Any 1967: escola dels “Hermanos de la Sagrada Familia” , al costat hi havia una riera a dos pams del camp de sorra on els nois jugàvem a futbol.
Era la Riera d’Horta de Barcelona , Catalunya, Països Catalans.
Cap relació amb l’Horta de València , alguna semblança amb l’escola de Ribera de l‘enyorat Ovidi Montllor.
Als matins, “capellanots” reprimits i mals mestres, amb algunes excepcions.
No recordo totes les tardes; però les dels dimarts i les dels dijous sí que són a
la meva memòria.
Teníem dos professors “laics” : Monsieur Vermïck i el Professor Pueyo.
Vermïck era un belga francòfon, ens impartia classes de francès. Alt i fort , les seves espatlles doblaven les dels meus companys adolescents que ja competien amb la disciplina llavors anomenada “balonmano”.
Havia estat voluntari a les files de l’exèrcit nazi que havia ocupat el seu país l’any 1940. En aparença, n’estava penedit. Era un dels molts personatges que finalitzada la Segona Guerra Mundial havien creuat els Pirineus cercant aixopluc sota la capa militar del general Franco.
Sovint ens parlava com havia salvat a companys ferits pels trets o l’artilleria dels soldats nord-americans , carregant-los –deia- a les seves amples espatlles.
El seu cabell rossenc i la seva cara vermellosa li donaven un aspecte ferotge quan parlava d’ episodis de combat. No em feia por, m’era simpàtic.
Llavors, adolescent, no m’adonava que els seus sentiments eren diferents dels que els germans grans dels meus amics mostraven a les tabernes quan, mentre cantaven Bob Dylan o Joan Baez , mig beguts espetaven allò de “yankees, go home”.
Potser tot plegat era odi propiciat per la incultura i la barbàrie de dues guerres d’alliberament per uns, fratricides per uns altres , esdevingudes a la Pell de Brau i a la Vella Europa.
Els feixismes, l’ estalinisme, les vergonyes de les democràcies occidentals… així s’escriu la Història.
El Professor Pueyo, era químic. El vèiem com un home prematurament envellit , que segur patia de la pròstata doncs massa sovint sortia de l’aula per anar a pixar.
Gran professor, com ens ensenyava a formular!
Amb quina destresa ens explicava la Taula Periòdica dels Elements , els mols,les dissolucions o les lleis dels gasos!
Era un republicà víctima de la repressió feixista ; sobrevivia en aquella Catalunya de la boxa al Price, dels Mustangs i dels Sírexs , del Molino …. alimentant-se de donar classes a acadèmies de mala mort o a escoles religioses nacional – catòliques.
Faltava poc per al Maig francès , a Barcelona es consolidaven els de la Nova Cançó i a la Cúpula del Coliseum – si no vaig errat – es representava Primera història d’Esther.
Pocs anys després llegint teatre i poesia del gran dramaturg Bertolt Brecht vaig descobrir una poesia anomenada : “Als qui han nascut després”.
Diu al final :
Però vosaltres, quan arribi l’hora
En què l’home esdevingui un ajut per a l’home,
Recordeu-nos
Amb indulgència.”
A les nits de llunya plena, passejant des del Toll de l’Ou cap el Pi de la Carbasseta, vaig reflexionat sobre la misèria econòmica, la misèria cultural, la difícil sortida de l’ Estat Espanyol , i de l ‘ara irrefutable canvi climàtic….
Quan arribo al Pi suat i emprenyat , crido a la nit, a l’amiga Lluna i a les estrelles : PROU!
I recito per als que vindran :
Vosaltres, quan arribi l’hora
En què l’home esdevingui un ajut per a l’home,
Recordeu-nos
Amb indulgència.”
El Llop del Montsant, febrer de 2016
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!