El passat 15 de novembre La Violeta de Gràcia i la bona gent dels del Fòrum Narcís Monturiol ens vam vestir de poesia. El Poeta roig ens va oferir un recital amb un conjunt de poemes socials que posen èmfasi en la denúncia, el malestar, la reivindicació, la lluita, les lluites socials i polítiques. Un viatge vital des de la seva infantesa, aquella memòria viva roja de tants anys, fins a temes i etapes més actuals.
El poeta roig va impregnar de roig intens l’escenari. Va descarregar durant 45 minuts part de la seva bateria de versos punyents i emotius sobre diverses temàtiques socials. Va ser una vetllada agradable i plena de sentiment social.
Com va dir el poeta, avui en dia, ahir i sempre, una necessitat ineludible, la poesia social o de revolta. I com va comentar-li un dels assistents al final de l’acte, el poeta va fer digne el seu nom: Fidel, fidel a tants combats que anem fent.
Us adjuntem un parell de poemes que ens va llegir el poeta, prou representatius de la bastida d’una, unes revoltes que ja han trucat a les portes de casa nostra (si és que hi ha cases d’ algú, clar).
Plou plom
Comencen per fortificar amb fil ferrada
la unitat del tot poderós
i acaba plovent plom al perímetre esquerre
on habiten les alegries.
Quan la teulada s’esfondra,
i quan el gos plora,
i quan la veu grinyola,
i quan uns policies venen a casa
per desnonar-te i fotre’t al carrer…
Llavors…, no és que hagis begut oli,
és que t’han expulsat d’aquesta vida.
I prou lleis que ho saben i no cauen.
Avui només cau… la pluja.
Octubre de 2012
Nous rius
“Oscuros cauces” (P.Neruda)
Aixoplugats sota la volta,
vam creuar més enllà del pas zebra
fosques lleres desbordades,
Però l’imperi de l’aigua negava
qualsevol bloqueig mínimament establert.
Canvis que per fi es noten.
Aixoplugats sobre les faldilles d’un petit turó,
ens movíem com molins juganers,
jugàvem a viatges, desenrunàvem versos
apilats a la deixalleria del poble.
Ens donàvem les mans i cantàvem sota la pluja.
Ens esquitxàvem i rèiem; ja no tan aixoplugats.
La pluja duia aires nous, els núvols ens somreien.
Vas percebre els meus llavis
i jo els teus regalims rebels.
Feia temps que tot estava canviant.
Només però un instant i… ruptura.
Naixien nous rius
i el nostre davallava com un bram,
com una proclama de revolta executable.
Els salt d’aigua no parava.
Ens vam obrir a la vida.
Setembre de 2016.
———
Fidel Picó;
22 de novembre de 2016.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!