L’assemblea celebrada pels anomenats “Comuns” el 8 d’abril, dins del seu procés constituent, i sobre el tema nacional, manifestà que pretenen “Una República catalana amb vocació de “compartir sobiranies” amb Espanya”.
Segons “Nació digital”, aquest és el model d’Estat que s’incorporarà en l’ideari dels “comuns” per afrontar el repte nacional, un terreny en el qual el nou partit és conscient que es mou en l’ambigüitat per la pluralitat interna que hi ha sobre aquesta qüestió. “Volem una sobirania plena de Catalunya que sigui lliurement compartida amb els pobles germans de l’Estat. Això no és indefinició, és un projecte revolucionari”, ha afirmat Xavier Domènech abans que es tombessin dues esmenes de la militància -una del sector independentista i una altra d’arrel federalista- que plantejaven reformular el text del grup impulsor.
Jo no sé si és o no indefinició, perquè un es defineix com li dóna la gana, però em sembla que, sense ser expert lingüista, crec que amb una mica de sentit comú (segons Viquipèdia, eina que fa possible fonamentar la consciència sobre la realitat sensible i donar una estructura a la imaginació), és un clar exemple d’oxímoron.
L’oxímoron, d’acord també amb Viquipèdia, és un procediment gramatical i una figura retòrica que consisteix en la juxtaposició de dos conceptes que tenen significats contradictoris per conferir un caràcter inesperat a l’expressió d’una idea. La forma més freqüent és la combinació d’un adjectiu i d’un substantiu: «nit clara», «dolç dolor», «culpa feliç», «avantguarda tradicional», «instant etern», «pau armada», «caos organitzat»,… però poden ser altres entitats sintàctiques de sentit oposat, com en l’expressió «civilitzar la guerra», o en el lema de la Falange Española «viva la muerte».
Doncs amigues i amics, “República catalana dins del Reino de España” és un oxímoron com una catedral i no qualsevol, i no solament pels clars contraposats conceptes de república i regne, sinó per les absolutament confrontades percepcions que emanen dels sectors dominants a España i de gran part de Catalunya i per la realitat quotidiana d’intentar, uns celebrar a tota costa un referèndum on puguem decidir quina relació volem tenir amb España, i la voluntat d’altres d’emprar tots els mitjans possibles, legals o no, èticament admissibles o no, per a impedir-ho.
Ja he avançat que no sóc expert lingüista …però ja direu.
Lluís
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!