Fòrum Narcís Monturiol

Aquesta situació on cada any és igual, o molt semblant, a l’anterior i al següent, en diem “estat estacionari”. La barca pesca 300 dies i captura 3 tones de peix groc. D’aquests 300 dies de barca en direm “esforç de pesca”. Per la captura conservarem el nom de “captura”. Afegirem ara un altre concepte: la “població” o “biomassa”. El peix groc capturat pertany a una població salvatge els individus de la qual neixen, creixen, es reprodueixen i moren, alguns d’ells pescats per la nostra barca. Aquesta població té una biomassa, que és la quantitat de quilos de peix groc que viu en aquesta porció de mar. Podem imaginar que, quan no hi havia pesca, aquesta biomassa era més o menys estable a un nivell màxim. Aquesta “biomassa màxima” de la població no pescada, es coneix com a “capacitat de càrrega” del medi. En l’exemple anterior, si considerem que la capacitat de càrrega és molt superior (2 ó 3 ordres de magnitud) a la captura, per exemple entre 300 i 3000 tones, la pesca afecta una part molt petita de la població i, per tant, tindrà poc impacte. Així doncs, la biomassa sotmesa a un esforç de 300 dies d’una barca en estat estacionari, serà molt propera a la capacitat de càrrega, tot i que una mica inferior, per l’efecte de la pesca.

En l’estat estacionari, l’esforç de pesca es manté constant, la captura i la biomassa, més o menys també. Diem “més o menys” perquè tant la captura com la biomassa no només depenen de l’esforç sinó també de l’estat de la natura, i no tots els anys són exactament iguals. És a dir, en estat estacionari, la captura i la biomassa són funció de l’esforç. En el nostre cas, la captura és molt petita en relació a la capacitat de càrrega i, per tant, la biomassa es mantindrà més o menys a nivells molt alts però un xic inferiors a la capacitat de càrrega.

Suposem ara que aquest poble decideix consumir més peix groc (hi ha més pobladors, o tenen més ganes o necessitat de menjar peix) i, en conseqüència decideixen armar una altra barca, idèntica a l’anterior, per a capturar més peix groc. Aleshores l’esforç de pesca serà de 2 barques pescant 300 dies, o l’equivalent de 600 dies·barca. Hem, doncs, duplicat l’esforç de pesca. Imaginem que ens mantenim així una colla d’anys. Probablement ara estarem pescant al voltant de 6 tones per any (la biomassa encara és molt superior a la captura) o potser un xic menys, perquè la biomassa en estat estacionari a un esforç de 600 serà inferior a la biomassa en estat estacionari a un esforç de 300.

Necessitem estar una “colla d’anys” després de l’augment d’esforç perquè en afegir una barca ja no estarem en estat estacionari, i la “colla d’anys” ens servirà per a arribar-hi.

És fàcil imaginar què passarà si anem afegint barques (esperant cada vegada una “colla d’anys”, naturalment). La duplicació de l’esforç de pesca pot duplicar la captura quan l’esforç, i la captura, són petits respecte la biomassa que hi ha a la mar en estat estacionari amb la pesca. Però és clar que quan la captura sigui significativa respecte la biomassa, i aquesta, doncs, estigui significativament minvada degut a la pesca, la duplicació de l’esforç potser podrà augmentar la captura, però no doblar-la.

Portem l’exemple al límit. I suposem que el nombre de barques que pesquen és tan gros que es captura gairebé tota la biomassa. Quan estem a aquest nivell, o a les seves immediacions, sembla clar que l’augment de l’esforç no solament no provocarà un augment de la captura sinó que fins i tot en capturarem menys, ja no tenim més biomassa.

Si en esforços petits la captura és baixa, però creixent, i amb esforços molt grans torna a ser baixa, vol dir que hi ha esforços mitjans que tindrem captures més o menys elevades respecte els extrems. A cada esforç li correspon una captura sostenible, i suposem que hi ha un esforç determinat pel qual la captura sostenible és màxima. Aquesta captura és el “rendiment màxim sostenible”, o MSY. L’esforç corresponent l’anomenem esforç_MSY i la biomassa corresponent biomassa_MSY. Sempre estem parlant en estat estacionari.

Aquesta és doncs, la definició de MSY, però amb això no hem exhaurit encara el tema. Hi ha encara molt per precisar i detallar.

En primer lloc si ens trobem a la part creixent, amb esforços baixos, augmentant l’esforç obtindrem més captura, mentre que a esforços superiors al del MSY trobem el contrari. En el primer cas estem “subexplotant” el recurs, en el segon el “sobreexplotem”. Això és pesquem per sota o per sobre l’òptim, respectivament.

Tot això es basa en el creixement de la població en un espai limitat. Quan dic creixement em refereixo al canvi de biomassa (també es podria fer servir el nombre d’individus) amb el temps, això inclou els individus que neixen, la biomassa que s’afegeix pel creixement individual i la biomassa que desapareix per mortalitat. Si la biomassa és petita el seu creixement també ho és, perquè hi ha pocs individus que es reprodueixen. Quan la biomassa és molt gran, quan està prop de la capacitat de càrrega, el creixement també és petit perquè no n’hi caben més, no hi ha espai ni aliment per tothom. Si la biomassa és zero el creixement lògicament també és zero, no hi ha res. Si la biomassa coincideix amb la capacitat de càrrega, el creixement és zero perquè no podem afegir biomassa, només s’incrementa l’equivalent a la quantitat que mor. Però hi ha una situació intermèdia, quan hi ha una bona quantitat de biomassa, però que encara està lluny de la capacitat de càrrega que el creixement és força important. Si som prou llestos per pescar justament una quantitat de peix que coincideix amb la del creixement, ni més ni menys, podrem mantenir la població a un nivell de biomassa inferior a la capacitat de càrrega d’una manera estacionaria, i anar capturant el creixement que es produeixi. Això ho podem fer tant quan la biomassa és molt alta o molt baixa i, doncs, el creixement és petit, i també quan la biomassa és a nivells mitjans i el creixement és gran. En els models més senzills la biomassa que genera el màxim creixement correspon a la meitat de la capacitat de càrrega, aquest és doncs el punt on es troba el MSY, amb “S” de sostenible, perquè estem en estat estacionari i podem continuar indefinidament igual al llarg del temps, i “M” de màxim, perquè de totes les posicions sostenibles, només n’hi ha una, justament aquesta, on el rendiment és màxim.

El creixement pot ser més o menys ràpid segons les espècies. La capacitat de càrrega també canvia d’una espècie a una altra. Aquests dos conceptes s’anomenen paràmetres i tenen un valor numèric, diferent per cada espècie. La capacitat de càrrega té unitats de biomassa. Al capdavall és una “biomassa màxima possible” i per tant es pot expressar en quilos o tones. La unitat del paràmetre de creixement és la inversa del temps (normalment s’assumeix 1 any com a unitat de temps).

Gairebé tenim el model a punt però encara ens falta el darrer paràmetre. Quan hem introduït la pesca ens hem referit al concepte,”esforç de pesca”. Trobem que la captura és proporcional a l’esforç i també a la biomassa. Com més alts són, més captura hi ha. Però per relacionar-los ens cal un factor de proporcionalitat, i aquest és el tercer paràmetre, que es coneix amb el nom de “capturabilitat”. La captura serà doncs, el producte de la biomassa, per l’esforç i per la capturabilitat, i amb aquest paràmetre s’aconsegueix que les unitats i quantitats quadrin.

Fins ara ens hem limitat molt en l’exploració del model, considerant només l’estat estacionari, per la qual cosa ens havíem obligat a fer servir una “colla d’anys” pescant de la mateixa manera. El lector s’haurà adonat que el concepte “estat estacionari” pot ser una eina útil per desenvolupar una teoria, i fins i tot per trobar punts de referència com el MSY, però que la realitat n’és ben lluny d’aquest estat ideal. Passarem doncs a analitzar què li passa a la pesquera quan marxem de l’estat estacionari. Per això reprendrem l’exemple del “peix groc” i la nostra comunitat pescadora.

Estàvem amb una barqueta pescant 300 dies i capturant 3 tones de peix cada any. Suposem que una població veïna, de terra endins està disposada a pagar quantitats molt atractives pel peix groc que capturen els nostres amics. Aquests decideixen aprofitar l’avinentesa i augmentar de cop l’esforç, no amb una altra barca com en l’exemple anterior, sinó que calculen que en necessitaran 100, i les posen totes de cop!

Per poder fer alguns càlculs quantitatius assumirem que la capacitat de càrrega del peix groc és de 400 tones, el creixement de 0.8 i la capturabilitat de 2.52·10^-5. El lector m’ha de perdonar aquests números tan estranys, però són els que quadren amb l’exemple, i que fan que una barca pescant 300 dies a l’any capturi 3 tones de peix. A més, permetran el lector repetir els càlculs si li ve de gust, a l’annex es presenten les equacions.

Amb aquests paràmetres tenim un MSY de 80 tones anuals, que poden ser obtingudes amb 53 barques que pesquin 300 dies a l’any i mantenint una biomassa de 200 tones (biomassa_MSY). Quan hi havia una barca la biomassa es mantenia a 396 tones, molt poc menys de les 400 que són el màxim que admet el medi (capacitat de càrrega).

Ara estem en condicions de veure què passarà quan els nostres amics multipliquen l’esforç per 100.

El primer any els anirà molt bé. Parteixen d’una biomassa al mar de 396 tones, i, segons el model, capturaran 225 tones amb 100 barques. Serà una bona pesquera. Però això és el primer any, no la “colla d’anys” que parlàvem abans. Estem fora de l’estat estacionari, i la biomassa ha sofert una reducció important que no està en equilibri amb l’esforç. El segon any la captura serà de 145 tones, i el tercer de 108, i el quart de 88, i així anant cap a vall fins arribar al voltant de les 16 tones, després d’una “colla d’anys”. I aquestes 16 tones serà, més o menys, la captura sostenible de 100 barques i la biomassa es mantindrà a un nivell de poc més de 21 tones. Que lluny estem de les 200 que corresponen al MSY!.

En aquest estat de coses podem afegir alguns comentaris. Un, que 16 tones estan molt per sota de les 80 del MSY. Els nostres amics han sobreexplotat el recurs i estan perdent captura. El segon comentari té connotacions socioeconòmiques, els pescadors recorden amb nostàlgia el primer any, amb captures superiors a les 200 tones, o els immediats anys posteriors, amb més de 100. Pot ser que es diguin: aquesta pesquera pot donar més de 200 tones de captura, què podem fer per recuperar-les? Normalment la resposta a aquesta pregunta té conseqüències molt dolentes pels pescadors i pel recurs. No saben, o no volen saber, que aquest recurs no pot generar 200 tones, ni 100, de manera sostenible, només, i com a màxim, 80 a un nivell molt precís d’esforç, que és el MSY.

Quan la flota de 100 barques s’hagi arruïnat, i el nostre poble torni a pescar amb una barqueta, 300 dies a l’any, obtindrà una captura de poc més de 250 quilos a l’any, uns 850 grams per dia, lluny dels 10 quilos diaris que pescava abans de l’aventura de les 100 barques. Lentament, després d’una “colla d’anys” la captura anirà augmentant fins als nivells primitius.

El model ens il·lustra d’una cosa que passa realment a moltes pesqueres. Quan s’expandeix una pesquera s’assoleixen grans captures insostenibles, que, sovint, menen la pesquera cap a la sobreexplotació. Per contra, quan tractem de recuperar-la els rendiments són inferiors dels que tindríem en estat estacionari, la biomassa és massa baixa i triga a recuperar-se. Això té conseqüències psicològiques, i per tant econòmiques. Massa optimisme quan s’expandeix la pesquera, i massa reticència a recuperar-la. Una altra manera de veure-ho és adonar-se del comportament de la pesquera a curt i a llarg termini, a curt termini (fora de l’estat estacionari) sovint dóna resultats contraris al llarg termini (tendència a l’estat estacionari), cosa que desconcerta l’usuari.

El MSY no és simplement una captura, és tot un paquet que porta l’esforç i la biomassa que li corresponen. En l’exemple anterior al quart o cinquè any de pescar amb 100 barques pot ser que capturem 80 tones, però aquestes tones no tenen res a veure amb les 80 del MSY, perquè no correspon a l’esforç_MSY (que és 53 barques, no 100) ni la biomassa_MSY, que és de 200 i no de 115 que és el valor aproximat del cas de l’exemple. Així, quan parlem de MSY hem de parlar no només de captura sinó també d’esforç i de biomassa.

Per acabar amb l’exemple, si en comptes de 100 barques n’haguessin afegit 50, o millor 53, que són les barques que permeten assolir el MSY, la situació hauria d’estat del tot diferent. El primer any haurien pescat 136 tones, molt per sota de les 225 de 100 barques, però superior al nivell màxim sostenible de 80. Els anys següents la captura aniria disminuint, 110, 98, … fins arribar als 80 del MSY.

Ara analitzarem els camins que podem escollir per arribar a la situació MSY, quan partim d’un punt de sobreexplotació, que, al capdavall, és la situació més freqüent en el món de la pesca. Continuem amb l’exemple i suposem que en un moment donat, amb 100 barques, una captura anual de 19 tones (i minvant) i una biomassa al mar de 25 tones (també minvant), ens hem adonat que estem fent malament les coses. Suposem també que algú s’ha pres la molèstia d’estudiar què passava i coneixem els valors dels paràmetres del model i, per tant, sabem que MSY=80 tones, l’esforç_MSY=53 barques (pescant 300 dies a l’any) i la biomassa_MSY 200 tones de biomassa al mar. Suposem, doncs, que volem arribar a aquests punts de referència. En la situació en què estem, tenim diverses opcions per assolir el punt MSY.

Començarem per la més dràstica: deixar de pescar. Òbviament sense esforç no hi ha captura, però la biomassa al mar s’anirà recuperant en funció del creixement. En el nostre exemple, el peix groc té un bon creixement, de manera que entre el 3er i el 4rt any de no pescar, la biomassa haurà arribat a les 200 tones i es podrà aplicar l’esforç de 53 barques. Segurament se’ns dirà que el sector no es pot estar 3 o 4 anys aturat i que cal continuar pescant. Proposem doncs un segon camí. Situar-se d’entrada en l’esforç que correspon al MSY, és a dir 53 barques. Així que passem de 100 a 53 les captures disminuiran, de les 19 tones que pescàvem amb 100 barques passem a menys de 12. No obstant, mantenint aquestes 53 barques les captures es comencen a recuperar lentament, 16, 22, 30 tones i així successivament fins arribar prop de les 80 del MSY al cap de, més o menys, 15 anys, tot i que l’any 10 ja haurem arribat prop de 70.

Se’ns pot dir, encara que reduir la flota a gairebé la meitat d’una tirada és encara massa traumàtic (observi’s que augmentar de cop de 1 a 100 no representava cap problema!) i que cal fer-ho més lentament, per exemple, eliminar 10 barques per any. En aquest cas, lògicament, anirem més a poc a poc en la recuperació. Els tres primers anys, amb 90, 80 i 70  barques, pescarem entre 17 i 18 tones. El quart, amb 60 ja superarem les 19 i a partir del cinquè, amb 53 barques pescarem 22 tones, 29, 33, etc. fins arribar a les 79 tones pels volts de l’any 20.

I així podríem analitzar infinits camins per passar de la situació actual de sobreexplotació fins a l’òptima del MSY, i tot té força sentit comú: com més radical sigui el camí, abans arribarem a la meta, però de manera més traumàtica. Si volem molta suavitat, trigarem molt a arribar a la meta. D’alguna manera per recuperar una pesquera hem de pagar la factura de les captures extres que vam bestreure quan l’expandíem. És decisió del polític la tria del camí (suposant que hi vulgui arribar!).

És rellevant, a la pràctica, esmentar les maneres que té el gestor per assolir el MSY. Disposa de dues variables de control: l’esforç i la captura, és a dir l’entrada (input) i la sortida (output) de la pesquera respectivament. El primer cas consisteix en controlar l’esforç que és el mètode que més o menys es segueix al Mediterrani, on l’esforç està regulat, si més no en teoria. El segon consisteix a limitar la captura, com fan en moltes pesqueres del món, mitjançant els TACs (de l’anglès Total Allowable Catch, o captura total permesa) i les quotes de pesca.

Hom es pot preguntar si totes aquests disquisicions que acabem de fer tenen cap aplicació pràctica. Al capdavall la Unió Europea demana que les pesqueres assoleixin el MSY pel 2015. Podem estimar el valor dels tres paràmetres, “capacitat de càrrega”, “creixement” i “capturabilitat”, necessaris per construir el model que permet calcular el MSY?

Hem assumit, sense dir-ho, que els paràmetres són constants, però, és veritat això? Suposem que al llarg del temps, la nostra barca ha millorat tecnològicament. El que abans era vela ara és motor, abans es situava per senyes de terra, ara fa servir el radar i el GPS, abans usava caps i xarxes de lli o de cànem, ara són de nylon i plàstic, abans calava els ormeigs a cegues, ara té una sonda per detectar el peix. Tot això ha fet que, al llarg dels anys la capturabilitat hagi canviat. Ha crescut. El factor de proporcionalitat que relaciona la biomassa i l’esforç amb la captura, és més gran. Això ha fet que el MSY de la nostra població de peix groc que abans era de 80 tones que corresponien a 53 barques i 200 tones de biomassa al mar, ara, amb una capturabilitat, que suposem que sigui el doble, continuem tenint un MSY de 80 tones que corresponen a una biomassa de 200 tones, però ara la quantitat de barques que li correspon és de 26, la meitat de les d’abans. Això vol dir que si estàvem situats al MSY fa uns anys i no hem canviat el número de barques, però les hem millorat tecnològicament, estarem sobrepescant.

La capacitat de càrrega també pot canviar. El medi no és estable, hi ha anys freds i càlids, secs i humits, hi ha fenòmens regionals com El Niño, hi ha l’escalfament global, tot això modifica l’ambient i doncs la capacitat de càrrega. No només això, el canvi en les comunitats, o composició d’espècies, augments i disminucions d’espècies predadores, competidores o que serveixen d’aliment, poden canviar la capacitat de càrrega; un any hi cap més biomassa i un altre menys. Àdhuc alguns d’aquests canvis poden ser antropogènics. Les conseqüències de canvis en la capacitat de càrrega es reflecteixen en un augment o disminució de MSY, si la capacitat de càrrega augmenta o disminueix per exemple un 10% el MSY també ho fa en el mateix sentit i la mateixa proporció. L’esforç que li correspon, però, no canvia.

El tercer paràmetre, el creixement, també és mòbil. El model no fa cap hipòtesi sobre la composició per edats, o mides, dels peixos, però si en la realitat aquests canvis s’esdevenen, com és el cas, els canvis en, per exemple, la proporció de reproductors, la taxa de creixement pot canviar. Això passa sovint en la pesca, que no captura totes les mides del peix en la mateixa proporció, d’això se’n diu “selectivitat”. Els efectes d’aquest canvi toquen tots dos punts, el MSY i l’esforç que li correspon. Si el paràmetre de creixement disminueix un 10%, tots dos, el MSY i l’esforç que li correspon disminuiran el 10%. En el nostre exemple d’un MSY de 80 passa a 72 i l’esforç òptim de 53 barques passarà a 48.

En el nostre exemple assumíem que la pesquera és reversible. Això vol dir que si la regulem adequadament, la biomassa respon i es recupera, tot i que, insistim, per un camí diferent del que es va seguir quan s’expandia. Això ha passat en alguns casos pràctics, però també tenim exemples reals de pesqueres que després de patir una fortíssima sobreexplotació no s’han recuperat, fins i tot després de deixar de pescar, com ha estat el cas del bacallà de Terranova. Això vol dir que els canvis ecològics han afectat el creixement o capacitat de càrrega, o potser tots dos paràmetres, i que l’espècie sobreexplotada, com a conseqüència d’una minva tan forta de biomassa ha perdut el lloc que li corresponia en l’ecosistema i ja no hi cap.

En definitiva veiem que el MSY i els seus elements associats, l’esforç_MSY i la biomassa_MSY, són punts que es belluguen, i no és fàcil encertar una diana mòbil. O, mirat d’una altra manera, no són, en realitat punts, sinó regions. Però no són regions tipus “punt gros” sinó que tenen una tendència. Les modificacions antropogèniques de capturabilitat i creixement, i fins in tot la capacitat de càrrega, no es belluguen a l’atzar sinó que tenen una tendència que els tira cap avall, tant els valor de MSY com d’esforç òptim.

Per estimar aquests paràmetres ens cal una sèrie històrica de captures i esforços. Els punts de la sèrie s’ajusten a les equacions que descriuen el comportament de la pesquera fora de l’estat estacionari, equacions que s’anomenen “dinàmiques” perquè el temps intervé (recordeu que ara no tenim la “colla d’anys”). En tot cas poques pesqueres compleixen les condicions que requereix el model, en primer lloc les sèries històriques de captures i esforços prou llargues i de qualitat són escadusseres. D’altra banda, si assumim que els paràmetres no varien al llarg de la sèrie, estem assumint que la manera de pescar (per exemple, la selectivitat) no ha canviat al llarg del temps, i això és realment molt problemàtic d’acceptar. Per aquests motius dèiem al començament que el concepte de MSY estava més o menys bandejat. És massa difícil d’obtenir-ne estimacions versemblants i fiables. Així, els científics se les van empescar per desenvolupar altres models que els permetessin avaluar les pesqueres. Aquests mètodes, basats en l’anàlisi fina de l’estructura d’edats de les poblacions explotades, permeten també arribar a l’estimació de rendiments màxims sostenibles, i encara que tècnicament tinguin algunes diferències amb el MSY que hem vist fins ara, i en comptes de MSY s’usi el nom de Y_MAX i en comptes d’esforç_MSY es faci servir F_MAX (on F s’anomena “mortalitat per pesca” i no és més que el producte de l’esforç per la capturabilitat) conceptualment són propers.

Aquest model també permet, doncs, estimar màxims de rendiment sostenible. A més permet estimar diferents casos segons diferents selectivitats. Recordem que la selectivitat consisteix en la captura diferenciada per mida (o edat) i que aquest model es basa en l’estructura per edats. Això no ho permetia el model anterior. Així, doncs, tenim tants màxims (Y_MAX i F_MAX, els equivalents de MSY i esforç_MSY) com diferents selectivitats, la qual cosa ens permet assolir un nivell de precisió molt més fi.

De tota manera tant se val com estimem aquests màxims, els conceptes de sobreexplotació i de trajectòries d’expansió i recuperació d’una pesquera són igualment vàlids independentment del model que usem. De fet els models només tracten, amb més o menys èxit, de reproduir allò que passa en el món real.

La pregunta serà doncs: representen aquests models la realitat de les pesqueres? I la resposta, com tantes vegades és: depèn. Una pesquera senzilla, definida per una flota més o menys homogènia que captura un recurs consistent en una sola espècie, pot quedar força ben representat per aquests models, assumint sempre que els elements externs (per exemple canvis ambientals, biòtics o abiòtics) no són gaire variables. Però en una pesquera on hi participen diverses flotes que poden ser molt heterogènies (per exemple, bou, xarxes, palangres), explotant un ecosistema amb diverses espècies objectiu, la cosa pot esdevenir força més complicada. El MSY de dues espècies pot correspondre a diferents valors d’esforç_MSY, però l’esforç és únic per les dues espècies! De manera que si volem anar al MSY d’una espècie hem de renunciar al de l’altra, i si hi ha més de dues espècies objectiu, podeu imaginar la irresolubilitat del problema.

Com a conclusió goso proposar la següent: el MSY és un concepte útil per comprendre com funciona una pesquera, i fins i tot pot ser una bona guia per ajudar el gestor a dirigir les seves accions. Al capdavall molts recursos pesquers pateixen sobreexplotació, i l’acostament al MSY ja seria una bona notícia per si sola. El MSY es pot considerar una mena d’ideal (platònic) inabastable, i, malgrat que és una bona eina, no n’hi ha prou i ens calen altres eines paral·leles que ens permetin contribuir a l’objectiu de gaudir d’una activitat pesquera responsable i eficient. Per això cal deixar créixer els peixos i mantenir una població de reproductors suficient per assegurar-ne la viabilitat fins i tot en els anys dolents.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!