Recordeu el dia que us vau emancipar
dels pares. O, si queda massa lluny en el temps, recordeu el darrer
trasllat. Si no, penseu en qualsevol exeperiència comparable.
Situeu-vos mentalment en el moment de fer i moure caixes plenes de
coses. Sabeu on voleu anar. Sabeu on no voleu tornar, però
durant uns dies potser no sou ni a un lloc ni a l’altre. Aquest és,
potser, l’estat anímic electoral del país. Fa quatre
anys l’independentisme tenia una expressió política
contundent. Tan contundent, que ERC va fer els millors resultats. És
ben inèdit que un partit independentista obtingui més
vots a les eleccions del parlament de país del qual vol marxar
que no pas en les del propi. Però allà culminaven
diverses coses.
Després de la progressiva
descriminalització i expansió social de
l’independentisme, ERC va generar simpaties perquè era un
partit diferent, sense corrupció, amb un projecte polític
no autonomista, amb un suport social en augment. Malgrat que molts
encara intenten presentar l’intent de diàleg de Carod amb ETA
com un error, els vots van avalar-lo. Amb els 23 escons al Parlament
el 2003 i els 8 diputats al Congrés el 2004, ERC es plantava
com a tercera força política, trencava el bipartidisme
i encetava una nova etapa en la política catalana. La feliç
nova realitat, però, establia nous reptes i nous riscos, i la
crisi de creixement era tan previsible que gairebé era
necessària. ERC va optar per formar govern amb el PSC, cosa
que posava en peu de guerra el sector de militants, votants i
simpatitzants més reticents a aquesta opció.
Va venir l’expulsió del govern
de la mà d’un Pasqual Maragall que se n’ha rentat les mans. Va
ser una expulsió injusta i incomprensible. Si les eleccions
haguessin vingut abans de l’Estatut, com hauria estat lògic,
segurament ERC hauria tornat a capitalitzar el vot de protesta. Però
Maragall, que posteriorment ha renegat de l’Estatut i del PSC fins a
demanar el vot en blanc, no ha demanat perdó a Esquerra per
aquella expulsió injustificada. El cas és que va
arribar el referèndum de l’Estatut i aquí va començar
el divorci. La societat civil es va mobilitzar ara fa dos anys pel
dret de decidir. Una part important de la població començava
a pressionar perquè se superés el marc estatutari.
Aquesta pressió ja no en tenia prou amb un partit que toqués
els nassos seguint les regles del joc. Començava a exigir
gestos valents, trencar de debò les regles del joc.
L’independentisme, fins aleshores
impulsat per ERC, començava a tenir vida pròpia. Fins
aleshores, la naturalesa de l’agenda i del debat que menaven aquest
procés feia possible que ERC la liderés, però
quan el fenomen va créixer, quan l’independentisme va començar
a articular-se transversalment i a expressar-se amb un llenguatge de
desobediència, el resultat del referèndum de l’Estatut
va erigir-se en la millor traducció de la nova etapa que
encetava el procés. Els nuclis més polititzats
rebutjaven l’Estatut per dignitat, però a l’hora de la veritat
tots els vots compten i ERC va patir els primers símptomes de
la crisi de creixement: la diversificació. Un sector passava
d’anar a votar un miserable Estatut perquè volien un estat; un
altre votava nul en senyal de rebuig; un altre votava NO; però
encara una altra part, que no veia clar quina alternativa hi hauria
si es rebutjava allò, va tirar pel dret per oblidar el tema.
Les eleccions al Parlament a finals de
2006 reflectien aquella crisi de creixement, de manera que ERC
aturava l’ascens com a conseqüència del desgast al qual
havia estat sotmesa en el procés de l’Estatut i per efecte de
la pèrdua temporal de l’equidistància en el període
2003-2006. La reedició de l’acord amb PSC i ICV va acabar
provocant més crítiques per part d’aquells que haurien
preferit que ERC restés a l’oposició o que pactés
amb CiU, de manera que quan van arribar les municipals moltes
persones independentistes van optar per l’abstenció o per les
CUP.
En aquestes circumstàncies, amb
un sector que troba a faltar l’etapa en què ERC no havia de
pactar amb ningú perquè no governava, el partit
s’enfronta ara a les eleccions que menys engresquen. Totes les
variables li són ara adverses. ERC és un partit que ha
nascut i existeix per no haver de presentar-se a unes eleccions
espanyoles, però només farà aquest pas quan se
senti recolzada per una bona base electoral. Paradoxalment, però,
la majoria de persones no pensen tant en clau de partit com en clau
de moviment a causa de la creixent transversalitat, i no se senten
cridades a intentar col·locar diputats independentistes al
parlament espanyol. En aquest sentit, són unes eleccions ben
estranyes.
Sigui quin sigui el resultat final per
a Esquerra, amb aquestes eleccions es tancarà el període
de recessió. Aquesta primavera quedaran fixades les variables
que marcaran la política catalana fins al novembre de 2010.
Ens havíem quedat a mig camí, se’ns havia allargat el
trasllat, però després d’un temps d’angoixa i de
canvis, l’horitzó es torna a perfilar i hi anem de manera
implacable.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A veure, després de les eleccions del 2003, ERC va generar per una banda entusiasme i per l’altra respecte. L’entusiasme s’ha anat desinflant lentament des de llavors. Pel que fa al respecte que va provocar als sectors espanyolistes, que mai s’havien pres seriosament les possibilitats reals del catalanisme, va durar dos telenotícies.
No pot ser que un partit independentista es presenti a unes eleccions espanyoles per “collar en Zapatero i el PSOE”, com encara avui ha dit en Carod-Rovira. ERC ha de trencar definitivament amb l’autonomisme. Per a un independentista no hauria de tenir cap mena d’interès desplegar Estatutets d’autonomia. El que ens cal és una ERC ambiciosa que marqui l’agenda política catalana amb la presentació d’un full de ruta que ens permeti exercir el dret a l’autodeterminació com més aviat millor. El 2014, per exemple. Tot el que no sigui això és marejar la perdiu i enganyar els ciutadans amb boniques proclames independentistes que se les acaba emportant el vent.
El que ens hauríem de preguntar -tots els independentistes i sobretot els i les militants d’ERC- és si la direcció actual del partit té la capacitat, l’ambició i (sobretot) la credibilitat necessàries per tirar endavant una tasca tan complexa.
Tot és molt més senzill. Es resumeix en dues paraules: Coherència i credibilitat.
Coherència: Tú no pots dir: “Espanya se’ns pixa des de fa 300 anys” per una banda i governar i anar de bracet al Senat amb els pixaners per l’altra. Votar ERC a BCN és, directament, votar al PSOE. Tú no pots dir que creus en els Països Catalans i mirar cap una altra banda quan el teu soci fa una maniobra que deixa el camí lliure al PP per tancar TV3 a València. Ja ho hem oblidat? Jo no. Per què l’església ha perdut suport popular? Per què diu una cosa i en fa una altra. ERC, perdò, Esquerra, fa el mateix.
Credibilitat: Tú no pot dir que vols robar espai al PSC a l’esquerra i després demanar un debat cara a cara amb CiU. No pot ser que cridis “Mans Netes” i callis davant les maniobres intimidatories del PSC-PSOE per control.lar els mitjans de comunicació o donis suport a Corbacho a la Diputació o entris a la Diputació i t’augmentis el sou de foma escandalosa. No pots dir: “Fora peatges” i, després que “La Caixa” et perdoni un crèdit, oblidar el tema. No pot ser que et fotin fora d’una patada del govern i tardis un dia a pactar amb el partit que et va fotre al carrer. No pot ser que reconeguis que has donat “suport gratis total” a tres pressupostos espanyols lesius per Catalunya i vulguis que et cregui quan ara dius que els collaràs. No pot ser que donguis suport a una llei (molt ben anomenada de Dependència) que envaeix competències. No pot ser que critiqiuis l’Estatut i donguis suport a la primera persona que, el 31-S, ja va dir que esmenaria l’Estatut al Congrés espanyol. No pot ser que donguis suport per ser president de Catalunya a un EX-MINISTRE d’Espanya. No pot ser que siguis independentista i facis tot això. Això ho faria un SOCIALISTA, no un INDEPENDENTISTA.
Com no hi hagi una bona neteja, qui es creurà a Carod o a Puigcercós, quan diguin: “feu-me confiança”? Jo, i molts com jo, no. Ja no. El temps dels xecs en blanc s’ha acabat.
L’altre problema amb el que haurà de lluitar ERC en un futur és que quedarà la sensació que són mals gestors. No dics que ho siguin, si més no, no són pitjors que el PSC-PSOE o els d’ICV, però en conjunt, el seu nom quedarà associat al desgavell dels darrers anys. Quan es parli de les apagades, dels esvorancs o de la fuita d’aigua, es recordarà que governava el Tripartit. De fet, només cal veure que, sobretot en el segon Tripartit, ERC ha gestionat conselleries de segon ordre, intentant no cremar-se massa.
Xavier, has fet un bon anàlisi d’ERC com a expressió del moviment independentista però caus en un biaix important. Els 650.000 vots de les generals de fa quatre anys no van votar ERC en clau independentista i molts dels 500.000 del 2003 tampoc. Només cal sortir al carrer (fora dels blocs i dels forums digitals) per veure la gran quantitat de gent que està dubtant entre votar ERC o el PSOE, per un tema de vot util.
La logica independentista no és la base principal d’una bona part de l’electorat d’ERC. Ens hem passat debaten mesos sobre si els teòrics independentistes votarien en blanc o nul… i al final votaran al PSOE. Almenys així ho indiquen les enquestes…
Crec que en les eleccions de fa 4 anys ERC no va capitalitzar el vot independentista, sinó el vot de la protesta, el vot de càstig. Sobretot després que el PP l’intentès identificar amb el terrorisme i amb tots els mals. Per això una corrent de simpatia li va ser propícia i també molts anti-sistema li van donar el seu vot.
Avui, superada aquesta fase i vist que el PP no pot aconseguir la majoria, és molt provable que els vots anti-elquèsigui se’ls endugui l’abstenció, el vot en blanc o el nul. Crec un error d’anàlisi indetificar el vot d’ERC de fa quatre anys amb el vot independentista. Com diu el company en un altre comentari: si sortim del món virtual dels blogs i fòrums, veurem com ERC no ha despertat cap més simpatia que la de saber que votant-la feies fotre el PP. Per això el fet d’aconseguir mantenir grup parlamentari ja sarè un resultat acceptable, sense ser bo.
El que no sé, Xavier, és en què et bases per dir que “amb aquestes eleccions es tancarà el període de recessió” d’ERC. No ho qüestiono, només vull saber en quines dades objectives et bases. Altrament és un brindis al sol. I deixa’m dir-te que tan de bo, i que voldria que ERC realment fos el partit de l’esquerra a Catalunya, però no tinc bases per poder predir que a partir d’ara comença la remuntada. Les tens tu?