Corria el mes d’abril de 2015 i vaig assistir a Sant Andreu (concretament al Centre Social l’Harmonia) al recital de poesia i música que van fer la poetessa Sònia Moll i el cantautor Feliu Ventura. Em van captivar. Sobretot ell quan, guitarra en mà, es posà a tocar la mítica “A Desalambrar” del no menys
“…la mejor poesía és el verbo hecho tango.” J.Gil de Biedma La bona poesia és la que posa el cap a les clavegueres; la que balla amb l’aigua dels rius més tèrbols. La que baixa les escales de dos en dos i surt al carrer. La que posa les estovalles vermelles per afiançar
Hidrata’m. Salva’m de les urpes d’aquest món. Hidrata’m. Esquitxa’m. Que la lluna il.lumini el toll. Que el riu desplegui tot el teu somriure. Que em facis la boca aigua i que la saliva de plata sigui tot vitamines de totes les lletres. Que els remolins no enfonsin els meus ullls. Mulla’m. Hidrata’m. Aixopluga’m. No encenguis
Arreu dins meu, esclata el somni roig com una detonació sostenible. Erupció imperfecte primer, metralla d’utopies fragmentades esquitxa murs de dissidència; però tanta clandestinitat a voltes fa mal. La pell de l’aigua eixampla cercles fins el no-res, com desitjos que finalment se’n van. I la pedra jau al fons com una esperança seriosament qüestionada. Però
No va acabar de ser la meva, la nostra revolució, però és indubtable que ens ha deixat una petjada inesborrable. El meu nom, el que em van posar els pares, un fidel exemple. Aquest poema intenta copsar-ho: I Sagna la memòria a les cases dels relativament pobres. Es corquen graons de marbre i davant
El passat 15 de novembre La Violeta de Gràcia i la bona gent dels del Fòrum Narcís Monturiol ens vam vestir de poesia. El Poeta roig ens va oferir un recital amb un conjunt de poemes socials que posen èmfasi en la denúncia, el malestar, la reivindicació, la lluita, les lluites socials i polítiques.
Vianants líquids; regalims de suor. Al final, un rastre de sequera: xaragalls omplint els nostres camins com escletxes de somnis exhaurits. I a l’ombra d’un estiu, xop de melangia, altre cop gotims de pluja. Altre cop desig de rius davallant pels nostres gorgs. Som això: afamats vianants líquids supurant, bevent el vi de la nit
Multitud de zulús, bevent suc, intentaven aterrar a Bikini. Era difícil seguir el fil del camí fins el límit. Tradicionalment, el vent dolent era el Ponent. Un fort Migjorn però, segons el gros mitjó del camp d’aviació de l’atol·ló, feia trontollar l’aeroplà. Era clar … i català. Padrí Guiriguet. A Paul Verlaine, amb distància