Ja que els de l’AIA han decidit nominar-me com a arenyenc de l’any, i per si algú que no havia visitat mai el bloc es decideix a entrar-hi ara per saber de què va això de la campanya, aprofito per fer un article de resum de tot plegat.
La cosa va començar amb aquest article del 25 de juliol ("Jo vull un estat propi"), el dia en què es va saber quin cost havia tingut per a les nostres butxaques el bloc del president Maragall. Alguns lectors van deixar comentaris amb mostres de suport, però hi havia les vacances d’agost pel mig i poc més podia fer a banda d’esperar que arribés el dia proposat. La idea havia arribat a alguns blocaires i entre les primeres reaccions fora del meu bloc hi havia, per exemple, la de Salvador Molins, però no semblava que hagués de passar de mitja dotzena de blocs. Per això vaig continuar publicant els meus articles en funció de l’actualitat política, cada dia fins al 30 de juliol, dia en què coincidint amb les 5.000 visites em vaig prendre unes vacances. El 16 d’agost vaig reprendre l’activitat blocaire, però no va ser fins al dia 21 que em vaig decidir a reprendre el fil de manera més formal, potser, amb la "Crida a la blogosfera sobiranista", un article que fins ara han llegit 2.927 persones i al qual s’han fet 132 comentaris. Poca broma. Allà va començar tot.
Però segurament tot plegat hauria passat força desapercebut si no fos perquè el dia 25 el periodista blocaire de referència Saül Gordillo, que fins aleshores no havia fet cap referència al meu discret bloc, va escriure sobre la proposta i sobre el seguiment que estava tenint. Gordillo és llegit per moltes persones, i això es va notar de seguida. La difusió de la campanya va fer un salt qualitatiu. Per això l’article d’aquell dia es deia "El periodista Saül Gordillo beneeix la campanya per un estat propi". La proposta ja era notícia per al principal blocaire, i això feia pensar que el proper pas era sortir de l’àmbit dels blocs, ampliar la difusió de la campanya a altres mitjans digitals. Aquell mateix dia, però, E-notícies se’n feia ressò, cosa que accelerava el procés. Arribava el cap de setmana i la crida continuava rebent visites. El dissabte 26 vaig fer un balanç eufòric dels cinc primers dies de difusió; diumenge 27 escrivia "A l’equador de l’estat propi"; i dilluns començava la segona setmana de difusió adreçant la crida a personalitats mediàtiques que poguessin donar-hi més projecció. I just l’endemà van venir dues empentes decisives: Vilaweb en feia notícia de portada en l’edició nacional i Víctor Alexandre s’hi afegia ("Sortim de la blogosfera gràcies a Vilaweb i Víctor Alexandre ens acompanya").
La notícia de Vilaweb del 29 de setembre va ser l’impuls definitiu. Aquella proposta del 25 de juliol, recuperada en forma de crida a la blogosfera sobiranista el dia 21, s’havia convertit en una campanya amb totes les de la llei. L’endemà, 30 d’agost, el mateix Saül Gordillo en parla en un article al diari El Punt, cosa que significa la sortida de l’àmbit virtual i l’entrada de la campanya en la lletra impresa ("Jo també vull un estat propi" arriba a la premsa). En els dies següents continuaven arribant les adhesions a través de comentaris a l’article de la crida o als que havia anat escrivint posteriorment. La llista d’enllaços creixia i creixia. I jo mirava d’anar-ne fent la crònica a través del bloc amb els apunts dels dies 31 d’agost, 1 de setembre, i 2 de setembre. Cada dia escrivia un article, però diumenge dia 3 en vaig escriure dos. Després d’haver escrit que "Jo també vull un estat propi arrenca aquesta mitjanit", les darreres hores anteriors a l’inici efectiu de la campanya vaig llegir al bloc de l’exconsellera Carme Laura Gil que ella també s’hi afegia i em va semblar que era una última hora prou destacable.
Tot estava a punt per començar i ho vaig plantejar com si fóssim davant d’un inici de campanya electoral amb la penjada simbòlica del primer cartell a mitjanit. Si aneu a l’arxiu general dels blocs de Vilaweb i poseu com a data el 4 de setembre de 2006 podreu veure com va arrencar la campanya. Si ho feu, però, veureu que el primer article que apareix és el darrer d’aquell dia. Aneu a cercar-ne l’inici i us podreu fer una idea de com es va viure el pas del dia 3 al dia 4. Personalment, no vivia una nit com aquella potser des que era un nen i esperava els reis d’orient.
Al punt exacte de la mitjanit, a les 00.00, queia el primer (tot i que altres blocaires ja s’havien avançat uns minuts o unes hores a emprar el títol proposat en els seus articles), i no vaig ser jo sinó l’Oriol Amorós. Gairebé de manera simultània, però, penjava el seu article seguint la crida Joan Josep Isern (Totxanes, totxos i maons). El meu va arribar en tercer lloc. Tot seguit, Joan Puig (Ni vent ni gent), Miquel Roman, Jordi Colomer (Doi), Saül Gordillo, Pep Giménez (Escudella i altres plats en extinció), Xavi Roman (Notícia de Barcelona Vella), Jordi Borda (Més que un bloc), Isaac Peraire, Jaume Ortí (Temps d’incertesa, com tots), Marc Roca (Marcús), etc., etc. Això, a Vilaweb. Però altres blocaires també van seguir la campanya des dels seus blocs a blogger, blocat i altres.
Al llarg del dia van anar sortint articles encapçalats pel títol proposat, però la sorpresa va venir dimarts dia 5 quan l’Avui publicava l’article diari d’Isabel Clara Simó amb el títol de la campanya. Mentre transcorria aquella campanya, al llarg de la setmana va venir la part mediàtica: l’entrevista a Vilaweb TV, la de La Malla Ràdio, etc. A la dreta del bloc, entre els enllaços, hi ha un apartat en què, sota el títol de "Ressò i conseqüències de la campanya per un estat propi", hi podeu trobar algun exemple més de l’abast que tot plegat va acabar tenint.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!