure ara. I saben que passaria amb els maragallistes, davant un PSC fent oposició amb el PP i vivint només de la Moncloa? Doncs que se n’anirien fàcilment a ERC si se’ls tracta amb l’atenció merescuda.
Pensem-hi sisplau, crec que és el millor per ERC i pel país.
Les tres opcions que dones al final, crec que es podria resumir en dues. Un objectiu clar cap al dret a decidir, qui el vol assumir s’hi pot pactar i qui no, no hi ha pacte i si es necessari a l’oposició però sense contradiccions i el discurs clar. El problema no es el tripartit sino el tipus de pacte invisible que s’ha establert sense cap pacte visible per avançar cap a la sobirania.
Albert Cortés