Fòrum Narcís Monturiol

Joan Comorera (Cervera, 1894 – Penal de Burgos, 1958) va ser un dels grans líders polítics catalans del segle XX. Fou, des de molt jove un republicà catalanista. Va ser  diputat del  Parlament i conseller de la Generalitat des del primer govern de Companys, i  va dirigir el procés d’unificació dels partits marxistes catalans que va culminar el 24 de juliol de 1936 amb la fundació del PSUC. Perduda la guerra, Joan Comorera va defensar, des de l’exili, la independència del PSUC com a partit nacional de la classe obrera catalana. Això el va portar a enfrontar-se al Buró Polític del PCE, la qual cosa va desencadenar la crisi del 1949 al PSU de Catalunya, que es va concretar en la seva expulsió del partit. El  gener de 1951 va tornar clandestinament a Catalunya . Des del seu domicili –amb l’única col·laboració de la seva esposa, Rosa Santacana– va editar i distribuir la publicació Treball . El juny de 1954 va ser detingut i condemnat a trenta anys de presó. Malalt de broncopneumònia, fou traslladat al penal de Burgos on va morir el 7 de maig de 1958.

Jo no tenia encara sis anys quan va morir aquesta persona. Ahir, revisant 53 anys després alguns dels seus escrits doblement clandestins , vaig  trobar algunes frases molt vàlides per a  la reflexió, si més no  per als esquerranistes catalans orfes políticament .

Prou sabem  que Comorera va ser també un stalinista. Mort a una presó franquista no va poder viure  la primavera de Praga, ni la via democràtica al socialisme a Xile, encapçalada per Salvador Allende.

Definitivament el comunisme en el poder va tacar  les seves mans de sang  tant com les  “ordes”   nazi- feixistes , les quals  tants comunistes i socialistes utòpics havien combatut.

Però  a Catalunya, entrat el segle XXI- si canviem classe obrera per ciutadania alienada i espoliada  pel mercat i els seus epígons–   amb l’esgotament de totes les vies pacífiques i democràtiques utilitzades des de la transició  per tal d’aconseguir un veritable estat federal,  les seus paraules  han de sortir de l’ordinador  i si més no ser penjades en  aquest senzill Bloc:

Les nacions son iguals en drets, no son iguals en deures. Les més madures i més evolucionades tenen el deure d’ajudar les més endarrerides.

La llibertat d’unió pertany exclusivament als nacionals de cada nació i no als d’una altra  , aliena i prepotent

La voluntat d’unió només pot executar- se   en el sí d’una nació lliure. Només la nació independent, sobirana , pot decidir veritablement amb quina nació veïna vol unir- se.

Se’ns planteja un dilema indefugible: assimilar , incorporar a la vida catalana la massa immigrada o resignar-nos a un període de decadència amb el consol relatiu d’una possible renaixença .

I quant aquest immigrants s’adonen de les monstruositats que es cometen contra Catalunya i els catalans i les comprenen, es revolten i els converteixen, en la mesura que intimen amb nosaltres, en simpatitzants, en aliats i en germans de lluita.

Extracte d’escrits d’en Joan Comorera, escrits entre el 15 de gener i l’1 de febrer de 1952.

El llop del Montsant

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!